“No recordeu més els temps passats, no penseu més en les
coses antigues”. Això diu el profeta Isaïes al poble d’Israel, però sembla
una frase providencial per la nostra comunitat cristiana dels caputxins de
Sarrià, que de dimecres a divendres hem commemorat el 50è aniversari de la Caputxinada
amb actes comunitaris, socials i institucionals que han gaudit d’un notable
ressò mediàtic.
Però el profeta Isaïes exhorta a no viure enyorats de
glòries passades, com la prodigiosa travessa del Mar Roig, com la
revolucionaria Caputxinada. Ara toca caminar pel desert, que és una al·legoria
de la nostra vida, on Déu ens proveirà d’aigua i farà coses noves si caminem atents
i confiats pels camins rutinaris de la quotidianitat. Aquests són els espais on
Déu es manifesta, proveint la nostra sequedat interior amb aigua espiritual, i
sorprenent-nos amb novetats impensades.
Perquè el camí de la vida és més una marató que uns cursa de
100 metres, i l’essencial no és arribar dels primers ni batre rècords, sinó
completar la cursa, vigilant de no despistar-nos per mil i un miratges, que convidant-nos
a glòries, honors i beneficis, ens desvien del trajecte o ens aturen fatalment.
Perquè la meta de la nostra marató no és a Montjuïc, sinó al cel. Així de
convençut ho deia sant Pau als cristians de Filips: “Corro cap a la meta per
guanyar el premi de la cursa que Déu ha convocat allà dalt en Jesucrist”.
Quan un és jove hi ha mil i una curses que t’absorbeixen i que correm adelerats,
però amb el pas dels anys “l’allà dalt” que deia Pau va prenent rellevància, el
ritme físic s’alenteix i la perspectiva s’eixampla, i aprenem a relativitzar
tantes coses que anys abans vivíem com un absolut.
Perquè si no esguardem “l’allà dalt”, si no intuïm la vida
futura en Déu com el veritable absolut, absolutitzarem tantes coses terrenals que,
malgrat siguin bones, no deixen de ser relatives. Això és el que, en definitiva,
Jesús està dient als acusadors de l’adúltera: que no absolutitzin la Llei, que
és un mitjà imprescindible, validíssim, importantíssim, respectuossísim, però
al cap i a la fi, un mitjà. La Llei és el dit que assenyala Déu, per tant no
podem absolutitzar el dit. No podem absolutitzar tantes coses que són
essencialment bones perquè ens faran perdre perspectiva, recreant-nos a mirar
el dit i obligar que tothom el miri. En nom de causes que considerem bones i justes
caiem en grans intransigències, en grans absolutismes, en grans injustícies.
D’absolut només n’hi ha un, que és Déu, i a ell tendim; i
amb la humanitat de Jesús ens hi apropem, especialment seguint-lo -pas
per pas-
els dies sants que s’acosten, des de la seva entrada solemne a Jerusalem fins
al matí de resurrecció.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada