Vull fer la vostra voluntat (Diumenge 2)

“El Senyor m’ha format des del sí de la mare”. Ens ho deia el servent de Iahvè, que el profeta Isaïes presentava en la primera lectura. Nosaltres també podríem dir que el Senyor ens va formar des del sí de la mare, perquè la nostra sensibilitat creient així ens ho fa percebre, però el que ja són paraules majors és afirmar que el Senyor ens ha dit això: “Ets el meu servent, estic orgullós de tu”; i també: “T’he fet llum de tots els pobles perquè la meva salvació arribi d’un cap a l’altre de la terra”. És evident que aquestes referències no van adreçades a nosaltres, per molt servents de Déu que estiguem disposadíssim a ser. El discurs diví que proclama el profeta va adreçat al Messies d’Israel perquè aplegui el poble dispers, perquè restableixi la seva dignitat i reuneixi els seus supervivents. S’està recordant la trista dispersió provocada per la destrucció de Jerusalem a mans dels babilonis i l’exili forçat de la població. Israel necessita referents que aglutinin el poble i li donin nova vitalitat, per aquesta raó Isaïes anuncia un referent diví capaç d’il·luminar no només a Israel, sinó a tots els pobles.

Sant Pau també esdevingué un veritable servent de Déu, un referent de les primeres comunitats cristianes que començaven l’aventura de constituir-se com Església de Jesucrist. Cert que l’apòstol esdevingué un referent humà, un líder, però molt conscient que la seva empenta i lideratge procedien d’una crida divina. Ho compartia en l’inici de la primera carta als corintis: “Pau, que pel voler de Déu ha estat cridat a ser apòstol de Jesucrist”.

Joan Baptista, protagonista actiu de l’evangeli d’avui, esdevingué un altre servent de Déu, capaç d’apreciar la presència divina en la persona de Jesús. Per això proclama: “Mireu l’Anyell de Déu, que pren damunt seu el pecat del món”. El Baptista comparteix una experiència religiosa digne de consideració quan afirma, dues vegades, referint-se a Jesucrist: “jo no sabia qui era”. Joan Baptista creia en la vinguda del Messies, en les promeses divines del regne de Déu, però no ho havia “concretat”. Per això, un cop es troba amb Jesucrist, reconeix que ell encarna totes les expectatives i promeses divines, i per això afirma: “Jo ho he vist, i dono testimoniatge que aquest és el Fill de Déu”. Semblantment ens passa a nosaltres, que haurem escoltat parlar de Déu tota la nostra vida, fins i tot i haurem cregut, però sense concretar-ho, fins que la presència de Jesucrist ens ha posat rostre, figura i nom a les nostres intuïcions creients. Aleshores, serà el moment de proclamar l’antífona del salm responsorial: “Aquí em teniu Déu meu, vull fer la vostra voluntat”.

Complir tot el que és bo de fer (Baptisme de Jesús 2023)

“Convé que complim tot el que és bo de fer”, és la resposta de Jesús a Joan Baptista en l’evangeli de Mateu. El que és bo de fer no sempre coincideix amb el més lògic, i més si es tracta de la lògica divina que és ben diferent de la humana. Joan Baptista és dòcil a les paraules de Jesús i accedeix a batejar-lo malgrat ho trobi ridícul, perquè no entén que la seva mediació esdevindrà important perquè Déu proclami de manera pública el que ell captava de manera personal: que Jesús és el Fill estimat en qui Déu s’ha complagut.

Convenia que tothom complís la seva tasca: Jesús de presentar-se al Jordà per ser batejat i Joan Baptista per realitzar-ho: perquè aquest era l’escenari més apropiat perquè Déu presentés de manera pública i entenedora la grandesa de Jesús. L’escena del riu Jordà amb el cel obert, l’Esperit Sant baixant, i una veu de procedència celestial expressen una teofania que vol ser col·lectiva; indiquen que Jesús és conscient de qui és i es deixa guiar per Déu perquè els altres apreciïn la seva procedència en el lloc més adequat: en el silenci del desert, travessat per un petit riu que li dona vida, i a mans d’un home que anuncia la vinguda del Messies.

En els Fets dels Apòstols, Pere també proclama públicament la grandesa de Jesucrist, que en la seva vida mortal “passà per tot arreu fent el bé i donant la salut a tots els qui estaven sota la dominació del diable, perquè Déu era amb ell”. I si això és possible és perquè “Déu el va consagrar ungint-lo amb l’Esperit Sant i amb poder”.

El profeta Isaïes també feia referència a la presentació pública que Iahvè realitza del seu servent: el messies ungit i estimat, que la tradició cristiana llegeix com un anunci profètic de la figura de Jesús. Després de la presentació pública amb tota mena d’ets i uts, Iahvè se li adreça personalment: “Jo, el Senyor, t'he cridat bondadosament, et prenc per la mà, t'he configurat i et destino a ser aliança del poble, llum de les nacions, per tornar la vista als ulls que han quedat cecs, per treure de la presó els encadenats i alliberar del calabós els qui vivien a la fosca”. El repte d’aquest servent de Iahvè anunciat per Isaïes és descomunal, un repte assumit i fet realitat per Jesucrist. Un repte que nosaltres hem d'encaixar i, com el Baptista, “convé que complim tot el que és bo de fer”.

Els pobles s’acosten a la teva llum (Epifania 2023)

“Els pobles s’acosten a la teva llum, els reis busquen la claror de la teva albada”. Ho deia el profeta Isaïes, que continua acompanyant-nos en la recta final del temps de Nadal; avui amb belles evocacions sobre l’impacte de la refulgència divina sobre els humans a causa de la seva proximitat. El profeta també detalla les reaccions: “Tots aquests s’apleguen per venir cap a tu; porten de lluny els teus fills, duen als braços les teves filles”. El comentari ens remet a les cavalcades que ahir omplien la nostra geografia per admirar l’esplendor dels tres reis d’Orient carregats de regals; però el text es refereix a la ciutat de Jerusalem i al seu temple com a lloc de la solemne manifestació divina, on tothom s’hi aplega per assaborir-la.

Les visions utòpiques d’Isaïes, més que descoratjar-nos a causa de la nostra mediocritat, esdevenen un amable regal de reis que sacseja la nostra fibra interior; que ens desvetlla els anhels que tot això esdevindrà possible:  com a horitzó humà d’un futur amb Déu; però que hem de treballar en el present, que ha d’estar acompanyat per Déu.

Aquest present acompanyat per Déu queda representat en l’evangeli per l’estrella que guia els tres mags d’Orient; una estrella que els omple d'alegria perquè els condueix a contemplar l’infant: “La seva alegria en veure allà l'estrella va ser immensa”. El present acompanyat per Déu també apareix en forma de somni, quan els tres mags són advertits de tornar a casa per un altre camí, fent cas omís a les instruccions de l’autoritat reial. El que l’evangeli presenta com a fàcil a causa de la docilitat dels tres mags no ho és tan en la nostra quotidianitat. Vivim envoltats per estrelles de tota mena: en forma de personatges estel·lars que ens enlluernen, en forma d’empreses que il·luminen el planeta amb els seus guanys, en forma de països brillants que marquen la pauta dels altres. Son estrelles multiformes que poden despistar-nos de seguir de l’estrella que guià els tres mags; una estrella que, en definitiva, només ells van saber veure i seguir.

Perquè els tres mags estrangers de l’evangeli escenifiquen el misteri secret que anunciava la carta als Efesis: “que tots els pobles, en Jesucrist, tenen part en la mateixa herència”. Ho diem en llenguatge de la diada d’avui: gràcies a Jesucrist, tots rebem regal sense distincions. Només cal participar de la cavalcada que repetim cada vegada que celebrem la nostra fe al voltant de Jesucrist, com estem fent en aquests moments.