L’HOME: ANIMAL VIOLENT?

“L’home és l’única espècie animal que és violenta” així ho afirma David Bueno, un professor de genètica de la Universitat de Barcelona. I continua raonant dient que, certament, les altres espècies animals, com nosaltres, són agressives, però no violentes. Ell fa una distinció important entre agressivitat i violència. És una distinció moral. L’agressivitat és necessària per a la supervivència, és la capacitat de reaccionar davant d’un perill. “La violència, en canvi, implica intenció de fer mal”, diu encara. La violència es planifica, l’animal no pot fer això. Nosaltres anticipem i planifiquem el futur. Podríem dir que la violència és humana, perquè implica la intenció de fer mal i de planificar-lo. Per tant, no sols hi intervé l’agressivitat, sinó la voluntat i el pensament.

Pensem en el refinament que a vegades es posa en la venjança, com se sol dir: “La venjança és un plat que se serveix fred”. És fruit de la reflexió i la panificació. Igualment la guerra. Les armes són fredament dissenyades, pensant en el major mal que puguin fer. I  així mateix, en la vida quotidiana, la voluntat de fer mal es fa present en molts moments, no són expressions simplement espontànies, sinó pensades i volgudes, i en el moment que poden fer més de mal.

Però així com la violència és fruit, no simplement de l’agressivitat, sinó que hi intervé el raonament i la voluntat, o sigui, que hi ha un treball pròpiament humà; així també  podem fer servir la raó i la voluntat, no perquè desemboquin en la violència, sinó per cercar altres camins alternatius a la violència. Com deia Albert Camus, de qui ara fa 100 anys de la seva naixença: “Si aconseguim que aquesta veu sigui la de l’energia i no la de l’odi; la de l’altiva objectivitat i no la de la retòrica; la de la humanitat  i no la de la mediocritat, se salvaran moltes coses i nosaltres no ens sentirem defraudats”.

En l’Evangeli d’avui hi ha la descripció de moltes classes de violències: guerres, traïcions, destruccions i persecucions, però Jesús reacciona davant la violència no amb violència, sinó que ens demana tres coses: estar alerta, no deixar-se enganyar i estar confiat en Ell, que serà amb nosaltres, fins ens inspirarà el que hem de dir. És un ressò del sermó de la Missió quan envia els seus deixebles desarmats i com anyells enmig de llops, i els diu que han de ser candorosos com els coloms i astuts com les serpents. I també ressona en el nostre text el sermó de la Muntanya, on Jesús ens demana estimar els nostres enemics. La nostra veu i el nostre gest han de ser enèrgics i decidits en una situació davant la qual Jesús no amaga ni la dificultat ni la violència, però la nostra resposta no pot ser la violència, sinó fer servir la raó i la voluntat (les mateixes que es fan servir per elaborar la violència) per elaborar una resposta enèrgica, decidida, però diferent de la violència; una resposta que doni esperança al nostre món, als nostres germans, a nosaltres mateixos.

L’única violència que demana Jesús és la que hem d’exercir sobre nosaltres mateixos per vèncer tota resistència i així, amb coratge, confiar i fer servir la raó i la voluntat per trobar una alternativa a les violències que veiem en el nostre camí i dins nostre. Si la violència és un fet específicament humà cal una resposta específicament humana, des de la raó i la voluntat i sobretot des de la confiança. I el fonament d’una confiança sòlida només pot venir de Déu. Aquesta és l’experiència de Santa Isabel i de tants homes i dones que confiant en el Senyor Jesús s’han llançat amb tota la valentia pels camins de la pau, que humanitzen i asserenen.  Hi ha una alternativa a la violència i no és teòrica i molts l’han feta seguint Jesús.  I això, com diu l’Evangeli, només ho podem fer amb i en Ell, que ens acompanya i ens inspira. Per això, fem nostra la pregària d’aquest diumenge: “Senyor, feu que us puguem servir sempre amb el goig a l’ànima, perquè la felicitat només és plena i perdurable, quan us servim a vós, autor de tots els béns”.

EL COR DE JESÚS AL MONTNEGRE

Diumenge XXXIII, 17 de novembre de 2013

Festa Major de Sant Martí del Montnegre

Ml 3, 19-20a/Sl 97/2 Te 3, 7-12/Lc 21, 5-19

Això que veieu, vindran dies que tot serà destruït: no quedarà pedra sobre pedra. Certament, no semblen unes paraules massa alegres per convidar-nos a celebrar la nostra Festa Major; més aviat, em direu, que semblen una manera d’aigualir la festa, que conviden a plegar veles i marxar cap a casa. Fem l’esforç, però, de posar aquestes paraules no sols en el context en què foren escrites, sinó també de posar-les en el nostre context més vivencial.

Els deixebles, com ho podien estar tots els jueus contemporanis de Jesús, estaven ben cofois del Temple de Jerusalem. Un Temple que en temps d’Herodes el Gran (19 aC) havia estat ampliat i bellament acabat. Era un edifici magnífic en la seva estructura i en la seva arquitectura. Avui diríem que era la joia de l’skyline de Jerusalem, allò que primer es veia de lluny estant i que configurava la panoràmica de la ciutat, com avui ho fa la Cúpula de la Roca en el mateix lloc. Davant l’admiració, la resposta de Jesús sembla una gerra d’aigua freda, però Jesús no vol mai llençar-nos gerres d’aigua freda... al menys no sense un propòsit. La resposta de Jesús es fer-nos canviar de perspectiva, treure la nostra mirada de l’horitzó artificial o skyline particular, per bonic que sigui, que atreu les nostres mirades i ens descentra, per centrar-nos en un punt fix i estable: Ell mateix.

L’Eucaristia d’aquesta Festa Major és una bona ocasió per donar gràcies a Déu per aquestes pedres que avui ens aixopluguen: aquesta bonica església i la parròquia que representa, aquest balcó al Montseny que cada dia és nou i diferent, depenent de la llum del sol i de com bufa el vent o el rega la pluja; que són l’skyline, l’horitzó bonic i amable que tot excursionista troba en arribar aquí. Crec que podem estar ben cofois de la nostra parròquia i del que representa. Una parròquia que, repassant la seva història, no fa gaires anys (1957-1969) encara feia d’escola dels masos de l’entorn i encara fa menys anys (1998) feia el seu mil·lenari, un lloc ben viu.

Però, arribats en aquest punt, ens cal recordar les paraules de Jesús que dèiem al principi, per fer-nos adonar que, ho vulguem o no, aquestes pedres tenen una data de caducitat i que quan es desfacin el més important és si hi hauran pedres vives, cristians i cristianes que les reconstrueixin i les ennobleixin com fins ara. Les paraules de Jesús volen fer que la nostra mirada no es quedi amb les pedres físiques que conformen aquest edifici, sinó en tots nosaltres, que som les pedres vives que formem l’església de Jesús al Montnegre, la comunitat que diumenge rere diumenge veniu d’arreu per aplegar-vos i celebrar que Jesús és ben viu i la d’aquells que la sentiu com a pròpia cada any quan pugeu a celebrar la Festa Major. Perquè si no hi ha comunitat, no hi ha església; si no hi ha església, no cal aquest edifici; si no hi ha una comunitat que celebra, no hi ha res a celebrar i menys una Festa Major que, aleshores, no tindria cap referent, i sense la festa no caldran ni música ni gegants en aquest indret. Les paraules de Jesús ens fan mirar-lo a Ell, a Aquell que ens convoca i ens crida a celebrar amb Ell que la vida ha vençut la mort, que la solidaritat i la pau són possibles, que l’amor i el sentit tenen la darrera paraula davant la violència i el caos. Per això és possible la festa, per això els cristians FEM FESTA, de fet, cada diumenge.

Tinc un somni: que Sant Martí del Montnegre sigui un petit cor que bategui vida incansablement enmig d’aquests boscos de castanyers i alzines. Amb els vostres cors: el cor de Jesús enmig d’aquests paratges. Que, en sortir avui d’aquí, puguem portar avui i sempre, la festa arreu. GERMANS, GERMANES, AMICS I AMIGUES, BONA FESTA MAJOR!

PODERÓS I FEBLE

Dimecres, 13 de novembre de 2013

Sv 6, 1-11/Sl 81/Lc 17, 11-19

Quan un es va afeccionant a cercar espais de silenci i de pregària de forma sovintejada, depenent del temps que un pot dedicar-se a aquest cultiu interior, mica en mica va descobrint parts d’un mateix que sovint no sabia ni que les tenia, parts que no sempre són llum o transparència, sinó opacitat i foscor.

Jo mateix, tot sovint, per exemple, m’he sorprès comprovant en el meu interior la dura convivència de dos personatges ben contrastats: un de gran i poderós i un altre de petit i limitat. I, també sovint, he descobert que aquest contrast no és gens clar. No us penséssiu pas que el personatge gran i poderós ho és perquè brillen en ell l’excel·lència de la seva noblesa i cavallerositat. Més aviat tot el contrari. Em sorprenc a mi mateix quan la grandesa i el poder surten del meu interior com una força per atropellar l’altre, per ferir-lo, per doblegar-lo als meus raonaments, a la meva voluntat.

El mateix passa amb el personatge petit i limitat. També em sorprèn quan la petitesa i la limitació esdevenen mesquinesa i victimisme, quan en lloc de fer-me prudent o comprensiu davant les limitacions dels altres, esdevinc algú rancuniós o amargat.

Pensava en tot això en llegir aquest matí la primera lectura del llibre de la Saviesa. Una lectura ràpida ens podria fer pensar (que no vol dir que no fos la primera intenció de l’autor en escriure-la) que som davant d’una mena d’arenga contra els poderosos de la terra, davant d’un advertiment perquè aquests no es pensin els reis del mambo i que considerin que no són més que els pobres del país als quals governen donat que, com bé diu el text, tant els petits com els grans, el Senyor els ha fets. Si fem això resulta molt fàcil que pensem: Això, això, preneu nota grans i poderosos de la terra, no us penseu que ho podeu tot i sigueu més justos!!!

Però, a la llum de la fe, a la llum de la proclamació d’aquesta lectura dins de la nostra Eucaristia, en un moment en què ens trobem fit a fit amb el nostre Senyor, potser la primera pregunta que sorgeix del fons del cor és: I jo, sóc dels poderosos o dels petits? Per descobrir, tot seguit, que sóc TOTS DOS i, com deia al principi, no AMB LES MILLORS QUALITATS o VIRTUTS que podrien tenir aquests personatges.

Em cal, ens cal, certament, anhelar d’escoltar les Seves paraules, paraules que guareixen i salven, com fou guarit i salvat el samarità leprós de l’Evangeli d’avui, capaces de fer-nos veure que no és qüestió d’optar per ser o gran o petit, poderós o limitat; sinó de veure que, si deixem que Ell vagi treballant en el nostre cor, ho podem ser tot i amb totes les seves capacitats i virtuts. Només Ell pot treure el millor de nosaltres mateixos, transformant el poder no en despotisme, sinó en força per enfortir els febles i els desanimats; transformant la petitesa en capacitat d’empatia i proximitat per fer del nostre món una gran fraternitat. Li deixarem fer?

COMPRENSIÓ LECTORA

No n’hi ha prou en saber llegir, cal comprendre el que es llegeix. “La comprensió lectora” és un dels factors més importants  a l’hora d’ avaluar el nivell cultural, i fins de la simple alfabetització, d’una persona o d’una població. Entre nosaltres no és que estigui molt elevat el nivell de la comprensió lectora. Hi ha força gent que certament saben llegir, però no comprenen el que han llegit, sigui perquè no entenen el llenguatge del text, sigui per desconèixer la  matèria tractada en l’escrit, sigui per altres motius, com no llegir massa sovint.

Aquest diumenge hem llegit un text de l’Evangeli de Lluc, però si haguéssim llegit el paral·lel en l’Evangeli de Marc veuríem que Jesús fa un retret al Saduceus. Els  diu que els hi falta “comprensió lectora” de l’ Escriptura. Segons l’Evangeli de Marc, Jesús diu als saduceus: “Aneu equivocats perquè desconeixeu l’ Escriptura i el poder de Déu”. I això ho diu a uns que eren sacerdots i que segurament llegien diàriament l’ Escriptura. Per tant llegien, però no comprenien.  Jesús diu que no tenien “comprensió lectora” de l’ Escriptura perquè “desconeixien el poder de Déu”. El no tenir el coneixement del poder de Déu fa incomprensible l’ Escriptura i s’acaba retallant l’esperança. Segons Jesús els Saduceus no creien en la resurrecció perquè no creien en el poder de Déu. És la desconfiança en el poder de Déu el que acaba engendrant la desesperança, la desesperació. Es nega  la força de la vida per sobre de la mort. No comprenen la Bíblia.

Certament que entre nosaltres, segons les estadístiques,  la comprensió lectora és una de les més baixes d’ Europa. I això en qualsevol classe de text, però si l’apliquem a la compressió dels textos de la Bíblia, encara seria molt més alarmant el nivell de incomprensió lectora. La incomprensió de la Bíblia pot ser deguda per la dificultat del llenguatge, per no estar habituats a llegir-la i per altres coses, però sobretot ens passa com als Saduceus, la nostra incomprensió és deguda “perquè desconeixem el poder de Déu”, perquè no creiem en el poder de Déu.

I aquesta incomprensió de la Bíblia és germana de la incomprensió de la nostra vida. Aquí ja no hi ha solament una baixa “comprensió lectora”, sinó analfabetisme. La nostra vida ens és totalment incomprensible. No l’entenem, no sabem què fem aquí, cap a on anem, quin és el sentit de tot plegat. Aquí el text, que és la nostra vida, ens és totalment illegible. Com a màxim sabem les lletres, però és com si llegíssim un text amb lletres conegudes, però no entenen res del vocabulari, el sentit. Sobretot quan se’ns posa davant la mort. I això perquè, com els Saduceus, no coneixem, ni creiem en el poder de Déu. D’aquest Déu que” és Déu d’ Abraham, d’Issac i de Jacob, que no és un Déu de morts sinó de vius, ja que per Ell tots viuen”. És aquest Déu “que ens ha donat el do d’un consol etern i una bona esperança”.

I  desconeixem el poder de Déu malgrat que tot el Nou Testament és la proclamació del poder de Déu sobre la mort: la resurrecció de Crist. La resurrecció de Crist, que és centre del Nou Testament, és la nostra esperança, la seva victòria és la nostra victòria. Malgrat que ,com diu l’apòstol, ara hem “sofrir amb constància com ho féu Jesucrist”, perquè la victòria sobre la mort inclou la victòria sobre tota mort, sobretot la morts del meu cor i aquestes morts es vencen morint a mi mateix com Crist a la creu. En la fe puc “posseir anticipadament en que espero” com ho diu al salm: “El meu cos i el meu cor es desfaran, però Déu serà sempre la meva possessió. Què hi trobo al cel fora de Vós? I si us tinc a Vós, res no desitjo a la terra”.

 Tenir”comprensió Lectora” de la meva vida, comprendre la vida necessita de la fe. La fe fa comprendre la vida, la pots llegir i veure-li el sentit. Creure en el poder de Déu, manifestat en la resurrecció del Crist, fa viure la vida amb esperança i veure el món amb uns altres ulls que donen força per lluitar i treballar.

                                                      

EL GRAN CONVIT

EL BANQUET - PIETER BRUEGEL

Dimarts, 5 de novembre de 2013

Rm 12, 5-16a/Sl 130/Lc 14, 15-24

A tots, penso, ens ha passat alguna vegada. Un amic de qui fa molt de temps que no en sabem res ens fa arribar la seva invitació: EM CASO! I comencem a donar-li voltes a la cosa: Què faig? Hi vaig? I, si hi vaig, què li regalo? No hi vaig? I, si no hi vaig, quina excusa dono?... Allò que farà inclinar la balança cap a un cantó o un altre pot ser ben divers: si el dia em va bé, si no tinc altres negocis o compromisos, si em trobo bé de salut per anar-hi, si el lloc del convit no és massa lluny i hi puc arribar amb facilitat... Com sigui però, al final, veritablement, allò que decidirà que jo hi vagi o no, és només una cosa: la meva relació amb aquest amic. Si m’importa, si veritablement hi havia una relació d’amistat i sols són les circumstàncies de la vida les que ens han separat i han refredat la relació primera, em farà tanta il·lusió de tornar-lo a veure, de saber d’ell, que ben segur aniré a la festa i m’alegraré amb ell (llevat de si no tinc veritablement un impediment molt gros per assistir-hi). Però, si més que un amic era un conegut, si la relació era més aviat circumstancial (compartir la mateixa feina, per exemple) trobaré mil justificacions per a dir no hi vaig, perquè el més segur és que em farà mandra anar-hi de bon començament. La relació amb l’amic marca la diferència!

Feliços els qui podran asseure’s a taula en el Regne de Déu! exclama un dels qui mengen amb Jesús sense assabentar-se massa de amb qui seu ja a taula. I Jesús conta la paràbola de l’home que va fer una gran festa. La trista realitat d’aquest home generós és que ningú dels convidats vol anar-hi. Tots troben la seva justificació per excusar-se: el terreny o els bous acabats de comprar, el matrimoni acabat de celebrar... tot és més important que anar a la festa; perquè, en el fons, qui convida no és apreciat com cal, el nostre home generós és menystingut. L’Amor no és amat. I l’home de la paràbola té tantes ganes de convidar a la seva festa que passarà dels primers convidats i obrirà el convit a pobres, invàlids, cecs i coixos... Aquesta és la realitat, la sovint dura realitat del Regne: TOTS SOM CONVIDATS, tots som cridats a taula, TOT ÉS A PUNT, no cal portar-hi res, ni afegir-hi res, perquè hi ha TOT EL NECESSARI... la taula és parada i l’àpat és a punt. L’home generós, l’home que fa la gran festa, imatge de la bondat i misericòrdia del nostre Déu, ENS VOL NOMÉS A NOSALTRES! Però qui és Jesús? Qui és Déu per a nosaltres? L’Amor no és amat.

Unes paraules semblants a les d’aquest home que seia a taula amb Jesús les diem també nosaltres a la missa. El sacerdot diu: Mireu l’Anyell de Déu, mireu el qui lleva el pecat del món. Feliços el convidats a la seva taula. I HO SOM! Som convidats una i una altra vegada a la seva taula, és un convit ben real en cada Eucaristia; però, alerta, nosaltres no som ben bé com els contemporanis de Jesús, els primers convidats que declinaren amb excuses la invitació... som els pobres, els invàlids, els cecs, els coixos, els qui el Senyor envia a buscar-nos pels camins de la vida, on ens trobem sovint sense saber on anar, què fer, què esperar... Nosaltres som aquests, els qui sovint no hi comptem per als poderosos, o els savis d’aquest món; però als qui, de sobte, ressona en el fons del nostre cor la invitació de Jesús a seure a taula amb el Pare i amb Ell... TANT DE BO que Déu no ens trobi donant-li excuses per declinar la invitació, TANT DE BO que no hi hagi res que s’interposi a l’amor de Déu fet palès en Crist, Senyor nostre.

TRENTA ANYS A LA PRESÓ

El dia 17 d’octubre va morir Antonia Brenner. Tenia 86 anys. Havia nascut en una família adinerada a Beverly Hills, Califòrnia. Es va casar i es va divorciar dues vegades i, dels dos matrimonis, va tenir vuit fills. Però el que cal subratllar d’Antonia Brenner no és tot això, sinó que va estar 30 anys a la presó d’alta seguretat de La Mesa, a Mèxic. Va passar 30 anys a la presó, no per haver delinquit, sinó voluntàriament o, dit més correctament, perquè va sentir que el Senyor li ho demanava. Com a religiosa va demanar que la deixessin viure en una de les cel·les d’aquella presó com un pres més. I allí va servir els presos: lladres, traficants, violadors, assassins; a ells i als seus familiars durant 30 anys. I això dintre de la presó. A vegades enmig de baralles, d’enfrontaments entre presos i guardes, o a soles amb els més difícils. Moltes baralles es calmaven amb la seva sola presència. I això, tornem-ho a remarcar, no per voluntat pròpia, sinó perquè el Senyor la va cridar.

Però el que voldria subratllar sobretot és que l’“àngel de la presó”, com anomenaven  sor Antonia, enmig d’aquella situació sempre tenia als llavis un somriure, la seva cara traspuava joia.

És la joia un dels regals més bells de la fe. És un dels trets més característics dels evangelis. Ja la paraula “Evangeli” vol dir “bona notícia”. Ho veiem en Zaqueu que, quan sent que Jesús li diu “Zaqueu baixa de pressa que avui m’he de quedar a casa teva”, l’Evangeli diu que Zaqueu va baixar de pressa i “el rebé tot content”, doncs el motiu central de la joia evangèlica és acollir Jesús a “casa”. Transformar la casa, que som, en un temple. De fet, aquest text de Zaqueu, la litúrgia el llegeix en la consagració d’una església, la casa de Déu.

I és que la presència de Jesús omple de joia i ens transfigura. Ens transfigura de casa en temple. Zaqueu va donar la meitat de tots els seus béns als pobres i va restituir quatre vegades aquells a qui havia defraudat. I segons tradicions antigues, Zaqueu va ser un membre molt actiu de la primera comunitat cristiana. Algunes fins el fan el primer bisbe de Cessarea.

I això és perquè quan Jesús ve, ve per quedar-se, per baixar en el més fons de les nostres presons i, encara que no li deixem fer res, s’hi queda, com una esperança latent i sempre disponible. I si li deixem fer, va trencant forrellats, reflectint llum, donant llibertat i, sobretot, donant aquesta misteriosa joia. Aquesta misteriosa joia com la que diu el llibre de Nehemies: “No us entristiu, que el goig del Senyor és la vostra força”. Aquesta joia no es tracta d’un do secundari, sinó que ella és la força per poder seguir el Senyor. Quan Jesús ve et transfigura en la seva imatge i, com Ell, et fa trucar a les portes, compartir presons, ser instrument de llibertat i, per poder fer això, ens dóna la seva joia, la joia del Ressuscitat, que és la nostra força.

La mare Antonia Brenner deia que “El plaer depèn d’on estàs, amb qui estàs, del que estàs menjant”; però, continuava dient, “La felicitat, és diferent. La felicitat no depèn d’on estàs. Jo sóc a la presó. I no he tingut un dia de depressió en 25 anys. He tingut dificultats. He estat trista, però mai deprimida. Tinc una raó per la qual viure”. I aquesta raó és haver obert la porta a Jesús, com Zaqueu. És haver dit sí a la seva crida i haver rebut la força de la seva joia.

I així, la seva vida i el seu somriure, deien el que proclama avui el llibre de la Saviesa: “És que Vós estimeu tot allò que existeix... ja que no heu fet res sense estimar-ho”. I encara més, el que diuen les paraules de Jesús: “El Fill de l’Home ha vingut a buscar i a salvar allò que s’havia perdut”. Antonia Brenner comunicava amb la seva vida l’alegria del Bon Pastor. Qui hi ha que no s’hi senti inclòs?

CAL RESPECTAR TOTES LES OPINIONS?

A vegades, per acabar amb una discussió enutjosa, diem: “Bé, deixem-ho aquí; totes les opinions són respectables”. Però, realment totes les opinions són respectables? El que sí estic segur és que totes les persones són respectables, pensin el que pensin, i encara que siguin els meus enemics personals. Segons Jesús, els he d’estimar i respectar. Però no ho tinc tan clar en quant a les opinions. Hi ha opinions que són falses, basades en fets equivocats, o falsejats; d’altres que són ofensives o simples calúmnies, o tòpics repetits i infundats. No totes les opinions són respectables!

En aquest sentit, el bisbe de Girona, el dia de sant Narcís, va demanar perdó per la manera de fer de 13TV, televisió relacionada amb la Conferència Episcopal Espanyola.  I així mateix tots els bisbes catalans han denunciat la manera de fer d’aquesta emissora. Diuen, referint-se a 13TV, que alguns dels seus programes “s’expressen amb menyspreu, desqualificació i fins a l’insult”. Les opinions d’aquest mitjà de comunicació no es guanyen el respecte, no són respectables, ja que s’utilitza normalment la desqualificació d’aquell que no pensa com ells, i això és doblement nefast quan pensem que aquests són mitjans de comunicació que volen ser l’expressió de l’Església.

Fa uns quants anys, en al nostre convent de Sarrià, en plena dictadura franquista, es van tancar un bon grup d’estudiants i persones de cultura. La policia fins va envoltar el convent. És el que ha quedat ja anomenat com “La Caputxinada”. Entre els intel·lectuals hi havia el poeta Salvador Espriu. Com que per encabir tothom es van haver d’habilitar fins les parts del convent que utilitzaven els frares, un dia, quan Salvador Espriu passava per un dels corredors i es va trobar amb un dels frares que era admirador de la seva poesia, aquest li va dir: “Que gran ser poeta!” i diuen que el poeta li va contestar: “Més gran és ser germà!”. I Espriu tenia tota la raó. Hom pot ser poeta, físic, president... el que sigui, però no hi ha títol més gran que el de germà. I esdevenir germà és el gran desafiament de la nostra vida. Som germans, però ho hem d’esdevenir.

Per això els cristians hem d’allunyar-nos de tot esperit de prepotència, d’imposició. Sense Déu no s’entén res, però a Déu només hi accedim des de baix: “Benaurats els pobres en l’esperit, el Regne de Déu és per a ells”, el Regne de Déu, Déu. Déu és el Déu dels humils, dels misericordiosos, dels qui posen pau.

Totes les persones són respectables, però no totes les opinions i menys aquelles que no respecten les persones. Hem de fer un món de germans, però que puguin ser diferents i no tinguin por de pensar diferent. I, certament, el pensament de l’Església no coincideix amb les opinions normals. Els creients en Jesús, més que ningú, hem de respectar l’altre encara que no estiguem d’acord amb la seva opinió, encara que no compartim la seva opinió. La nostra opinió sobre les coses es recolza en el Sermó de la Muntanya, en Jesús. O almenys així hauria de ser.

   

Compassió (Diumenge 31)

Divendres, abans de missa, en Lluís m’explicava l’entrevista televisiva a una senyora que perdonava els membres d’ETA que havien assassinat el seu marit. Argumentava que es posava en la pell dels pares de l’assassí, i compartia el gran dolor amb que ells vivien aquella situació.

 

Mentre en Lluís exposava aquests detalls un servidor pensava: “Això no és habitual, aquesta senyora deu ser una cristiana molt creient”. No diem això per presumpció, sinó per destacar un tret que travessa les Escriptures de principi a fi, i que esdevé el segell d’identitat del Déu bíblic i de la tradició judeo-cristiana. Ens referim a la compassió, també present de bell principi en la tradició musulmana: “En el nom de Déu, el compassiu i el misericordiós”, així comença l’Alcorà.

Les tres religions monoteistes esberlen la creença en un panteó de déus aleatoris, imprevisibles, i àdhuc venjatius, i elaboren una fe en un Déu que “com ho pot tot, s’apiada de tothom”, com expressava el llibre de la Saviesa; i com resumeix brillantment una estrofa del salm responsorial: “El Senyor és compassiu i benigne, lent per al càstig, gran en l’amor. El Senyor és bo per a tothom, estima entranyablement tot el que ell ha creat”.

La compassió, un tret que Déu desplega amb apassionada naturalitat, és abastable als humans com bé testimoniava la senyora entrevistada. La semàntica de la paraula ja ens ofereix la seva vibració: compadir-se prové del llatí “cum-patere”, “patir amb”, que implica posar-se en el lloc de l’altre, en la seva pell, i experimentar la mateixa situació.

Compadir-se implica trencar les fronteres del propi jo i les pròpies circumstàncies. Compadir-se és sortir d’un mateix, quelcom que, com més atemorits, insegurs, i acomplexats siguem, més ens costarà de fer. Sortirem de nosaltres mateixos si ens han educat en la generositat i la delicadesa, en la humilitat, a escoltar atentament, i a reflexionar. Aleshores la compassió sortirà amb més facilitat. Però altres vegades brollarà més visceral, espontània, imprevista, quan veurem situacions injustes o tràgiques, però també tendirà a esvair-se amb la mateixa rapidesa.

La compassió té la virtut d’aplegar, d’incloure, de fer sumatori. Per això Zaqueu s’acosta a Jesús, perquè d’alguna manera vol ser compadit per ell. Les seves riqueses l’omplen per fora però no per dins. Li manca sentir-se comprès en profunditat, sentir-se inclòs com a fill d’Abraham. La compassió que ell experimenta, el mou a reproduir-la amb efectes multiplicadors, perquè l’ona expansiva de la compassió és més silenciosa i discreta que la de la bomba atòmica, i té uns efectes plenament benèfics: salva els altres i ens salva a nosaltres.

Afortunats (Tots sants 2013)

Algú dels presents, pelegrinant a Terra Santa, ha visitat a Natzaret els germanets de Charles de Foucauld, dedicats a la pregària i a l’acollida. A prop tenen un eremitori, concretament a la muntanya de les Benaurances, al costat del recinte que visiten els pelegrins, amb unes vistes esplèndides del llac de Tiberíades i el seu entorn.

En aquest eremitori petit i senzill,  apte per només una persona, un servidor hi passà recentment sis dies dedicat a llegir i meditar el fragment evangèlic que evoca aquesta muntanya, precisament en la versió de Mateu que hem escoltat.

Procurant ser màximament fidels a l’expressivitat del text original vam elaborar una versió pròpia, evidentment molt semblant a la que hem proclamat i coneixem, però amb uns matisos que pretenen ressaltar la magnífica vibració que posseeix l’original grec.

Ens permetem compartir-la, no per suplir res, ni millorar res, sinó per complementar-la amb un llenguatge lleument diferent, i també per expressar a persones properes el fruit d’uns dies tan privilegiats, meditant un text tan emblemàtic i captivador de la nostra identitat cristiana. Aquí va:

Afortunats els tarannàs senzills, perquè d’ells és el regne dels cels

Afortunats els qui estan plorant, perquè seran conhortats

Afortunats els irrellevants, perquè són els cridats a posseir la terra

Afortunats els afamats i assedegats de justícia, perquè seran saciats

Afortunats els compassius, perquè seran compadits

Afortunats els cors purs, perquè veuran Déu

Afortunats els pacificadors, perquè seran anomenats fills de Déu

Afortunats els assetjats per motiu de la justícia, perquè d’ells és el regne dels cels

Sou afortunats cada vegada que us insultin, i us persegueixin, i malparlin contra vosaltres per causa meva.

Llevat de la darrera benaurança que té relació directa amb Jesús, les altres són aptes per qualsevol ésser humà. Aquí rau la grandesa i expressivitat del text: obert, delicat, encoratjador, suggerent, que posa a Déu i el seu regne com a punt final de l’itinerari humà.

Jesús proposa una manera de viure –un itinerari de vida- que ens farà sentir afortunats. Jesús senyala que el destí final d’aquest tarannà és sentir-se afortunats de forma plena, compartida, definitiva, al costat de Déu.

LA DOLÇOR DEL CRIST

Retaule de la Mare de Déu de Tots els Sants
Monestir de Sant Cugat del Vallès

Divendres, 1 de novembre de 2013

Solemnitat de Tots Sants

Ap 7, 2-4.9-14/Sl 23/1 Jn 3, 1-3/Mt 5, 1-12a

Ahir, quan tornava de Barcelona d’anar a veure la meva mare, ja un xic fosc degut al canvi recent d’hora, de sobte vaig trobar-me envaït per monstres, fantasmes, bruixes, dimonis i espectres. No, no era ni una visió del món infernal, ni m’havia ficat enmig de l’enregistrament d’una pel·lícula de terror... és que havia començat el que en diuen Halloween. El que em va sorprendre no va ser el trobar-me nens i nenes (alguns ja no tant nens ni nenes) disfressats com si tornéssim a reviure el tan nostrat carnestoltes, sinó la quantitat de nens i de nenes que sembla es van apuntant a aquesta festa dels morts.

La festa de Halloween, ja la coneixem una mica, no ve de les nostres latituds sinó d’unes altres que tenen la seva manera, molt respectable, de recordar els seus morts. El cristianisme, al menys el cristianisme catòlic, en canvi, té una altra manera de veure les coses.

Fixem-nos que la litúrgia ha posat en dies successius, i penso que no és casual, la Solemnitat de Tots Sants, que avui celebrem, amb la Commemoració dels Fidels Difunts el dia següent.

I què ens mostren les lectures d’avui? Fixem-nos que comencem amb una gran finestra oberta al Més Enllà. I què hi trobem? Diu el vident: Vaig veure una multitud tan gran que ningú no l’hauria poguda comptar. Eren gent de tota nacionalitat, de totes les races, i de tots els pobles i llengües. Trobem que no hi són sols, estan envoltats d’àngels, dels  vint-i-quatre ancians, dels quatre éssers vivents i davant per davant del Tron de Déu, de la mateixa presència del Déu que els rep i els acull. I qui són aquests? El vident segueix dient: Aquests són els qui vénen de la gran tribulació. Han rentat els seus vestits amb la sang de l’Anyell, i els han quedat blancs. Són, doncs, homes i dones que les han passades magres davant la persecució que en el moment en què s’escriu el llibre de l’Apocalipsi viuen els cristians. Aquesta finestra és una finestra oberta a la vida i a la comunió, esdevé porta oberta a l’esperança i és una invitació constant a la taula ja parada del Regne que ja és aquí.

Demà, quan celebrem, tot recordant-los i pregant per ells, els nostres germans i germanes difunts, ho farem recordant-nos d’aquesta finestra que avui se’ns ha obert i això ens servirà per recordar novament que, davant la pena, el dol i la mort de les quals com a humans no en podem fugir, Déu és un déu de vius, no un déu de morts.

Em sap molt de greu pels nens i nenes que s’ho passen tan bé disfressant-se... però, pels cristians, el record dels nostres difunts, sota la llum de l’estol de sants i santes que han reflectit, tot vivint les Benaurances que avui hem escoltat, la llum del Crist en qui han cregut, servit i fins i tot mort, no és un record de fantasmes ni d’espectres, no és un món que ens faci por, és un món que ens convida a la vida, que ens convida a la festa, que ens convida a compartir l’esperança d’aquesta vida amb tothom. Els cristians no ens disfressem per Halloween perquè no volem fer por, sinó que celebrem la diada amb castanyes, moniatos i panellets, tot convidant a la Vida. Una vida alimentada per la dolçor del Crist.

DE NARCÍS A SANT NARCÍS

Dimarts és sant Narcís, patró de Girona. El nom de Narcís, amb tot,  prové de la mitologia grega. Segons diu Ovidi totes les noies s’enamoraven de Narcís, però ell les menyspreava totes i estava absort en la contemplació de la pròpia bellesa. Tant era així que mirant-se en el reflex d’un riu finalment s’ofegà. Etimològicament Narcís vol dir produir son, Narcís té parentiu lingüístic amb narcòtic.

De fet les persones narcisistes, centrades en si mateixes, que tenen un sol tema de conversa: només parlen de si mateixes, produeixen son, avorriment a l’entorn. Però elles estan tan desconnectades de l’entorn que no s’adonen.

Però, la ciutat de Girona no celebra aquests Narcís sinó sant Narcís, que segons Eusebi de Cesarea, historiador del segle IV,  fou bisbe i màrtir de Jerusalem en el segle II. Els dos Narcisos no van morir de mort natural. Però mentre un moria tallant tota relació i engolit per si mateix, l’altre ho feia per servir els seus germans i per amor a Crist.

I aquest és el camí que tots hem de fer: passar del Narcís de la mitologia, engolit per ell mateix, al sant Narcís centrat en Crist i en el servei als altres. I així enlloc de ser un narcòtic per un mateix i per els altres serem creadors de vida per estar, no somnolents sinó ben desperts i  atens al nostre entorn.

El Fariseu que prega en el temple tot dient “Gràcies Senyor perquè no sóc com els altres homes; lladres, injustos, adúlters, ni sóc tampoc com aquest cobrador d’impostos...” encara no ha superat el narcisisme, està centrat en ell, no en Déu. El primer que haurà de fer per anar cap a Déu és adonar-se que és “com els altres homes”, per tant, pecador. Perquè no es tracta de comparar-se amb els altres sinó amb Jesús. I aquí neix l’abisme. El nostre punt de referència no són les estadístiques, ni les majories. El nostre punt de referència és Jesús. Per tant el primer que haurà de fer el fariseu és identificar-se amb el cobrador d’impostos, amb el pecador. Revelant-se la bondat de Déu, revelant-se Crist, l’abisme del seu amor, les nostres mediocritats són molt semblants, són irrellevants les diferències.

I això no és anular l’home simplement sinó fer-nos adonar d’ on estem, de que ridícul és jutjar l’altre. I el que encara és més important, posar-nos al davant  l’alternativa que Déu ens proposa. I aquesta alternativa és Jesús. Jesús que no sols és una proposta, sinó, que com diu el salm “El és a prop dels cors que sofreixen”. Ell mateix ens assisteix, ens acompanya, ens treu del pou.

Crist ens salva del nostre Narcís, del nostre egocentrisme destructiu, aïllat i autodestructiu. I malgrat això no ens dona una personalitat diferent de la nostra ja que quan ens emmirallem  en Crist ens reconeixem a nosaltres mateixos en el més profund o original que som. Ja que ell és imatge del Déu invisible i nosaltres hem estat fets a la seva imatge i semblança. Crist salvant-nos de nosaltres mateixos ens fa ser autènticament nosaltres mateixos. És com si Narcís mirés més profundament i darrera la seva primera imatge, en el fons, hi descobrís la seva autèntica imatge: Crist.

Aquesta és la experiència de Pau que veu la seva pròpia vida com una libació vessada sobre l’altar. Pau a fet d’ ell mateix una autodonació, una ofrena, com Crist. És el pas del Narcís a sant Narcís.

  

SENYOR,ENSENYEU-NOS A PREGAR

Les mans alçades cap el cel són una forma d’expressar corporalment la pregària. Molts pobles i cultures així ho han fet i encara avui ho fan. Segons el llibre de l’Èxode, també Moisès ho fa, intercedint pel seu poble. Aquesta postura expressa total lliurament a Déu i a la vegada les palmes de les mans dirigides cap el cel són expressió del qui demana, del qui espera rebre.

Aquesta postura la trobem pintada moltes vegades en les parets de les antigues catacumbes de Roma dels primers segles cristians, en l’època de les primeres persecucions. Però hi ha una diferència que cal remarcar entre la postura orant que es veu en aquestes pintures i la postura orant de Moisès o d’altres tradicions. Les mans dels orants de les pintures cristianes no tenen el palmell girat cap amunt, cap al cel, sinó obertes cap endavant. Aquesta petita diferència és molt expressiva, ja que vol imitar la postura de Jesús a la creu que, amb els braços oberts i les mans clavades, pregava al Pare intercedint pels seus botxins i per tot el món en el moment de la seva autodonació total. És Ell, Jesús, qui ens ensenya com hem de pregar sense perdre mai l’esperança. I és en la creu la culminació de l’ensenyança de Jesús sobre la pregària, el cim del que els volia dir als deixebles quan li demanaren: “Senyor, ensenyeu-nos a pregar”.

Aquelles pintures de les catacumbes ens mostren la voluntat dels primers cristians d’identificar-se amb Jesús, d’unir-se a Ell, d’imitar-lo, de pregar com ell, d’ajuntar-se a la seva total autodonació. Els cristians feien la postura de sempre per pregar, però transformada per la seva adhesió a Crist. Sant Pau fa el mateix, diu al seu deixeble Timoteu: “Des de petit que ja coneixes les Sagrades Escriptures que tenen el poder de donar-te la saviesa que duu a la salvació, a través de la fe en Jesucrist”. Fixeu-vos com Pau remarca que les Escriptures tenen el poder de donar la saviesa que duu a la salvació, però per la fe en Jesucrist. És Jesús que fa d’intèrpret de les Escriptures. És a través de la fe en Ell que elles esdevenen salvadores. És el que diuen els deixebles després de trobar Jesús ressuscitat pel camí d’ Emmaús: “No és cert que el nostre cor s’abrusava dins nostre quan, pel camí, ens obria el sentit de les Escriptures”.

Així, els cristians entreveiem en Moisès amb els braços oberts tot pregant una imatge de Jesús en creu pregant per tots nosaltres, no destruint els nostres enemics com ens diu l’Èxode, sinó perdonant-los, reconciliant-nos, com Jesús a la creu. I si algun enemic cal destruir és el que tinc a dintre, aquell que m’impedeix autodonar-me, oblidar-me de mi mateix.

A partir de Jesús es rellegeixen totes les escriptures. Per això el prevere, a l’hora de fer la pregària a l’eucaristia, també assumeix aquesta postura de Jesús a la creu. I per aquesta mateixa raó ens posem drets en la lectura de l’Escriptura només quan es llegeix l’Evangeli. És ell qui rellegeix tota l’Escriptura i li dóna un nou sentit. I també rellegeix tota la nostra vida a la seva llum. La meva vida. La vida de l’Església i del món. Ell n’és la clau d’interpretació.

Per això, quan parlem d’un màrtir diem que és aquell que mor per Crist, però sobretot com Crist: perdonant...i, si cal, demanant perdó, com ha dit l’arquebisbe de Tarragona amb les implicacions amb la dictadura franquista. I com ha fet l’episcopat d’Argentina demanant perdó per les implicacions amb la passada dictadura. Un dels firmants d’aquest document fou l’actual papa Francesc, llavors arquebisbe de Buenos Aires.

HOLOCAUST

Dimecres, 23 d’octubre de 2013

Sant Joan de Capestrano, prevere

Rm 6, 12-18/Sl 123/Lc 12, 39-48

Avui he fet la prova. He cercat la paraula holocaust a internet i el primer que m’ha aparegut ha estat, com ja suposava, la referència a l’extermini dels jueus que tingué lloc durant la Segona Guerra Mundial de mans del totalitarisme nazi. Com aquella barbaritat fou ben grossa, ha quedat per sempre més fixada a la nostra memòria col·lectiva la paraula holocaust a aquella massacre i d’aquí també que l’apliquem a qualsevol altre tipus de barbaritat semblant.

Però holocaust és un mot que prové del grec i que vol dir “consumit del tot” fent referència a un tipus de sacrifici en què la víctima era tallada a trossos i cremada del tot en ser oferta a Déu. A Israel era un sacrifici solemne que es feia dos cops al dia, al matí i a la tarda, en expiació per a tot el poble. Quan el poble d’Israel es va quedar sense sacerdots i sense Temple, aquest sacrifici fou substituït per una pregària especial oferta també al matí i al vespre. En la litúrgia cristiana són les nostres pregàries de Laudes i Vespres.

Però es podria dir que hi ha una altra manera de considerar el mot holocaust, i és el que avui ens suggereix sant Pau a la primera lectura: No deixeu regnar el pecat en el vostre cos mortal seguint les vostres passions, no presteu al pecat el vostre cos perquè en faci armes per al mal; més aviat oferiu-vos a Déu, ara que heu passat de la mort a la vida; oferiu-li tot el que sou com a armes per al bé.

Hi ha tot un programa de vida en aquestes paraules de l’Apòstol, perquè aquest oferir-se del tot no és una tasca que es fa un dia i prou, sinó que, com suggeria als seus practicants l’holocaust que dos cops al dia era ofert al Temple de Jerusalem, ha de ser un oferiment sense reserves de tot el que som i tenim cada dia i tots els dies de la nostra vida, perquè el nostre tarannà és més aviat el contrari: volem posseir, volem controlar, volem assegurar tot el que som, tot el que tenim i tot el que hi ha al nostre voltant i que potser no és nostre. I ho fem sovint oblidant que tot el que som i tenim és do, més encara, des del nostre baptisme està posat tot als peus d’un Senyor que té tot el dret a reclamar-ho, perquè és Senyor (sense ser un dèspota), perquè és Déu (sense ser un ídol esclavitzant), perquè és Aquell que s’ha encarnat, ha mort i ha ressuscitat per tots nosaltres.

Cal veure, però, que oferir-se del tot, aquest donar-se sense reserves, no té res a veure amb un nirvana que cerca la fusió amb un poder ultra-transcendent i impersonal que acabaria també des-personalitzant-me a mi mateix en aquesta fusió; sinó que, per obra de l’Esperit Sant promès, més aviat és un dinamisme que em transforma en ofrena viva que esdevé aliment per als altres, generadora de vida, de justícia, de solidaritat, de pau... Aquest oferir-nos ens converteix, com Jesús ens diu avui a l’Evangeli, en administradors encarregats de donar l’aliment que pertoca als nostres germans i germanes. Administradors, és a dir, responsables de tot el creat: persones, animals i entorn.

Presentem, doncs, al Senyor tot el que som en la nostra pregària de Vespres i demanem-li que ens concedeixi de ser transformats en ofrena per a ser consumida, a fi que la nostra vida pugui generar la vida de Déu en el cor dels homes i dones de la nostra societat, com sant Joan de Capestrano fou la sal i la vida de Déu per als seus contemporanis.

LA PREGÀRIA "INSTANT"

Diumenge XXIX, 20 d’octubre de 2013

Ex 17, 8-13/Sl 120/2 Tm 3, 14-4, 2/Lc 18, 1-8

Som a l’era del fast-food, del “menjar ràpid”, que podem aplicar a un munt de coses. No sols les sopes ja no cal fer-les com les feia la nostra mare, a foc lent i amb molta paciència, sinó que ja te les venen deshidratades i sols cal afegir-hi aigua i posar-les al microones per tenir una sopa instant. També l’accés a la informació és instant: al minut... què dic al minut, a les dècimes de segon! Al menys és el que ens venen les diferents companyies telefòniques amb les connexions a internet d’alta velocitat, ja sigui en l’ordinador de sempre com en el darrer model de tablet, IPad o el que se li assembli. Feu la prova: què us passa quan intenteu connectar-vos a internet i la connexió, per la raó que sigui, va lenta? A que us poseu nerviosos? Jo m’hi poso i això que després haig de fer la reflexió de dir: a veure, home, vols dir que et ve ara d’un minut més o menys?

El pitjor de tot això és que darrera d’una era en què tot és instant, ràpid, veloç... anem creant una manera de ser carregada d’impaciència, de mal humor, d’estrès quan les coses no van a la “velocitat” que nosaltres voldríem que hi anessin. Cosa que és el més normal, ja que la vida porta aquestes sorpreses per ensenyar-nos justament que no tot s’ha de doblegar a la nostra voluntat. Immersos en aquesta era instant és impossible que entrem en la paràbola que Jesús ens proposa a nosaltres, deixebles seus, si no sabem fer un exercici d’alentir el pas i de saber esperar.

Perquè penso que la paràbola d’avui és, primer de tot, una teràpia per a les nostres preses, la rutina de gimnàstica perquè sapiguem exercir bé la musculatura de la pregària. Una pregària que ha de ser perseverant en el temps, que no defalleixi, carregada d’una esperança que s’apuntala no en les meves preses, no en els meus desigs, no en els meus capricis, sinó en Aquell que ESCOLTA i RESPON: I vosaltres creieu que Déu, ni que esperi pacientment, no farà justícia als seus elegits que li reclamen de nit i de dia? Us asseguro que els farà justícia molt aviat. Però, en segon lloc, crec que hi ha una altra cosa que ens cal aprendre de la paràbola. En aquest sentit es podria dir que estem davant una paràbola-trampa. Ho deixa entreveure la darrera frase de Jesús: Però quan el Fill de l’home vindrà, creieu que trobarà fe a la terra? Aquesta pregunta ens ateny ja ara directament, donat que la manera en què preguem posa en evidència quina mena de fe tenim. És una fe express, que ho vol tot ara i aquí? És una fe instant, que demana i vol que tot es faci ràpidament amb el mínim esforç? És aquesta una fe madura? La fe d’uns fills i filles que confien en un Pare amorós que té cura de justos i injustos? La fe d’aquells que demanen insistentment i amb perseverança tot confiant que la seva pregària, ni que no sigui resposta ràpidament ni com ens agradaria, és realment atesa i valorada? La fe d’aquells que, tot pregant, van aprenent que la pregària més que demanar és expressió d’una fonda relació d’amor i confiança en un Déu que ens estima? La fe d’aquells que, fins i tot quan les nostres pregàries ens semblen rebutjades, aprenem a posar-nos del cantó d’aquelles vídues, orfes i pobres ben reals que clamen justícia al nostre voltant i que sovint oblidem?

Demanem avui a Déu que ens ajudi en aquesta Eucaristia a aprendre a pregar com cal, sense defallença, per ser nosaltres mateixos canal de la justícia de Déu, del seu amor, veu que crida davant Déu nit i dia per aquells a qui el món deixa tan sovint sense veu.

CAMPANYA ANTI-ESCLEROSI

Dimecres, 16 d’octubre de 2013

Rm 2, 1-11/Sl 61/Lc 11, 42-46

Sabeu el que és una campanya? El Diccionari manual de la llengua catalana la defineix així: Empresa política, comercial, etc., de durada determinada, que té un fi propagandístic, científic, comercial, etc. Per la definició ja s’entén que hi ha campanyes de moltes menes: campanya electoral, campanya comercial... però també hi ha campanyes sanitàries que ens volen posar en guàrdia davant determinades malalties tot donant-nos consells per a la seva prevenció. La campanya més típica sanitària és la de vacunació de la grip quan arriben els freds.

