diumenge, 10 de març de 2019

Deixa els fruits davant el Senyor i adora'l (Quaresma 1)


"Deixa els fruits davant el Senyor i adora'l." Ens convidava a fer-ho el llibre del Deuteronomi. Es tracta d'oferir a Iahvè les primícies dels fruits de la terra, per recordar amb agraïment els beneficis passats i actuals: quan Israel era esclau i quan té terres per cultivar, quan era immigrant i quan és un nacional. La fidelitat de Iahvè mereix la fidelitat del poble creient: per això es mereix els primers fruits de manera permanent i agraïda; per això, tot seguit, es mereix ser adorat. Potser aquesta lectura és més comprensible en un entorn agrícola que en una ciutat, però el rerefons és tota una declaració existencial: que es fruits del nostre treball i les circumstàncies de la nostra vida tenen Déu com a referent constant. Es tracta de treure'ns medalles i oferir-les a Déu. Sobretot, es tracta d'adorar només Déu. Perquè ell si mereix ser adorat i no nosaltres, encara que ens agradi tant que ens adorin. 

Perquè els humans, més tard o més d'hora, en menor o major mesura, acabem defraudant. Ens defrauden i defraudem. Però sant Pau deia als romans: «cap dels qui creuen en ell no serà defraudat». És una frase punyent en temps d'interiorització quaresmal. Si pensem que el món ha de girar al nostre voltant tothom ens defraudarà, fins i tot el mateix Déu, per no ser servicial amb els nostres requeriments. Però creure és estar convençut que el món gira al voltant de Déu i no al voltant nostre, i que les respostes divines, encara que siguin enigmàtiques, no defrauden. 

De fet, les lectures d'aquest primer diumenge de quaresma les podríem resumir amb un eslògan: "posi Déu en el centre de la seva vida" o "torni a posar Déu en el centre de la seva vida". Això és el que Jesús té clar en l'episodi de les temptacions en el desert, una escenificació exterior molt pedagògica de quelcom interior que constantment ens sedueix l'ànima i ens fa perdre el nord: utilitzar les nostres capacitats en benefici exclusiu; omplir-se de possessions utilitzant males pràctiques; cercar el prestigi manipulant-ho tot. Però Jesús no perd el cap, ni perd Déu com a centre de la seva vida. Aquesta era, en el fons, la temptació del diable: que Jesús utilitzés el ser fill de Déu per ser el centre de tot enlloc de Déu. Però és tan colpidor escoltar que Jesús és presentat amb les mateixes temptacions que nosaltres! Però encara és més colpidor veure que Jesús les aturà i no caigué en elles. El seu antivirus són el coneixement i la interiorització de les Escriptures: "L'home no viu només de pau", "Adora el Senyor, dona culte a ell tot sol", "No temptis el Senyor". Jesús guanyà la batalla a les temptacions, però l'episodi acabava dient que «el diable s'allunyà d'ell, esperant que arribés l'oportunitat». Per tant, la guerra de les temptacions continuà, com també s'esdevé amb nosaltres, que és una lluita permanent. Però Jesús clavà les temptacions a la creu amb ell. Aprofitem-ho.