Enguany, el fil
conductor del tríduum pasqual ho serà el nostre sobri sagrari, el tabernacle
que acull la reserva eucarística. Les modificacions que experimentarà durant
les celebracions ens ajudaran a aprofundir el misteri de la passió, mort i
resurrecció de Jesucrist.
Antigament, la celebració eucarística del Dijous Sant compartia protagonisme amb un adornadíssim monument, l'adoració eucarística, i la visita nocturna d'altres monuments. Avui dia es centra l'atenció ―i sobretot les energies― en l'eucaristia: guarnint amb delicadesa el presbiteri i l'altar, utilitzant els ornaments litúrgics més dignes, seleccionant els cants més apropiats, llegint sense presses les lectures escollides, valorant el significat del lavatori de peus, preparant i recitant de manera pausada la pregària eucarística amb els embolismes propis del Dijous Sant, acompanyant els moments rellevants amb el toc de campanes i el dring de carilló...; en suma, embellint la celebració per gaudir-la a pleret.
Traslladar la reserva eucarística a un espai adequat per la seva adoració, esdevé una prolongació contemplativa i silenciosa de l'eucaristia, que vol convidar els fidels a vetllar. En les esglésies més grans es trasllada el santíssim sagrament a una capella lateral convenientment agençada, però nosaltres ho variem per raons d'espai: hem buidat prèviament el sagrari per convertir-lo en un senzill però digne monument eucarístic.
El gest final de custodiar amb respecte i cerimònia Jesucrist sagramentat fins el monument, expressarà el sentit del Dijous Sant per la tradició catòlica, que és preservar amb responsabilitat, tenir cura amb reverència, i celebrar amb fidelitat el memorial del Senyor, que com referia sant Pau prové del mateix Jesús. Tant el pa i el vi de l'eucaristia com el rentament de peus ―sobretot per les esglésies orientals― són l'expressió litúrgica de la presència sagramental de Jesucrist, una presència velada però real, inabastable però concreta, intangible però patent. La podríem definir com una presència de comunió i que es converteix en servei. Com més intensa sigui la comunió, més decidit serà el servei.
L'eucaristia i el rentament de peus han estat sempre els signes eclesials per excel·lència de la presència de Jesucrist enmig de la comunitat i enmig del món. Enmig de la comunitat per la vivència de comunió profunda amb ell i amb els germans. Enmig del món perquè des de sempre aquesta comunió s'ha traduït en servei als qui no tenen ni taula, ni menjar, ni comunitat.
Antigament, la celebració eucarística del Dijous Sant compartia protagonisme amb un adornadíssim monument, l'adoració eucarística, i la visita nocturna d'altres monuments. Avui dia es centra l'atenció ―i sobretot les energies― en l'eucaristia: guarnint amb delicadesa el presbiteri i l'altar, utilitzant els ornaments litúrgics més dignes, seleccionant els cants més apropiats, llegint sense presses les lectures escollides, valorant el significat del lavatori de peus, preparant i recitant de manera pausada la pregària eucarística amb els embolismes propis del Dijous Sant, acompanyant els moments rellevants amb el toc de campanes i el dring de carilló...; en suma, embellint la celebració per gaudir-la a pleret.
Traslladar la reserva eucarística a un espai adequat per la seva adoració, esdevé una prolongació contemplativa i silenciosa de l'eucaristia, que vol convidar els fidels a vetllar. En les esglésies més grans es trasllada el santíssim sagrament a una capella lateral convenientment agençada, però nosaltres ho variem per raons d'espai: hem buidat prèviament el sagrari per convertir-lo en un senzill però digne monument eucarístic.
El gest final de custodiar amb respecte i cerimònia Jesucrist sagramentat fins el monument, expressarà el sentit del Dijous Sant per la tradició catòlica, que és preservar amb responsabilitat, tenir cura amb reverència, i celebrar amb fidelitat el memorial del Senyor, que com referia sant Pau prové del mateix Jesús. Tant el pa i el vi de l'eucaristia com el rentament de peus ―sobretot per les esglésies orientals― són l'expressió litúrgica de la presència sagramental de Jesucrist, una presència velada però real, inabastable però concreta, intangible però patent. La podríem definir com una presència de comunió i que es converteix en servei. Com més intensa sigui la comunió, més decidit serà el servei.
L'eucaristia i el rentament de peus han estat sempre els signes eclesials per excel·lència de la presència de Jesucrist enmig de la comunitat i enmig del món. Enmig de la comunitat per la vivència de comunió profunda amb ell i amb els germans. Enmig del món perquè des de sempre aquesta comunió s'ha traduït en servei als qui no tenen ni taula, ni menjar, ni comunitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada