JO, SACERDOT?

Dijous Sant, 24 de març de 2016

Ex 12, 1-8.11-14/Sl 115/1 Co 11, 23-26/Jn 13. 1-15

El Dijous Sant ens presenta sempre dos gestos de Jesús que resumeixen el seu amor incondicional per cadascú de nosaltres. Aquests gestos ens vénen emmarcats per les paraules que sobre Jesús ens transmet Joan, l’Evangelista i Teòleg, quan ens diu: Ell que sempre havia estimat els seus en el món, ara els demostrà fins a quin punt els estimava... Aquest “Ell” és Jesús, qui apareix plenament conscient del que vol fer: conscient que el Pare li havia deixat a les mans totes les coses, conscient que venia de Déu i a Déu tornava, s’aixecà de taula, es tragué el mantell i se cenyí una tovallola. Aquests gestos són els que parlen més eloqüentment del seu amor per nosaltres.

Aquests dos gestos de Jesús són la Institució de l’Eucaristia i el Lavatori dels peus que avui celebrem començant així (¿podria començar-se millor?), aquests Dies Sants, el Tríduum Pasqual. Déu, amb la seva manera especial de fer pedagogia, ja havia donat a Moisès la celebració de la Pasqua perquè el poble d’Israel recordés perpètuament el “pas” del Senyor. Un pas que provoca de per sí la novetat: Per a vosaltres, aquest mes serà el primer de tots els mesos de l’any... No pot ser d’una altra manera: quan Déu intervé, quan Déu passa per les nostres vides, quelcom nou comença, quelcom canvia profundament. En l’acompliment del temps, quan arriba Jesús, quan el temps de la figura cau i aquesta deixa pas a l’acompliment concret, tampoc no pot ser d’una altra manera: en la institució de l’Eucaristia també hi ha el pas de Déu en la nostra història, col·lectiva i personal alhora, però ara Déu en Jesús es fa Anyell i perdó dels pecats; es fa Pa i Vi esdevenint aliment per al cansat, força per al dèbil; és anunci clar del Déu que tasta la mort, però també del Déu que la venç i que tornarà perquè realment no hi hagi més mort, més odi, més violència. És la intuïció de Sant Pau: Cada vegada que mengeu aquest pa i beveu aquest calze anuncieu la mort del Senyor fins que torni.

Però justament amb aquests dos gestos, amb l’Eucaristia i el Lavatori dels peus, Jesús ens ensenya quelcom molt important: ens ensenya a ser sacerdots. No debades l’Església veu avui la institució del sacerdoci, però crec que faríem curt si només penséssim en el sacerdoci ministerial i oblidéssim el sacerdoci universal de tots els creients. No podem oblidar que Jesús renta els peus als deixebles i no diu que fos únicament als Dotze; i no podem oblidar tampoc que ens ensenya a fer-ho com Ell, qui rentà els peus a tots, inclòs Judes el traïdor, i no únicament als sants i bons que mai no han trencat un plat. No podem oblidar que Jesús insta a aquests, que per primer cop veien un Mestre fent d’esclau, amb aquestes paraules: També vosaltres us ho heu de fer els uns als altres. Us he donat exemple perquè vosaltres ho feu tal com jo us ho he fet.

Jo, sacerdot? Potser no ens ho acabem de creure, però és així, certament, des del nostre baptisme. En l’Eucaristia Jesús ens dóna el seu amor i la seva força per ser-ho cada cop amb més coherència i ens ensenya a pregar els uns pels altres, a donar-nos incondicionalment els uns als altres com Ell mateix ho féu. En el Lavatori dels peus Jesús ens ensenya les actituds que mouen al veritable sacerdot. Ens ensenya que ser sacerdot és no estar per damunt de l’altre, és no imposar-se, és no aprofitar-se dels altres. Que ser sacerdot és ser models en el servei, en el cercar el bé de l’altre, en posar-se també al nivell de l’altre per entendre’l, ser menors, profundament menors. Que ser sacerdot és fer visible el seu rostre misericordiós a tothom. Fem nostres avui aquests dos gestos seus.