Mirar la realitat en perspectiva (Diumenge 23)

“Ningú de vosaltres no pot ser deixeble meu si no renuncia a tot el que té”, deia Jesús al final de l’evangeli. Prèviament feia una declaració contundent: que per seguir-lo cal estimar-lo més que el pare i la mare, la parella i els fills, els germans i germanes, i fins i tot la pròpia vida. A més afegeix: “Qui no porta la seva creu no pot ser deixeble meu”. Amb aquesta mena de declaracions no és estrany que hi hagi poca gent atreta per la consagració a la vida religiosa o sacerdotal, o fins i tot a viure intensament el seguiment de Jesucrist com a persona laica. El nostre món (i el nostre ego) situa el jo com a prioritat, però Jesús proposa de posar-lo en segon lloc. Així de clar! Els exemples de construir una torre i d’un rei que va al combat són un advertiment pràctic a avaluar les nostres energies en el seguiment de Jesucrist: no podem demanar-li que actuï si nosaltres no ens movem, no podem reclamar-li proximitat quan no la possibilitem, no podem exigir-li respostes quan no dediquem temps a escoltar-lo.  

Per això esdevé tant útil el discurs del llibre de la Saviesa en la primera lectura, amb frases com aquesta: “Els raonaments dels mortals són insegurs, són incertes les nostres previsions”. De fet, abans de la pandèmia i de les conseqüències energètiques de la guerra ruso-ucraïnesa pensàvem tot el contrari: creiem que els raonaments dels mortals són segurs, i que les nostres previsions són certes. Però la realitat confirma la sentència del llibre de la Saviesa, el qual també respon a l’afany humà de conèixer els designis divins: “¿Qui hauria conegut mai què desitjàveu, si vós mateix no haguéssiu donat la saviesa, si no haguéssiu enviat de les altures el vostre Esperit Sant?”. És a dir, per captar la presència divina i els seus designis en la quotidianitat humana cal estar preparats, com el constructor de la torre i el rei que vol combatre; cal estar receptius perquè això ens aportarà una mirada diferent per interpretar la realitat que ens envolta. En definitiva, si volem estar en sintonia amb l’esperit diví cal dedicar-li temps i revisar les nostres prioritats, sempre condicionades per les immediateses. En canvi, la mirada divina sempre és en perspectiva, com resava el salm: “Mil anys als vostres ulls són com un dia que ja ha passat”.

Ensenyeu-nos a comptar els nostres dies (Diumenge 18)

“Què en treu l'home de tot esforç i de tot el neguit amb què treballa sota el sol?”, és la pregunta lapidària que llença a l’aire el llibre del Cohèlet en la seva reflexió sobre el sentit de la vida. La pregunta anava precedida d’una proclama no menys lapidària: “Vanitat i més vanitat... tot és en va”. De fet, l’autor del llibre del Cohèlet, anomenat també Eclesiastès, no és cap pessimista ni cap amargat de la vida que tot ho critica: es tracta d’un sacsejador de consciències, d’un provocador que vol fer reflexionar, d’un pensador que exhorta a concentrar les energies en les coses que realment valen la pena.

Semblantment sant Pau, amb un to menys contundent i més teològic, convida als cristians de Colosses a cercar allò que és de dalt: “estimeu allò que és de dalt, no allò que és de la terra”. Perquè no hagi malentesos especifica molt bé quines són les coses de la terra que no hem d’estimar: “fornicació, impuresa, passions, mals desigs i amor al diner”. Els humans de tots els temps som capaços de justificar subtilment o descaradament totes aquestes realitats, però l’apòstol ho deixa clar: “no us enganyeu els uns als altres”. I perquè no comprem duros a quatre pessetes, sant Pau recorda el canvi de mentalitat que comporta la fe en Jesucrist: “us heu despullat de l’home antic i del seu estil d’obrar, i us heu revestit del nou”.

Per les mateixes raons l’evangeli de sant Lluc explica que Jesús no vol entrar en litigis quan li demanen que intervingui en la disputa de dos germans en el repartiment d’una herència. Quan uns germans de sang entren en disputa per una herència significa que els valors han perdut la seva rellevància i l’afany de possessions els ha obnubilat el cor, el cervell i l’ànima. Jesús ho deixa clar: “Guardeu-vos de tota ambició de posseir riqueses, perquè ni que algú tingués diners de sobres, els seus béns no li podrien assegurar la vida”. Per fer entenedor el seu discurs, Jesús explica la paràbola de l’home ric que projecta eixamplar els seus dominis per enriquir-se als ulls dels humans i no als ulls de Déu, quelcom que és malauradament incompatible. Una frase del salm responsorial resumia molt bé l’actitud a tenir davant de tot plegat: “Senyor, ensenyeu-nos a comptar els nostres dies per adquirir la saviesa del cor”.

La forma i el fons de demanar com cal (Diumenge 17)

“De debò que fareu desaparèixer tant el just com el culpable?”, és la rèplica que Abraham adreça a Déu per la decisió de destruir Sodoma i Gomorra. La intercessió del patriarca esdevé efectiva quan especifica el tarannà diví: “Vós que judiqueu tot el món, us podríeu desatendre de fer justícia?” En aquest cas, fer justícia es concretarà en no destruir la ciutat per la sola presència de deu justos. 

La intercessió respectuosa i convençuda d’Abraham dona els seus fruits i esdevé un model de formes i de fons de com demanar com cal. La forma és que Abraham mai perd la consideració i la reverència a Iahvè. El fons és la petició confiada i insistent que té la seva recompensa. Això ens ha de fer pensar, i preguntar-nos quina és la nostra forma i el nostre fons quan preguem: som respectuosos i reverents? Som perseverants i convençuts?

Aquest fons i forma de demanar adequadament es repetien en  l’evangeli de sant Lluc. La forma és la recitació del parenostre que Jesús proposa als deixebles com a model d’una pregària ben feta. Nosaltres sabem el parenostre des de petits: ja tenim una cosa guanyada! El fons és l’exemple de l’home que demana pans en hores intempestives sabent que el seu amic no li ho negarà. Per aquesta raó, Jesús proclama: “Demaneu, i Déu us donarà, cerqueu i trobareu, truqueu i Déu us obrirà”. Són paraules de Jesús que coneixem de sobres i que ens conviden a tenir cura del fons i de la forma de la nostra pregària perquè sigui efectiva.

La resposta del salm responsorial que hem compartit era la veu del creient que reconeix que la seva pregària arriba a bon port: “Senyor, sempre que us invocava m’heu escoltat”. Tant de bo que nosaltres puguem dir el mateix, pregant convençuts que Déu escolta i respon, conscients i agraïts del que sant Pau escrivia als cristians de Colosses: “Déu us dona la vida juntament amb Crist, després de perdonar-vos generosament totes les culpes”.