Mirada agraïda (Sagrada Famíla 09)

Dins la presó Model de Barcelona hi ha, al menys que coneguem, dos interns molt propers als caputxins de Sarrià. Un d’ells va estar molt implicat en les activitats de la comunitat cristiana durant anys. Una resposta evasiva a aquesta notícia seria que “una flor no fa estiu”: que una comunitat cristiana tan ample tingui -només- dues persones a la presó és un percentatge baixíssim i no minva el nostre “prestigi”. Una resposta acusadora seria que és normal que ens passi això amb els discursos tan moderns i tan poc ortodoxos que es pronuncien aquí.

No pretenem anar per cap de les dues direccions. Volem donar suport als dos interns manifestant que cada cop hi ha més persones normalitzades a la presó, i no ens referim als casos mediàtics, sinó a persones que, en virtut dels nous delictes i l’enduriment generalitzat de les penes, ingressen amb més facilitat que abans a la presó, barrejant tot tipus de delictes i de perfils. Diguem-ho de forma més provocadora: cada cop se sent parlar més el català dins les presons. Els nostres governants ho llegirien cofois i positius dient que es tracta d’una dada de normalització lingüística.

Al voltant d’aquests dos interns referits i dels altres més de deu mil que resideixen en les presons catalanes hi ha un entorn, hi ha una educació, hi ha algun referent religiós, hi ha, sobretot, una família. En molts casos pròxima i sensible. En altres casos, en un altre país o que no volen saber res d’ell. Aquests dies de festa, com la resta de l’any, veurem en la sala d’espera dels centres penitenciaris a les dones, parelles, pares, fills, parents, amics, amigues dels interns. Esperen que els cridin per veure’ls durant mitja hora, separats per un vidre i enmig d’una irritant cridòria col·lectiva. És frustrant. Altres tenen la possibilitat d’un bis a bis, un contacte personal durant una hora, precedit per un intens escorcoll. És humiliant.

No obstant, dins la presó es quan l’intern palpa la importància de la família, quan pren consciència, amb agraïment i emoció, del que ha rebut, per mínim i irrisori que hagi pogut ser. La majoria dels interns pateix més pel sofriment que provoquen a les seves famílies que per les dificultats que suporten dins del centre penitenciari. Aquest sofriment estem segurs que els humanitza i és un estímul per a la seva futura reinserció. La raó és definitiva: “No vull que la meva família pateixi més per mi”

Enllà del duríssim món penitenciari on el sofriment familiar és més agut, és evident que en totes les famílies, pam més pam menys, hi ha dificultats, patiments, circunstàncies adverses, males èpoques, trencaments. El temps de Nadal és un temps familiar per excel·lència, que posa en evidència aquestes “imperfeccions” i que ens pot remetre, si ens deixem portar pel desànim, a la tristor i al negativisme.

La festa de la Sagrada Família que celebrem avui ens és un encoratjament humà i religiós de cohesió familiar. Maria, Josep i el Nen, malgrat les dificultats de tot tipus que ens expliquen els evangelis de la infància, saben tirar endavant plegats, respectant-se, escoltant-se, comprenent-se, ajudant-se.

Animem-nos a mirar les imperfeccions i els defectes de les nostres families amb ulls bondadosos, amables i tendres. Esguardem a cadascun dels nostres familiars amb els ulls de la fe.

Sant Esteve 2009

Unes relíquies del protomàrtir sant Esteve serviren al prevere espanyol Orosi per organitzar, a la tardor de l’any 417, una missió popular per l’illa de Menorca per propagar la devoció del sant. La missió provocà, poc després, l’aixecament de la comunitat cristiana contra la comunitat jueva, amb qui havien viscut, fins d’aleshores, en un respecte mutu i una pacífica convivència. El conflicte s’esdevingué del 2 al 9 de febrer de l’any següent i desembocà amb la conversió –més aviat forçada- de 540 jueus al cristianisme.

Si ens preguntem perquè una missió per difondre la devoció de sant Esteve provocà l’aixecament contra la comunitat jueva, la resposta la tenim en els Fets dels Apòstols. El relat del seu martiri té un accent clarament antijueu amb detalls molt expressius: “es corsecaven de ràbia i estrenyien les dents”, i també: “es llançaren tots contra ell, cridant tant com podien”. Tanta malícia jueva ens fa obviar un detall del principi de la narració: “Alguns de la sinagoga...”. No parla de tots els jueus, sinó d’alguns, evidentment els més radicals, com a autors de la lapidació d’Esteve.

Els cristians llegim el text dels Fets dels Apòstols amb la mateixa simpatia per Esteve que els espectadors de la pel·lícula Àgora senten per la martiritzada filòsofa Hipàtia. Els cristians ens queixem que la pel·lícula té una visió reduccionista del cristianisme, defensant que no tots els cristians eren com els qui van matar Hipàtia. Igualment es queixen els jueus respecte al text dels Fets dels Apòstols: no tots els jueus d’aquella època eren com els qui van matar Esteve.

Acollir l’Imprevist (Nadal 2009)

Els imprevistos són una constant en la nostra vida. Posen a prova les nostres capacitats i ens fan tastar els nostres límits. Si som rígids, metòdics i complidors, viurem els imprevistos com un daltabaix que ens trenca els esquemes. Si som despreocupats, improvisadors i desorganitzats, els viurem sense valorar-los adequadament. És evident que en el terme mig hi ha l’actitud correcta: cal ser previsors però amb la flexibilitat suficient per encaixar l’inesperat.

Però hi ha imprevistos i imprevistos: no és el mateix agafar la grip, que et diagnostiquin una malaltia incurable. No és el mateix una reducció de jornada laboral, que quedar-nos a l’atur. No és el mateix discutir-se amb la parella, que separar-se. No és el mateix trobar-se un bitllet de deu euros, que et toqui la grossa de Nadal. Els primers imprevistos són passatgers, els segons ens marquen per sempre. Els primers ens alteren la quotidianitat, els segons ens la capgiren de dalt a baix.

Nadal és celebrar un imprevist dels que marquen per sempre, dels que ens capgiren de dalt a baix. Nadal és celebrar que Déu gosa apropar-se als humans en forma de nen. Quin altre esdeveniment pot ser més inesperat que aquest? El Déu Invisible, Inaccessible i Inefable esdevé inesperadament visible, accessible i expressable: un nen que neix a Betlem, que creix a Natzaret, que predica per la Galilea i la Judea, i que mor crucificat a Jerusalem. Un naixement insospitat, una existència encara més insospitada, que culmina amb la manifestació de la seva resurrecció, el summum de l’insospitat.

Nadal és celebrar l’encarnació inesperada de Déu. Però també és celebrar la capacitat humana d’acollir un Déu imprevisible, que segueix desconcertant als humans quan rebutgem tot el que no entri dins les nostres definicions, anàlisis i estructures; que segueix desconcertant als humans quan ens instal·lem en la passivitat, l’hedonisme i la vida fàcil. Nadal també desconcerta els creients quan vivim la fe de forma rígida i complidora, perquè Deú no tindrà manera de fer-nos vibrar. Nadal també desconcerta els creients quan vivim la fe de forma despreocupada i improvisada, perquè Déu ens passarà pel costat sense adonar-nos-en.

Maria i Josep representen aquest equilibri humà i creient, capaç d’acceptar l’Imprevisible en majúscules. Maria, una jueva adolescent, acollí un embaràs sense entrar en dialèctiques si calia o no consultar als pares per aturar-lo o continuar-lo. Josep, no sense dificultat, també acollí l’imprevist amb elegància i estimació, fent costat a Maria, fent confiança a Déu.

El Déu imprevisible segueix capgirant els nostres esquemes religiosos i socials, tan si són rígids i controladors, com si són superficials i despreocupats. Però Josep i Maria segueixen dient-nos que acollir l’Imprevist és quelcom que està al nostre abast. Bon Nadal!

Bon Nadal!

L’embaràs de Maria (Advent 4)

Opinem que no hi ha res que entendreixi i humanitzi més a un baró que la presència d’una dona embarassada. Silenciosament, sense pronunciar cap mot, la seva panxa li comunica un missatge de respecte que li desvetlla una delicada i sincera veneració. El caminar protector, els moviments pausats, el rostre serè d’una dona embarassada desarmen al més armat, emocionen al més insensible, entendreixen al més endurit. El baró, contemplant una embarassada, constata que el melic de la dona està més ple de vida i mereix més atenció que el seu, i dolçament resignat, amablement vençut, reacciona amb el bo i millor que té.

La reacció femenina davant una embarassada és diferent, molt diferent. Del respecte masculí passem a la complicitat femenina, de la reverència masculina passem a l’expressivitat femenina, de la timidesa masculina passem a l’emotivitat femenina. L’encontre esdevé, en definitiva, més viu, intens i efusiu. I no diguem si l’encontre s’esdevé entre dues embarassades. Aleshores allò esdevé un autèntic festival, però no un festival d’aparador, sinó un festival de vida.

Aquesta és l’escena de l’evangeli d’avui, la de dues dones embarassades que es troben: “Maria entrà a casa de Zacaries i saludà Elisabet”. La reacció d’Elisabet és un autèntic festival d’entusiasmes interns, d’exclamacions, i fins i tot de crits. Elisabet parla des de la complicitat de dona embarassada que, captivada i meravellada per la vida que porta a dins, expressa les seves vivències a qui sap que les entendrà, perquè està experimentant el mateix.

En aquest encontre femení Maria apareix menys vehement i més discreta. Silenciosament, sense pronunciar cap mot, la seva panxa irradia una presència que, abans d’hora, ja parla nítidament de Déu. L’embaràs de Maria omple de fe l’embaràs d’Elisabet. Ja no es tracta d’hormones femenines que sintonitzen, sinó de persones creients que viuen i comparteixen plegades el misteri de la fe: “Feliç tu que has cregut! Allò que el Senyor t’ha fet saber es complirà”.

L’embaràs de Maria és una barreja d’admiracions masculines i exultances femenines, de perplexitats masculines i de confiances femenines. L’embaràs de Maria amara d’humanitat i de tendresa la vinguda de Jesús. L’embaràs de Maria amara de festa i alegria la vinguda de Jesús.

Bones noves i la Bona Nova (Advent 3)

La vida dels catalans seria ben tediosa si no fos per les alegries que ens dóna el Barça i per la consulta sobre la independència d’avui. Fins i tot hauríem de donar gràcies al Tribunal Constitucional per la seva tardança a pronunciar-se sobre l’Estatut, perquè ens permet omplir pàgines dels periòdics, animar tertúlies radio-fòniques, i discutir-nos amb algun parent, amic o conegut.

El nostre panorama català està tan normalitzat, tan ponderat, tan discret, que tira més aviat cap a avorrit. Esperem que algú, amb un mínim de personalitat i de capacitat mediàtica, ens estimuli, ens faci vibrar, ens alliberi de la monotonia i ens faci mirar enllà. Esperem, en definitiva, una mena de messies popular –això sí laic, no religiós- que parli clar i català, que ens digui cap a on hem d’anar i el què hem de fer, més enllà d’assenyadíssims missatges institucionals, de sermons previsibles, de normes cíviques, de controls variables de velocitat, de noves i complicades pràctiques administratives.

L’evangeli ens ambientava un context semblant: “La gent, que vivia en expectació, sospitava si Joan no fóra potser el Messies”. Nosaltres també vivim aquesta expectació –més aviat social que religiosa- i les nostres sospites d’aquest messies popular podrien recaure sobre en Pep Guardiola o l’alcalde d’Arenys de Munt, els actuals herois locals. Admirats del seu caràcter, empenta i fermesa, ens agradaria preguntar-lis el mateix que li preguntaven a Joan Baptista: “I nosaltres, què hem de fer?”.

Les respostes de Joan Baptista no tenen res d’especial: ser sensibles amb els altres, i ser honestos i complidors en les feines. Però dites per ell, aquestes exhortacions tenien un pes moral i una força que no tindrien en la boca d’altres, hi havia un plus acreditat pel seu testimoniatge de vida. Però el secret de Joan Baptista ens el dóna la darrera frase de l’evangeli: “Amb aquestes i moltes altres exhortacions, Joan anunciava al poble la bona nova”.

El secret del Baptista i dels nostres herois locals no és el seu carisma personal sinó que ens anuncien bones noves. Per això ens captiven, perquè necessitem bones noves que ens alegrin la vida, però sobretot, que ens omplin de nous reptes i de noves aspiracions, com més elevades i utòpiques millor.

Per això també necessitem la Bona Nova -en singular i en majúscules- per les mateixes raons: per alegrar la nostra vida de fe i per omplir-la de nous reptes i de noves aspiracions. Perquè ser creient no és viure envoltat de tedi i de rutina; ser creient és restar sempre obert a l’enllà, és sentir-se fascinat per aquell que ens porta bones noves celestials: Jesús de Natzaret.

La serp (Immaculada Concepció 2009)

Ahir es va inaugurar la cimera sobre el clima a Copenhagen amb un ambiciós objectiu: aconseguir acords que neutralitzin el canvi climàtic. Un exemple dels seus efectes en els éssers vius el tenim en la serp si llegim, linealment (cosa que no s’ha de fer) el llibre del Gènesi. Fixem-nos que, segons el relat del paradís, la serp originàriament tenia la capacitat de parlar com els humans i, avui dia, el màxim que trobem, és l’espècie cascavell que emet un so amb la cua per avisar de la seva presència. En quin moment –ens preguntem irònicament- les serps es van quedar mudes...?

Tampoc podem oblidar que, si llegim literalment el text del Gènesi (cosa que no s’ha de fer), la serp va sofrir una mutació a causa de la maledicció divina, obligant-la a arrossegar-se sobre el ventre i a menjar pols. Per si fos poc, a més dels efectes del canvi climàtic i de la maledicció divina, els humans li carreguem el mort de tots els nostres mals a causa del seu parlar astut i enganyós.

Intentant descriure (cosa que no s’ha de fer) com seria la serp que es va acostar a Adam i Eva, apareix una solemne caricatura: un animal amb potes estil llargandaix, amb la gran capacitat de parlar com els humans, i amb prou intel·ligència per entabanar-los. Que un animal parli, només passa en les faules, en algun relat bíblic, en els dibuixos animats o en la pel·lícula de la mula Francis, i segons quin sigui l’animal, el seu parlar serà valorat com a positiu o com a negatiu, com és el cas evident de la serp.

Comparant-la amb un altre animal, la serp és “l’ase dels cops”, i ens serveix per expressar el mal que, de paraula, som capaços de desplegar els humans. Quan manifestem que algú té una “llengua de serp” o una “llengua viperina” estem afirmant que el seu parlar és manipulador, malintencionat i mentider. Quan aquest discurs esdevé insultant i agressiu diem que aquesta persona “vomita verí”. Es tracta, evidentment, d’un llenguatge simbòlic i relacionat amb la serp, però altament expressiu.

La festa d’avui, la Immaculada Concepció de Maria, celebra que Maria no tenia “llengua de serp”, que mai de la vida no va “vomitar verí”. Celebrem que la malícia, la mentida, l’engany, mai van formar part del seu llenguatge ni es van covar dins el seu cor. La nostra experiència humana i el nostre raciocini ens poden fer qüestionar aquestes afirmacions marianes, però si som capaços de creure, amb els ulls clucs, que una serp va parlar amb els humans i va enredar la troca d’aquesta manera ¿per què no ens creiem que Maria va néixer immaculada i sense pecat? Per què el nostre racionalisme és tan selectiu i primmirat amb segons quines coses, i tan badoc i infantil en altres?

Maria concebuda sense pecat, Maria embarassada per obra de l’Esperit Sant, Maria assumpta al cel. No es tracta de pietismes que el creient actual ha de relativitzar amb un cert aire de suficiència. Tampoc són descripcions acuradíssimes de fets cronològics. Es tracta de venerar a Maria com una dona plena de Déu, com una dona “plena de gràcia”, abans de nèixer, quan visqué, i després de morir, “perquè a Déu res no li és impossible”.

Salvació universal (Advent 2)

“Tothom veurà la salvació de Déu”. Així acabava l’evangeli, arrodonint una metàfora geològica on fondalades, muntanyes, turons, serralades i terrenys escabrosos s’anivellaran per gaudir del gran esdeveniment: contemplar la salvació divina. Aquestes són les paraules i els desigs del profeta Isaïes en temps de l’exili a Babilònia, quan Israel esperava una intervenció divina enmig del descoratjament i desconcert col·lectiu. L’evangelista Lluc es fa seva aquesta imatge del profeta per expressar l’activitat messiànica de Joan Baptista: preparar els camins del Senyor perquè tohom el pugui veure, tothom.

Quan el profeta Isaïes i l’evangelista Lluc diuen “Tothom veurà la salvació de Déu” eixamplen intencionadament els horitzons. Isaïes anhela una salvació universal, oberta a Israel i a tots els pobles. Igualment Lluc, proclama que la predicació d’aquell grup de jueus seguidors de Jesús ha d’arribar també als gentils, és a dir, arreu. Aquesta és, en essència, la gran proposta del judaisme, del cristianisme i també de les altres religions: l’accés a la salvació divina. Aquest és el comú denominador de totes les religions, que s’expressa -i aquí comencen les diferències i els problemes- de forma sovint particularista, oposada, i fins i tot excloent. Una paradoxa que posa en evidència, no la grandesa divina, sinó la limitació humana per assumir correctament un missatge de salvació universal.

Des de la nostra perspectiva creient, l’ésser humà, pel sol fet d’estar concebut i de néixer sota la mirada atenta de Déu, ja és un ésser salvat. Naixem salvats i morim salvats: aquesta és l’oferta divina. La nostra tasca només es concreta a viure com a salvats, a fer-nos dignes d’aquesta salvació. La tasca dels humans és, en primer lloc, descobrir aquesta meravellosa realitat i valorar-la; aleshores la nostra vida quedarà amarada de positivisme i de sentit. En segon lloc es tracta de gaudir de la salvació, de gestionar-la adequadament, sense deixar-se seduir per falses salvacions, ni deixar-se atemorir per falses condemnacions. Oblidar o negar que naixem i morim salvats és caure en la mentalitat que naixem condemnats i morim condemnats, o diguem-ho més finament: que naixem per atzar i morim per desgast biològic. Aleshores la nostra vida esdevindrà una condemna, o diguem-ho més suau: un deambular sense sentit.

“Tothom veurà la salvació de Déu”, ens anuncien convençuts Isaïes i sant Lluc. L’Advent es fa seva aquesta proclama i ens anima a nivellar, personalment i comunitàriament, el que estigui desnivellat. Una tasca inacabable, però que val molt la pena de fer: “Tothom en sortirà beneficiat”.