El pany de paret de
l'antiga presidència del nostre menjador l'ocupa una pintura del sant sopar.
Judes hi apareix dret, darrere els comensals, mirant de reüll i marxant.
Però hi ha moments a la
vida que no s'ha de marxar, ni que sigui per fer coses que considerem bones o
necessàries, perquè menystenim un fil invisible però essencial que és la
comunió. Si Judes s'hagués quedat assegut a taula, s'hauria trobat incomodíssim,
però molt segurament no hauria traït Jesús perquè no hauria trencat la comunió.
Marxant, la defugia, se n'escapava, i en el fons la rebutjava, perquè sabia que
això el condicionaria a canviar de pensament. Però el qui rebutja ell mateix s'exclou.
Preservar la comunió
implica de vegades, o sovint, o molt sovint, fer el contrari del que voldríem. Marxar
de moments importants és més que una desconsideració, és danyar la comunió, és fer-la
trontollar, i d'alguna manera, trair-la.
Que el Senyor i els altres ens perdonin les vegades que malmetem o traïm la comunió.
Que el Senyor i els altres ens perdonin les vegades que malmetem o traïm la comunió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada