EL PODER

“L’Administració fa la seva feina i la fa bé. Però hi ha moltes coses a fer. De necessitats n’hi ha moltes i els nostres voluntaris posen amor allà on en fa falta. Tots ens necessitem”. Aquestes són les paraules de sor Genoveva Masip que morí el 17 de juliol passat. Una monja Filla de la Caritat que ho va donar tot pels necessitats i que en els moments difícils dels malalts de la SIDA va sortir amb gran entrega a ajudar i organitzar tota una xarxa d’acollida i atenció, sense oblidar, ans tot el contrari, posant molt l’accent en la relació i l’acollida personalitzada de cada malalt.

Que algú, que no és de l’Administració, digui que l’Administració fa la seva feina i la fa bé sona estrany. Estem acostumats a malparlar i a sentir malparlar de l’Administració Pública i, sobretot, darrerament. Però que algú de la categoria de sor Genoveva ho digui fa pensar. Estic segur que en la seva experiència també ella s’hi va trobar amb més d’un incompetent, però no va esperar de l’Administració allò que només podia esperar d’una monja o d’un voluntari.

De l’Administració cal esperar justícia, no pots esperar que els funcionaris estimin. No pots esperar d’un funcionari que no cobri o que t’atengui fora del seu horari laboral. Un funcionari treballa i ha de tenir un horari just i ha de cobrar allò que és just. Esperar massa dels funcionaris i dels polítics és abocar-se a la frustració. El paper del funcionari i del polític és temporal, no cal esperar d’ell que ens porti la felicitat, ni ho solucioni tot, ni tant sols el més important de la meva vida. Té el seu lloc en la comunitat humana, però no el lloc més important. El Paradís mai no hi serà a la terra. Qualsevol paradís a la terra és una presó, una dictadura. El que hem d’evitar és que el món sigui un infern i per tant tot poder ha de saber-se i actuar com el que és: temporal, caduc. El poder cal que es pugui canviar. Ha de tenir data de caducitat. S’ha de desmitificar el poder. Se l’ha de controlar. Les coses realment importants no estan a les seves mans. Mirat des d’aquesta relativitat, sense tants atributs, podem valorar-lo més humanament. I com diu sor Genoveva: “Tots ens necessitem”.

Una cosa molt diferent són per a sor Genoveva els voluntaris que comparteixen la seva mateixa vocació: “Els nostres voluntaris posen amor allà on en falta”. Sor Genoveva i els qui col·laboraven amb ella no cobraven, no cobren. Els seus horaris no es comptabilitzen. Estem en el món de la gratuïtat. En aquest món tampoc no podem exigir uns mitjans que sols té l’Administració. És un món amb pocs recursos però que malgrat tot, a través dels segles, s’ha anat complint el que deia sant Pau: “No tenim res, però enriquim a molts”.

L’Evangeli de Joan ens diu: “Quan la gent s’adonà del prodigi que Jesús havia fet, començà a dir: “Segur que aquest és el Profeta que havia de venir al món”. Jesús, sabent que anaven a apoderar-se d’ell per fer-lo rei, es retirà tot sol a la muntanya”. “Qui vulgui ser el primer que sigui el darrer i el servidor de tots, com el Fill de l’home que no ha vingut a fer-se servir sinó a servir”. Aquest sí que és un canvi copernicà, un canvi radical de valoració del món, de la vida i d’allò què val.

Per això sant Pau dirà als cristians d’Efes que segueixin aquest mateix camí: “Us prego que visqueu com ho demana la vocació que heu rebut, amb tota humilitat, mansuetud, amb paciència, suportant-vos els uns als altres, no escatimant cap esforç per estrènyer la unitat de l’esperit amb els lligams de la pau”. Viure amb l’esperit de les Benaurances, del Sermó de la Muntanya. Llavors quan compartim el pa, el temps i les preocupacions, mostrarem que no sols de pa viu l’home i que li cal “l’esperança que neix de la vocació rebuda” del “Déu i Pare de tots, que està per damunt de tot, actua a través de tot i és present en tot”.

EL CONVIDAT

Dimecres, 29 de juliol de 2015

Santa Marta

Ex 34, 29-35/Sl 98/Jn 11, 19-27

Normalment tots coneixem la història de Marta i Maria tal i com ens l’explica l’Evangeli segons Lluc (10, 38-42), que és l’altra proposta que la litúrgia dóna per a la memòria que avui celebrem. És aquell relat que ens deixa la imatge d’una Marta atrafegada, preocupada i neguitosa per obsequiar Jesús, mentre Maria, la seva germana, seu als peus del Mestre escoltant-lo. És aquella imatge on l’Església ha vist dues maneres de servir Déu: la vida activa i la vida contemplativa.

Però l’Evangelista Joan sembla haver rebut una tradició sobre Marta i Maria un xic diferent. No massa, perquè en el capítol 12 del mateix Evangeli de Joan es diu que sis dies abans de Pasqua, la que seria la darrera Pasqua viscuda per Jesús a la terra, el Mestre anà a Betània, a casa de Llàtzer, i trobem a Marta servint-lo tot oferint-li un sopar. Mentre que Maria és qui ungirà els peus de Jesús amb perfum. Per tant Marta segueix amb aquest paper de serventa del Senyor que no deixa d’obsequiar Jesús de la millor manera que sap fer-ho: acollint-lo i tenint cura de les coses que semblen més senzilles, però bàsiques, com ara el donar de menjar i de beure a qui en té necessitat.

Però en el tros de l’Evangeli d’avui és curiós que es digui: Marta, quan va saber que Jesús arribava, sortí a rebre’l. Maria es quedà a casa. Així que Marta apareix amb aquesta atenta disposició a ser capaç de sortir de si mateixa i anar corrents a rebre Jesús que per a l'evangelista té el seu valor.

M’agrada veure en aquesta disposició de Marta la disposició del deixeble, del creient que cerca Jesús una i una altra vegada, sense perdre l’esma. I no justament quan les coses van bé, sinó especialment quan les coses no pinten gens bé, com ara, en el cas de Marta i Maria que experimenten la mort del germà estimat. M’agrada veure-hi la disposició del deixeble, del creient, que també en aquests moments és capaç d’entrar en diàleg amb un Jesús que, com sempre, se’ns avança, ens surt a l’encontre i es fa trobadís de mil i una maneres.

M’agrada veure la confiança de Marta en Jesús en aquesta frase tot i que soni un xic a retret: Senyor, si haguéssiu estat aquí, el meu germà no s’hauria mort. Confiança-retret que ens fa propera Marta, perquè també nosaltres sovint vivim confrontats entre la fe teòrica d’allò que diem creure i la fe pràctica que ha d’encarar les circumstàncies, potser dures, de la vida. Però una frase de Marta que porta a la beneïda sentència de Jesús: Jo sóc la resurrecció i la vida. Els qui creuen en mi, encara que morin, viuran, i tots el qui viuen i creuen en mi, no moriran mai més. Que a oïdes de Marta ha de sonar a goig acomplert, a goig superlatiu, la promesa de gaudir de la presència del Mestre no sols en les fugisseres escapades que Ell feia a Betània, sinó la promesa d’una presència i una comunió amb Jesús que ja mai no es trencaran, que ni la mort podrà trencar. Marta convida a sopar Jesús a casa... Jesús convida Marta i a nosaltres al banquet del Regne.

A ella i a nosaltres se’ns fa la mateixa pregunta: Ho creus això? Que dels nostres llavis surti la mateixa confessió de fe: Sí, Senyor: Jo crec que vós sou el Messies, el Fill de Déu que havia de venir al món.

LA FORÇA DE L'AMOR

Santa Maria Magdalena - Murillo

Dimecres, 22 de juliol de 2015

Santa Maria Magdalena

Ex 16, 1-5.9-15/Sl 77/Ev Jn 20, 1.11-18

No tinc ni idea, si us sóc sincer, de què és patrona santa Maria Magdalena. Sé que, normalment, la imatgeria tradicional sol pintar-la com una dona penitent, imagino que identificant-la amb certs aspectes del seu passat (remarcat potser per aquella famosa dita, que trobem al mateix Evangeli, que diu de Maria que fou alliberada de set dimonis per Jesús mateix), com si tota la seva vida fos justament això: un penedir-se continu del seu passat. Si bé cal saber que la paraula original poenitentia fa referència no tant a una vida plena de mortificacions com a una vida de conversió.

Però si tenim en compte allò que els evangelis ens deixen entendre de la vida de Maria de Magadala i, més en concret, allò que l’Evangeli d’avui ens diu, jo diria que la imatge més bonica que podem tenir d’aquesta santa és la de la seva perseverança en cercar Jesús. Així jo la faria patrona dels cercadors i, per tant, penso, la nostra patrona, la patrona de qualsevol creient que aspira a progressar en la vida espiritual.

A Maria Magdalena no la trobem davant del sepulcre com les altres dones que també ens ha portat la Tradició i que diuen que havien anat al sepulcre a ungir Jesús per acabar la feina d’embalsamar el cos del Mestre impedida per aquella festa solemníssima de la Pasqua jueva. No. Aquí trobem Maria que va al sepulcre sense portar res. Quan arriba i veu que la pedra havia estat treta del sepulcre corre a dir-ho a Pere i al deixeble estimat. D’aquest darrer és de qui es diu que, quan arribà, ho veié i cregué. Però l’episodi acaba amb tots dos deixebles tornant a casa, com esperant que els esdeveniments es vagin desenvolupant per si mateixos. Maria Magdalena, com Maria mare de Jesús qui restà al peu de la creu, resta al costat del sepulcre. Plora. I el seu plor és alimentat pel desig de trobar Jesús, ni que sigui, com ella encara pensa, només el seu cos per tornar-lo a restituir al seu lloc de repòs. És ben bé el que amb unes boniques paraules digué sant Gregori el Gran, papa, comentant aquest mateix Evangeli: Aquí cal considerar com la força de l’amor havia encès l’enteniment d’aquesta dona, que no s’allunyà del sepulcre del Senyor ni quan els deixebles se n’havien allunyat. Cercava aquell que no havia trobat, tot cercant-lo, plorava i, encesa en el foc del seu amor, desitjava ardentment Crist, que creia robat.

La força de l’amor alimenta el desig de trobada amb el Mestre. I aquest desig serà contestat per Jesús mateix: Dona, per què plores? Qui busques? Maria ha de contestar la pregunta: Exactament, qui busca? Jesús, l’home de Natzaret que feia miracles mort salvatgement o el Mestre, el Senyor, que ressuscitat, viu per sempre, ho capgirarà tot. La força de l’amor quan és genuïna, quan cerca la Veritat, quan es demana per allò essencial, quan no es conforma amb succedanis, troba la seva resposta. Maria!, dirà Jesús, cridant-la pel seu nom. I ella el reconeixerà i esdevindrà la primera dels Apòstols, més encara, un àngel, un missatger de la Bona Notícia de l’Evangeli per a ells, els primers deixebles porucs i per a nosaltres. Maria Magdalena és la prova que qui cerca Jesús, el troba. 

NO TORNAR-HI

Diuen que l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra. Em sembla, però, que hi ha altres animals que ens acompanyen en aquesta “virtut”. A vegades quan no fa tanta calor i m’estic a la meva habitació, amb la finestra tancada, alguna mosca es proposa travessar-la i, al picar contra el vidre, enlloc de deixar-ho córrer, ho repeteix una i altra vegada sense parar, frenèticament. Ensopega amb el mateix obstacle una i mil vegades. No aprenen del seu error, el repeteixen. És el que moltes vegades ens passa a nosaltres: no aprenem dels nostres errors. Els repetim i del fracàs en donem culpa als altres o a l’entorn. I si no anem en compte, la nostra vida pot ser una continua repetició del mateix.

Les Completes, aquesta pregària que fa tota l’Església cada dia a l’acabar la jornada, sempre comencen fent una revisió del dia que deixem enrere. Un examen de consciència. Un repàs del dia per donar gràcies del que hem rebut, per veure on hem fallat i així preparar-nos per a l’endemà. I això els cristians ho fem perquè tenim clar cap a on anem i quin camí hi porta. La nostra vida no ha de ser l’eterna repetició de sempre el mateix, sinó un camí que desemboca en la vida. La vida i el camí que és Crist.

Nosaltres tots junts només fem les completes una vegada a l’any i ho fem en clau de festa. De festa major. Seria bo saber fer una bona revisió de l’any i fer-la en clau de festa. Podem fer festa per repetir, podem fer festa per oblidar, podem fer festa per celebrar. Podem fer festa per oblidar, per evadir-nos, per simplement desconnectar. Podem fer festa per repetir. Però crec que hi ha una altra manera de fer festa que és per celebrar, per agrair el que hem rebut i, també si és necessari, és un bon moment per reconciliar-se. Una oportunitat per apropar-se a aquell de qui les circumstàncies, els malentesos o les discussions  ens han separat. És també una trobada festiva gratuïta que és el fonament sòlid per construir futur, per construir comunitat. Perquè sigui festa de debò ningú ha de quedar exclòs, hem de mirar de ser-hi tots.

Per això, cal no repetir simplement i, menys encara, les nostres equivocacions. Cal ser-ne conscients, aprendre dels nostres errors. Cal no anar ensopegant sempre amb la mateixa pedra. Cal no ser l’eterna repetició. Cal celebrar, agrair i per això cal tenir un nord i un camí.

CADASCÚ A CASA SEVA?

Hi ha una frase feta en què diem: “Cadascú a casa seva i Déu a la de tots”. I el que volem dir és que un en té prou amb els seus problemes i no s’ha de ficar amb els dels altres. Cadascú el que li toca. Els problemes dels altres són això, dels altres. I certament que hi ha persones, i a vegades som nosaltres mateixos, que es fiquen allí on no se’ls demana i sense saber de què va intervenen complicant encara més el problema que hi havia.

Tot i reconeixent això, cal dir que l’Evangeli ens posa en una dinàmica a la inversa. Per començar, Déu ja no es queda a casa seva, en el cel, sinó que entra a casa nostra i es fa un de nosaltres. Està plantat a la nostra porta i truca, com diu l’Apocalipsi i ens promet que si obrim Ell estarà amb nosaltres i nosaltres amb Ell. I és aquesta mateixa dinàmica de sortir d’un mateix la que ens vol transmetre. Els problemes dels altres són els meus problemes. Com diu sant Pau: “Déu ha volgut unir en el Crist tot el món, tant el del cel com el de la terra”. I això ens enviar a convocar, a reunir, a crear fraternitat, a sentir-nos trasbalsats pel dolor i la misèria dels altres, a sortir-los a l’encontre i congregar-los.

Cal veure com actua Jesús a l’hora d’enviar els seus apòstols. No els diu què han de dir. Però sí que els dóna força instruccions de què han de fer. No els envia sols, sinó de dos en dos. De fet, el mateix Jesús sempre va acompanyat i va elegir els dotze no sols per enviar-los a predicar, sinó perquè estiguessin amb Ell. Estar amb Jesús comportava estar en el grup, en la família de Jesús. Era allí on Jesús els ensenyava a perdonar, a confiar, a pregar, i això no sols de paraula sinó sobretot en la seva manera de fer. Per això havien d’anar de dos en dos per poder pregar com Jesús els havia ensenyat, per poder servir-se l’un a l’altre, per perdonar-se. No transmetien una doctrina simplement, sinó una forma de viure i veure el món diferent, molt diferent. Ells havien de ser el que predicaven.

També en companyia de Jesús havien après a confiar en la Providència: “Mireu els ocells del cel: no sembren ni cullen i el vostre Pare els alimenta. No valeu més vosaltres que tots els ocells plegats?” Per això van sense res per al camí: “ni pa, ni sarró, ni diners, ni un altre vestit...” Seran una imatge de Jesús que truca a la porta demanant com un pobre, creant així el trobament en la confiança. L’altre no és sols algú que rep, sinó algú que dóna i així s’esdevé aquell misteri que Jesús ens promet: “Qui us acull a vosaltres, a mi m’acull, i qui m’acull a mi acull aquell que m’ha enviat”. El Regne és aquí. Per això es guareixen les ferides, la mort .

El creient és com el profeta Amós, que va fer cas omís de la frase “cadascú a casa seva i Déu en la de tots”. Amós és el primer profeta que ha deixat escrita la seva predicació. Ell era del regne del sud i fou enviat a predicar al regne del nord, a casa d’altri. I això no per voluntat pròpia. “Jo no sóc profeta...n sóc pastor i sé fer madurar el fruit dels sicòmors, però el mateix Senyor m’ha pres de darrera els ramats i m’ha dit: Vés a profetitzar a Israel”. En una altra part del seu llibre parlarà així de la seva vocació: “Quan el lleó rugeix, qui no s’esglaia? Quan parla el Senyor, Déu sobirà, qui no transmetrà el seu missatge?” Era el segle VIII abans de Crist. Tot era prosperitat a Israel... per a uns quants. Amós, amb paraules tallants i austeres, denuncia la injustícia.

El deixeble de Crist, com Amós, sent amb força la crida del Senyor i fa de la seva vida un èxode d’ell mateix per portar l’esperança, per convocar, per ser reflex de Jesús.

FRUSTRACIÓ

Moltes vegades m’he trobat en informes mèdics amb la frase que diu del pacient: “baixa tolerància a la frustració”. La primera vegada que ho vaig llegir era en l’informe d’un xicot que amb el seu germà havia estat abandonat per la seva mare i que, en aquell moment, vam acollir al convent. Posteriorment, quan ja vivia en un pis amb el seu germà i, després d’una baralla per una raó ridícula en què va resultar ferit, el vam portar a l’hospital. El xicot no pogué suportar les cures i va fugir de l’hospital. En l’informe que va emetre l’hospital, vaig llegir-hi per primera vegada la frase que he anat trobant en casos semblants: “baixa tolerància a la frustració”.

La pregunta que em feia és: ¿com podia ser que una persona que ha passat per tantes tribulacions no pogués suportar la frustració que signifiquen unes cures, quan tota la seva vida era una immensa frustració? I segurament és per això mateix. Quan hom pateix una frustració en aspectes importants de la vida, s’arrapa a allò que és secundari i la seva pèrdua és viscuda d’una manera desproporcionada. És l’únic que li queda.

D’una manera no tant evident això mateix és el que ens passa a nosaltres. També nosaltres tenim “una baixa tolerància a la frustració” i segurament per la mateixa raó. Si no, mirem la importància desmesurada que donem a petiteses del que ens han dit o deixat de dir, del que no ha pogut ser o ha estat i no volíem. Com ens arrapem a coses o costums amb una avidesa que mostra una set desproporcionada. Segurament que això posa de manifest que hi ha aspectes fonamentals de la nostra vida que han quedat frustrats i llavors ens aferrem a detalls secundaris deixant la nostra vida buida de contingut. Frustrada en allò fonamental.

En el prefaci de la missa per a màrtirs, l’Església  prega: “En el martiri, la força es manifesta en la feblesa i el dèbil és fort a donar testimoni”. El màrtir, que és el paradigma del creient, ens mostra el que Pau ens diu a la carta als Corintis: “quan sóc feble és quan sóc realment fort”. El màrtir és fort a donar testimoni, és fort davant la frustració, del dolor i de la mort. I ho és perquè ha trobat al Senyor. Molt millor encara: ha confiat en Ell. No és frustrat en l’essencial, per això pot ser-ho en allò secundari.

Davant de Jesús, els de Nazaret es trobaven amb dues alternatives. Una era arrapar-se a les seves expectatives, a les seves il·lusions messiàniques i, per tant, refusar “al fuster”. Llavors, Jesús, com diu l’evangeli, no pot fer miracles, no pot obrar i no ho farà mai en contra de la nostra voluntat. O la segona alternativa: els de Nazaret podien assumir la frustració d’haver de renunciar a les seves expectatives i il·lusions i acceptar i confiar en el fuster, en Jesús. I llavors, sí, Jesús pot obrar prodigis, pot començar a guarir la frustració fonamental del nostre cor i omplir-lo amb la seva amistat. És el que Pau diu: “Els jueus demanen miracles, els grecs saviesa i nosaltres prediquem un Messies crucificat. Escàndol per a uns i niciesa per als altres. En canvi, és poder de Déu per a aquell qui creu”.

A qui opta per Jesús, a qui confia en Ell, el farà no sols tolerar les frustracions, sinó que li ensenyarà a prescindir de tot allò que no és necessari, en una vida senzilla que faci possible ser-per-als-altres. Que faci possible esdevenir instruments a les seves mans, que guarim i acollim. Que Ell curi aquella frustració profunda que ens impossibilita ser amics, germans i ens fa arrapar a tot allò que no pot donar vida, perquè no té vida. Ell és qui ens fa forts en la nostra feblesa perquè ens guareix de la set fonamental.

EL SENYAL ÉS JESÚS

Dilluns, 20 de juliol de 2015

Ex 14, 5-18/Ex 15/Mt 12, 38-42

Mestre, voldríem veure com, amb un senyal prodigiós, demostreu que veniu de Déu... una petició que m’és familiar... i m’és familiar perquè, potser formulada de formes diferents, és també una petició, quasi una exigència, que reconec sortida sovint dels meus propis llavis, del meu propi cor... de fet, ¿qui mai no s’ha trobat demanant un senyal, una prova, una evidència clara enmig de la foscor, del dubte, de les proves que esdevingui com una llum en el camí de la vida... tant de la vida de cada dia amb els seus afanys i maldecaps, com de la vida més pregona de l’esperit amb les seves inquietuds més existencials?

Sí, no puc deixar d’identificar-me en certa mesura amb aquests fariseus i mestres de la Llei que es dirigeixen a Jesús. Com si la seva pregunta fos una mena de crit com ara: Sí, tu, Jesús, digues clarament qui ets! Dóna’m aquest senyal que faci miques les meves resistències, que esborri per sempre els meus dubtes, que em mostri de forma irrefutable si val la pena deixar-ho tot i seguir-te o no!

Però l’Evangeli és bona notícia i la Bona Notícia d’avui és que Déu no ens deixa mai sense resposta... No va deixar sense resposta als espantats jueus (ho hem escoltat a la primera lectura) que, tot acabant de tastar l’alliberament d’Egipte, han de passar encara per la prova de la persecució. Per què aquests crits d’auxili? Demana Déu a Moisès... És la mostra que Déu ha escoltat el clam del seu poble i actuarà amb fidelitat per alliberar-los del tot canviant la seva por en un cant de lloança i victòria.

Ara bé, estem preparats per la resposta que Déu ens dóna? Jesús respon als fariseus i als mestres de la Llei amb brusquedat, com si reconegués en ells dobles intencions en allò que demanen i, a la vegada, com fent-los veure que no es troben en condicions d’exigir-ne res... però Jesús els respon... els dóna el senyal que demanen: Déu no els donarà cap altre senyal que el del profeta Jonàs: així com Jonàs va passar tres dies i tres nits dintre el monstre marí, també el Fill de l’home passarà tres dies i tres nits en el cor de la terra.

El senyal és Jesús mateix. Aquesta és la resposta inesperada per als fariseus i mestres de la Llei. És també la resposta inesperada per a nosaltres avui com ho ha estat també per a tants sants i santes de la història del cristianisme: Jesús, el que visqué, la manera com visqué, el que explicava, el que ensenyava però, sobretot, la seva mort i la seva resurrecció que han esdevingut la prova que Déu veritablement ens ha visitat; que Déu veritablement ha escoltat el clam de la humanitat per un sentit i una vida plenes... Mirem-lo un cop més en aquesta Eucaristia, Ell es fa present, torna a cercar-nos i se’ns torna a donar i ens ensenya el que és una vida oberta al do i a l’esperança. Mirem-lo és algú més Jonàs, és algú més que Salomó, és l’Emmanuel: Déu-amb-nosaltres. 

QUÈ ÉS UN SAVI?

Dimecres, 15 de juliol de 2015

Sant Bonaventura, bisbe i doctor de l’Església

Sv 8, 2-7.16-18/Sl 15, 5-6.7-8.9.11/Mt 5, 13-19

Què és un savi? Si atenem al que ens diu el Diccionari Manual de la Llengua Catalana un savi és qui té molts coneixements sobre certes ciències o disciplines. Però, és realment això, un savi? És només un “acumulador de dades”? Per desgràcia la definició que ens dóna el diccionari és la més comuna.

Ara bé, hem escoltat a la primera lectura aquesta forta afirmació: Estic enamorat de la Saviesa... D’aquest tipus de saviesa que proposa el Diccionari Manual hom pot estar enamorat? Sí, suposo que si el que volem és guanyar en aparença davant els altres, si el que volem és figurar i ser reconeguts en un món com el nostre que valora, certament, aquest tipus de saviesa basada únicament en coneixements... sí, hom pot estar enamorar d’aquest tipus de saviesa, cercar a qualsevol preu ser-ne deixeble. Però, de quin tipus de Saviesa s’enamora l’autor de la nostra primera lectura? Per a l’autor del llibre de la Saviesa aquesta té nom propi: és la Torah, la Instrucció (això és el que vol dir la paraula “torah”), el Pentateuc tal i com ara el coneixem. I s’enamora perquè la Saviesa és aquella paraula escrita que revela com ninguna altra la voluntat de Déu per a cada moment i situació de la vida del fidel. Mireu si n’és d’important aquesta Paraula, aquesta Instrucció, aquesta Llei, que el mateix Jesús diu (ho hem escoltat a l’Evangeli): No us penseu que vinc a desautoritzar els llibres de la Llei i dels Profetes. No vinc a desautoritzar-los, sinó a completar-los.

Un pas més, però, si Jesús ve a completar-los vol dir que Ell té una autoritat que el fa especial. És per això que l’Església tradicionalment ha vist en Jesús mateix la veritable Saviesa, perquè és Ell qui revela no la lletra, sinó l’Esperit de tots i cadascun dels manaments de Déu; qui ens interpreta fidelment el cor del Pare del cel.

D’aquesta mena de Saviesa, la Saviesa que és i representa Jesús, el Crist, és de qui Sant Bonaventura, que avui celebrem, s’enamorà bojament. Els seus estudis de Teologia no cercaven saber-ne més, sinó aprofundir en la Veritat que és Déu, en el misteri del seu amor per la humanitat sencera i això per donar-lo a conèixer més i més, i per estimar-lo més a mida que més hi aprofundia.

De quina mena de savis volem ser? Savis de cap o savis de cor? La primera mena de savis ens portarà a una cursa sense fi, perquè sempre hi haurà algú més savi en coneixements que nosaltres; la segona mena de savis, els savis de cor, en canvi farà que ens convertim en sal i llum per al nostre món. Ens convertirà en eines a les mans de Déu que Ell podrà fer servir per revelar-se als qui el busquen amb un cor sincer i, a més, no serem coneguts del món, potser serem menystinguts... però serem tinguts per grans en el Regne del Cel.

JESÚS EN EL CAP, PERÒ LLUNY DEL COR

Dimecres, 8 de juliol de 2015

Gn 41, 55-57;42, 5-7a.17-24a/Sl 32/Mt 10, 1-7

Una de les coses més avorrides que hom pot trobar quan llegeix la Bíblia són les llistes. Ja siguin les genealogies (que miren de situar el lector o l’oient en l’origen d’algun personatge famós) o les llistes de ciutats (siguin les conquerides abans d’entrar a la terra promesa o les repartides entre les dotze tribus), per només citar els dos exemples més abundants. Sempre hi ha la temptació quan hom arriba aquí de donar un salt i passar a un altre punt de lectura.

Què fer, però, quan hom arriba a l’Església, com avui, i es troba que no pot escapar davant de l’Evangeli que acabem de proclamar? Vull dir, què fem amb un text que sembla un senzill recordar-nos la llista dels Dotze (per si encara no la coneixíem prou) o la feina que aquests tenien encarregada de part de Jesús? No tenim escapatòria, no podem passar de llarg d’aquest breu text, perquè ens aniríem a casa sense Evangeli! I, en canvi, justament té el seu sentit que la litúrgia ens el proposi per a la nostra meditació.

Jesús cridà els seu dotze deixebles i els donà poder de treure els esperits malignes i de guarir tota malaltia, comença dient-nos el text. No n’escull deu ni vint, n’escull dotze. I ja intuïm que el número dotze té alguna cosa a veure amb les Dotze Tribus d’Israel. Déu torna a cridar el seu poble (sempre és Ell que crida, que ens crida una i una altra vegada), no l’abandona, i ho fa com ho ha fet sempre: no servint-se de models llampants (ni de la moda, ni de la política, ni de l’esport, d’aquests que surten a les fotos...), sinó de models senzills del poble: profetes, pescadors, com avui ho fa cridant homes i dones de tot estrat social, però especialment aquells més senzills, perquè són els senzills, els cristians d’espardenya podríem dir, els que arriben a tothom amb una fe neta, simple, transparent, coherent. I Jesús crida i ens crida amb tota llibertat. És per això que en la llista dels Dotze hi caben tota mena de personatges: pescadors, cobradors d’impostos, zelotes (els terroristes de l’època) i un traïdor (ja ens ho avança l’Evangelista). Sí, un traïdor, algú que haurà conviscut amb Jesús en les mateixes situacions i condicions que els altres companys de grup, però que al final no haurà entès Jesús. I això també és un advertiment de l’Evangelista per a nosaltres avui: entenc Jesús o crec que l’entenc? Perquè a mi també, si em distrec, em pot passar com a Judes: conèixer tots els llibres d’espiritualitat del món, haver-me llegit la Bíblia sencera un munt de vegades, no faltar a missa cap Diumenge, però no conèixer Jesús més que com qui coneix un personatge de la Història. Jesús en el cap, però lluny del cor. Perquè tenir-lo al cap, em fa savi; però tenir-lo al cor em molesta, em demana compromís. I encara: els Dotze només seran alguna cosa de profit, si em permeteu dir-ho així, en la mesura que són deixebles, que tenen clar que els mestres, els savis i els entesos no són ells, sinó Jesús i que el que viuen i són està totalment vinculat a Jesús, el que Ell va viure i ensenyar. En paraules de sant Pau: Ja no sóc jo, és Crist que viu en mi. Viure amb Crist, en Crist, per Crist, per a Crist i de Crist per treure els esperits malignes (l’odi, la venjança, la violència...), per guarir tota malaltia, per anunciar que el Regne de Déu és, definitivament, ben a prop. 

Anar contracorrent (Diumenge 14)

Fa pocs dies llegíem la notícia que els peixos podran remuntar el Ter més enllà de Camprodon gràcies a unes escales. 86 anys després, impossibilitats per una central hidroelèctrica, els peixos, sobretot les truites, tornaran a pujar riu amunt a posar els ous.

Lliguem aquesta notícia amb el lema “Nedar contracorrent” d’una recent jornada de formació de  catequistes cristians que viuen a l’estat d’Israel. Junt amb el lema apareixia el dibuix d’un peix nedant riu amunt. Una imatge i un lema molt expressius per a expressar la dificultat de les famílies cristianes per educar la seva fe enmig d’una societat on les festes, l’educació i els costums tenen el judaisme com a principal referent. Per això viure la fe cristiana allí és “anar a contracorrent”. El mateix succeeix en països de cultura islàmica. Igualment els passa als residents de casa nostra musulmans, hinduistes o jueus: han d’anar contracorrent per viure la seva religiositat.

Aquestes dificultats no són noves i s’esdevenen també dins la pròpia tradició religiosa. Les lectures que hem escoltat ho reflecteixen: el profeta Ezequiel ha de parlar als israelites de Déu en un moment d’especial enduriment i rebel·lia religiosa. Però Ezequiel no calla, va contracorrent a fi que el poble, tan si l’escolta com si no, reconegui que ell és un home de Déu. Anar contracorrent és el tret més característic d’un profeta bíblic, i el rebuig, les persecucions i els exilis són sovint el fruit de les seves prèdiques.

L’evangeli ens explica l’episodi de Jesús a la sinagoga del seu poble de Natzaret, d’on surt la frase popular “que ningú no és profeta en la seva terra”. Jesús va contracorrent fins i tot escandalitzant els seus veïns i amics. La incredulitat i la desconfiança que rep Jesús són un advertiment pels qui el seguim i gosem anunciar als altres la fe cristiana, descoratjant-nos i desanimant-nos pel poc èxit que assoleixen les nostres prèdiques.

Jesús anà contracorrent, seguint les petjades dels profetes bíblics. Aquesta és la realitat del seguidor de Jesús, fins i tot de qualsevol home o dona de qualsevol tradició religiosa que vol viure la seva religiositat de manera sincera.

La feblesa interior i exterior que palpem quan anem contracorrent ens ha de recordar els mots de sant Pau: “Estic content de gloriar-me de les meves febleses. Gràcies a elles tinc dintre meu la força de Crist. És quan sóc feble que sóc realment fort”.