Salvats per gràcia (Diumenge 4 Quaresma)

“El país va reposar fins haver complert setanta anys”. Ho explicava el segon llibre de les Cròniques, com a cloenda de la desfeta que provocà la invasió babilònica. La catàstrofe inicial es convertí en repòs fins que el rei persa Cir, successor del domini babilònic, convida els israelites a tornar a casa i reedificar el temple. Podem resumir la lectura amb la dita: “No hi ha mal que cent anys duri”, que en aquest cas es redueix a setanta. Es tracta d’un missatge ben útil enmig de la pandèmia que estem vivint.

“És per gràcia que Déu us ha salvat”. Una frase captivadora que sant Pau escriu als cristians d’Èfes, i que torna a repetir perquè quedi clara: “A vosaltres, us ha salvat per gràcia”. L’apòstol explica molt bé que la salvació és un do diví que Jesucrist ens ofereix sense cap mèrit personal, perquè no ens en vantem. Això sí, impactats per aquest regal diví, hem de “dedicar-nos a unes bones obres”, per correspondre a tan gran do.

L’evangeli de Joan segueix amb el mateix tema: “Déu envià el seu Fill al món no perquè el condemnés, sinó per salvar el món gràcies a ell”. Jesucrist no condemna, sinó que salva si entrem en sintonia amb la seva persona i el seu missatge. Això ens portarà irremeiablement a comportar-nos com cal. Jesús a la creu, talment com l’estendard de la serp enlairat al cel, és guarició immediata de la nostra ànima afeixugada, només amb el gest interior de creure  en ell. Aprofitem-ho i acostem-nos a la creu sense temor, perquè redimeix, perquè salva, perquè transforma, perquè consola, perquè ens empeny a ser millors.

Seré el vostre Déu i sereu el meu poble (Dijous 3 Quaresma)

 

“Jo seré el vostre Déu i vosaltres sereu el meu poble”, és una frase molt expressiva del profeta Jeremies. De les cinc vegades que l’escoltarem a la Bíblia, tres d’elles surten de la seva boca. La frase, pronunciada en futur, és una reivindicació: aspira a recuperar el que s’ha oblidat, que és l’Aliança del Sinaí. Per això el profeta afegeix: “Seguiu els camins que jo us assenyalo, i tot us anirà bé”.

Però Jeremies també sacseja els seus oients. Els acusa d’obstinació, de cor pervertit, de donar l’esquena a Déu. Semblantment li passa a Jesús quan guareix un endimoniat: alguns li donen l’esquena i qüestionen l’autenticitat del seu gest. Jesús respon amb contundència que la seva acció evidencia que el Regne de Déu és enmig d’ells. A nosaltres ens passa el mateix, quan les gelosies, les rancúnies i els tancaments, no ens deixen apreciar la presència del Regne de Déu enmig nostre.

La Llei de Moisès i el Regne de Déu (Dimecres 3 Quaresma)

El fragment que hem escoltat del llibre del Deuteronomi tenia un vocabulari molt repetitiu. Aquesta insistència és habitual en tot el llibre i forma part de la seva intenció retòrica. Tres vegades hem escoltat l’expressió “decrets i prescripcions”, acompanyada dels verbs escoltar, complir i posar en pràctica, també repetits. El missatge és clar: cal assumir les prescripcions divines recollides en la Llei de Moisès.

Contràriament al que puguem pensar, els manaments divins no anul·len la nostra llibertat, sinó que la potencien. No ens retallen les ales, sinó que les eixamplen. No són obligacions, sinó compromisos.

 Els manaments divins posen ordre intern i extern. També aporten perspectiva transcendent a la nostra vida. Per això Jesús, a l’evangeli, ens dirà que el Regne de Déu que ell predica i la Llei de Moisès són realitats equivalents.

Reverència divina (Diumenge 3 Quaresma)

Els Deu manaments, que hem escoltat en el llibre de l’Èxode, són un compendi d’actituds i de comportaments de la persona creient. Són un patrimoni de la humanitat que obren l’ésser humà a la dimensió transcendent i el configuren en la realitat immanent. El Decàleg és un declaració divina, que compromet al respecte reverencial vers Déu i al respecte moral vers els humans. Adonem-nos que, els manaments referits als humans, són molt concisos, a diferència dels manaments referits a Déu, que són més desenvolupats, més argumentats, i inclouen les conseqüències del seu incompliment. Són només quatre dels deu manaments, però ocupen un 80 % del contingut. La conclusió que podem treure és que el Decàleg prioritza la veneració absoluta de Déu adorant-lo en exclusiva, no jurant en nom seu, dedicant-li un dia setmanal de repòs. I si el respecte per Déu és gran, el respecte pels humans també serà gran.

Aquesta reverència per Déu, que els humans expressem amb espais i moments sagrats, amb vestidures i gestos sagrats, és la que empeny Jesús a expulsar de manera violenta els venedors del temple de Jerusalem. La frase del salm “el zel del vostre temple em consumia” farà entendre als deixebles el comportament desafiant i atípic de Jesús, que abandona els seus discursos habituals i passa directament a l’acció provocant un bon enrenou. Amb la mateixa contundència nosaltres hem d’expulsar sense concessions tot allò que aigualeixi i que desfiguri la nostra reverència a Déu: el vocabulari vulgar, els comportaments burletes, els gestos barroers, que converteixen la nostra identitat creient en un mercat animat i divertit, però mancat de serietat.

Aquesta reverència divina inclou el respecte per Jesucrist. Sant Pau, escrivint als cristians de Corint, explica que els cridats per Déu, jueus i grecs, “veuen en ell el poder i la saviesa de Déu”. Quan iniciem els infants a la fe, els diem que Jesús és el nostre amic, però quan som adults en la fe, hem de venerar en Jesucrist “el poder i la saviesa de Déu”. I això són paraules majors. Aquest poder i saviesa divina s’expressa, inconcebiblement, en la feblesa i la niciesa de Jesús crucificat, encara avui dia quelcom contemplat com un escàndol o un absurd. Però la nostra reverència per Jesucrist ha de començar per la veneració de la creu, i ha de culminar venerant la seva resurrecció, que celebrarem solemnement per Pasqua.

 

EL BON LLADRE

Fins l'any 1981, a l'estat francès era legal la pena de mort. L'any 1981 es va suprimir. I l'any 2005 passà a ser un dels articles de la Constitució Francesa. La guillotina és un invent de la Revolució Francesa, filla de la Il·lustració, va tallar colls a dreta i  esquerra durant bastant temps.

En el mateix segle XX va haver-hi gent que va tastar la guillotina. Entre ells hi ha un xicot, Jacques Fesch, que tenia vint-i-set anys. Aquest xicot va néixer el 1930 en una família bastant rica i benestant, molt consentit. Tot i tenir els diners que volia, ell, pel seu cantó es va anar embrancant en deutes. Es va casar, va tenir una filla, va deixar plantades a la dona i a la filla i es va anar endeutant. Tant, que al final va resoldre ell,  d'atracar un banc. El va atracar i, en el moment en què s'emportava els diners,  arribà la policia, va haver-hi un rifi rafe i, al final,  va disparar i va matar a un policia.

Primer anà a la presó i desprès fou condemnat a mort. Va passar tres anys a la presó abans no van complir la condemna a mort. Durant els últims mesos va fer un diari que s'ha conservat. El primer any d'estar a la presó va tenir una forta experiència religiosa. Diu així: "Sento un gran dolor en el cor que m'ha fet patir moltíssim...I, bruscament, en un instant, he rebut la fe. Amb una certesa absoluta, he cregut,  no comprenc com ho feia per no creure!. La Gràcia m'ha visitat. Una gran alegria s'ha apoderat de mi i, sobretot una gran pau. Tot s'ha tornat clar en un instant".

Fixeu-vos que comença per un gran dolor, molt fort. Reconèixer el que ha fet. I s'obre la porta, i a l'instant ve la fe, una fe lúcida que fa difícil comprendre com es pot viure sense fe, i una fe que li porta una immensa alegria i una immensa pau. Tot es torna clar.

Ell mateix, en el seu dietari, ens diu que malgrat tot s'obre sota els seus peus l'abisme d' una gran temptació. Diu: "en aquell moment hi havia dues coses que podia fer, o revelar-me o viure com un monjo a la presó". Fins i tot en aquell moment tant lluminós, tant ple de pau, podia refusar la fe. Va optar pel segon, per viure com un monjo a la presó. I tenim el seu dietari en què descriu la seva experiència, experiència que va ser acompanyada pel capellà de la presó, pel seu advocat, convertit de feia poc, i per un parent de la seva dona. La seva vida canvià absolutament i l'experiència cristiana, mística fins i tot, brolla d'aquests textos que vaig poder llegir i que són d'una gran bellesa.

Es va reconciliar amb la seva dona i es va casar per l'Església. L'any 1957, el dia 1 d'octubre, festa de santa Tereseta de l'Infant Jesús que a ell tant li va impressionar, va morir, el van matar, va anar a la guillotina.

Tant van impressionat els seus textos i la seva experiència que l'any 1993, l'arquebisbe de París va començar el seu procés de canonització, que està obert.

Voldria subratllar un punt. Quan es presenta la fe es presenta com un diàleg, proposta. L'home sempre, sempre pot refusar la fe. Pels textos de Jacques que jo he llegit, podria ser que no fos la primera vegada que sentís la crida de la fe. I, nosaltres mateixos, moltes vegades sentim, i moltes vegades preferim revelar-nos i tancar la porta, i Déu es retira. Perquè la relació entre l'home i Déu és una relació d'aliança. Déu surt a l'encontre, és el primer, però sempre proposa, no imposa. És el que a la Bíblia s'anomena l'Aliança.

Aquest any la Quaresma ens presentarà les aliances que fan com  un fil conductor en  tota la història de la Bíblia: avui la de Noè, després la d'Abraham, la de Moisès, la de Josué, i la gran aliança, la nova aliança, en Crist crucificat i ressuscitat.

Avui la litúrgia parla de l'aliança de Déu amb Noè i la seva família, però no només amb ells, sinó amb "els vostres descendents" i, a més, diu: "amb els ocells del cel, les bestioles de la terra, els animals feréstecs i els animals domèstics". Tots els animals, amb els humans , amb tota la creació. És una aliança per a tots. I, fins i tot, va més enllà.

El text de la segona lectura ens presenta que l'Aliança és la que fa Jesucrist fins i tot amb aquells que "es van resistir a creure, en temps de Noè" i en tots els temps. Diu de Jesús ressuscitat el text del Credo, el curt: "I davallà als inferns". I és el que diu avui el text de la Primera carta de sant Pere. Jesús, "el just, morí pels injustos, per portar-los a Déu, i anar a les ànimes, als esperits empresonats a proclamar la seva Bona Nova a aquells que s'havien resistit a creure". O sigui, després de la mort, fins i tot, aquells que eren abans, aquells que seran després, aquells que han conegut, aquells que no han conegut Jesucrist, es trobaran amb Jesucrist, oferint-los la possibilitat d'una vida nova, d'un sí etern i per sempre. Perquè Ell ha sigut el que ha dominat la temptació, l'ha vençut i ens ensenya a vèncer-la.

Si anéssiu un dia a París i anéssiu a l'església del barri on era Jacques Fesch, trobaríeu una imatge curiosa, una imatge del bon lladre amb la cara de Jacques. Segurament que tots nosaltres estem en el bon i el mal lladre, però Jesús hi és i ens demana d'optar per una manera de ser o d'una altra, vèncer la temptació per participar en el mateix camí de Jesucrist fins arribar al Paradís. "D'aquí a cinc hores veure Jesucrist" Amb aquestes paraules acaba el dietari de Jacques Fesch . Aquesta és la seva esperança que ens crida a compartir.

Homilia Primer Diumenge de Quaresma
21/02/2021
Fra Jacint Duran

  

Vinc a reclamar (dimecres II Quaresma)

“Escolteu-me, Senyor, que vinc a reclamar”. Així d'agosarat parla el profeta Jeremies a Iahvè. El motiu del seu reclam l’exposa a continuació: “És bo això de tornar mal per bé?”. Jeremies es queixa a Iahvè que la seva sol·licitud pel poble provoca els efectes contraris: que cerquin la seva perdició. Els qui haurien d'estar a favor seu, li van en contra.

Nosaltres imitem el profeta quan li reclamem a Déu: “Per què els qui m’envolten em fan mal quan jo els procuro el bé?”. Però potser no tenim en compte que els qui ens envolten també fan el mateix clam, però sobre nosaltres.