Si em permeteu aquesta mala comparació, les lectures d’avui també són una mena de campanya sanitària. Jo diria que avui les lectures formen part d’una campanya anti-esclerosi. Si busco al mateix diccionari el mot  “esclerosi” em diu el següent: Enduriment patològic d’un òrgan o d’un teixit degut a l’augment del teixit conjuntiu que conté. I em sembla que un problema molt greu que tenim la gent de missa, o els creients en general, és acabar patint de pneumo-esclerosi (perdoneu-me ara el neologisme), patint d’esclerosi espiritual.

És el problema que Pau, en el seu llarg tractat teològic que és la carta als Romans, veu en els seus correligionaris. En el primer capítol, Pau s’adreça als pagans, per fer-los veure que necessiten Déu i que no tenen excusa, perquè Déu, a la seva manera, se’ls ha revelat i se’ls segueix revelant com Algú que té cura d’ells. Però en el capítol que avui hem llegit s’està dirigint als jueus, com aquells que haurien de tenir coneixement i que, quan el tenen, esdevé un coneixement que empobreix, que els fa més tancats i, a més, esdevé quelcom que es gira contra ells mateixos: Cada vegada que condemneu els altres us doneu la sentència, dirà, ja que vosaltres, tot i fer de jutges, feu igual que els qui desconeixen el Déu veritable.

És la crítica de Jesús a fariseus i mestres de la llei en l’Evangeli d’avui quan, entre altres coses, com bé hem sentit, els diu: Ai de vosaltres, fariseus, que pagueu a Déu el delme fins i tot de la menta, de la ruda i de qualsevol llegum, però us passa per alt la pràctica de la justícia i de l’amor de Déu. Això és el que havíeu de complir, sense passar per alt allò altre.

Sembla que Jesús no es vol carregar cap norma, ni cap devoció. Pagar el delme d’allò que un tenia estava ben estipulat a la Llei de Moisès. Però pagar el delme hauria de ser, en primer lloc, una acció de gràcies pels dons rebuts de Déu i, en segon lloc, una disposició del fons del cor de posar allò que dono a l’abast dels que res no tenen. Per alguns, però, el delme només era fer el que tocava. I això, fer el que toca, és un símptoma d’esclerosi espiritual.

L’esclerosi espiritual és perillosa per això mateix. Perquè no ens adonem i fem d’allò que hauria de ser un mitjà que em portés a una vida plena amb Déu, un fi en sí mateix. De la pràctica, la devoció o l’hàbit que em va humanitzant, em va entendrint, em va omplint d’entranyes de misericòrdia i em va fent semblant a Déu mateix amb el seu tracte amb la humanitat (Déu no fa diferències a favor dels uns o dels altres, de pagans o de jueus, dirà Pau) passem a una norma que em va limitant, que em va tancant en mi mateix i que acabo volent imposar als demés perquè tots se semblin a mi, que sóc (com discutir-ho!), qui millor acompleix el que Déu mana. Quan arribem en aquest punt, perillem: l’esclerosi quasi pot ser del tot irreversible. L’Evangeli ja no és més una Bona Notícia, ni per a mi (sóc esclau de la norma) ni per als altres (que tenint prou amb els esclavatges i càrregues de la vida, no en necessiten un de nou); l’Evangeli esdevé un anti-Evangeli: una llosa pesada que oprimeix.

Prenguem les lectures d’avui, doncs, com aquesta campanya anti-esclerosi espiritual que Jesús avui ens ofereix, per a prendre mesures i deixar-nos convertir per Déu mateix.

CONFIA!

La professió en que ha repercutit més l’atur  ha estat entre els treballadors de la construcció. La raó ha estat que en bona part la causa de la crisi que estem patint  ha estat fruit de l’anomenada “bombolla immobiliària” . Es va construir edificis i més edificis que ara no es poden vendre.

Però si preguntem quina és la segona professió que més aturats acumula veureu que, segons les estadístiques, es tracta dels periodistes. I podríem dir que també en aquesta professió hi ha hagut una bombolla, una “bombolla informativa”, que ha edificat unes immenses construccions de paraules, fotos i vídeos que han acabat omplint tots els nostres sentits creant una visió del món bàsicament caòtica. I, a més, dels periodistes han entrat, fent-los la competència, les xarxes social.

 I aquesta visió negativa del món no ha estat creada per mala voluntat. Una vegada s’han dit totes les males notícies no queda espai ni temps per parlar de res més donant la sensació que tot és negatiu.  A més no es diferencia entre notícies importants i notícies secundaries, no es diferencia entre el gra i la palla. Tant espai ocupa un terratrèmol al Pakistan com la lesió insignificant que s’ha fet un jugador de futbol  ( o potser més), ocupa el mateix lloc la darrera anècdota d’una actriu a la vida d’una Premi Nobel.

No podem esperar del periodisme que doni bones notícies, simplement perquè no li queda espai i encara més perquè no es venen. Es venen més les xafarderies que els temes de fons. El mercat marca el contingut.

Si hom es deixa portar per la “bombolla periodística” acaba tenint una visió totalment negativa de la realitat i lineal, sense volums.  Des d’aquesta postura és molt difícil ser agraït, és molt difícil viure la vida com un do de Déu.

Si mirem el Nou Testament comprovem que la seva manera de veure el món és tant o més negra que la que avui ens donen els mitjans de comunicació. La visió del món del Nou Testament no és pas optimista, ni de color de rosa. Però malgrat això tot el Nou Testament es una explosió d’esperança i d’acció de gràcies. I la causa és ben clara, com avui ens diu sant Pau:” Pensa  que Jesucrist del llinatge de David, ha ressuscitat d’ entre els morts. Aquesta és la bona nova que predico”. És una Bona nova que depèn totalment de Déu, no de les nostres bones obres, perquè”Ell continua fidel si nosaltres no li som fidels”.

 Si Crist realment ha ressuscitat el món queda submergit en l’esperança i l’horitzó de llom impregna tota la realitat i es fa descobrir els criteris d’allò que val del que és simplement palla. Et dona el motiu segur i bàsic de donar gràcies: Jesucrist.  I així  tenir criteris i punts de referència fonamentats que facin trobar raons i fets per, no sols  per orientar-se, sinó encara més per saber aprendre a ser agraïts. I motiu per continuar lluitant i treballant.

 Una de les finalitats més importants de la vida cristiana és aprendre a ser agraïts.  Ens hi va molt. Fixeu-vos que en començar la Pregària Eucarística el prevere diu. “donem gràcies al Senyor” i tots responem “és realment just i necessari” i continua el prevere “És realment just i necessari, és el nostre deure i la nostra salvació que us donem gràcies Pare Sant”. per tant de saber donar gràcies depèn la nostra salvació.

És la diferència que veiem en l’Evangeli d’avui. Els deu leprosos són tots curats, però només al samarità, aquell que ha tornat enrere per donar gràcies,  se li diu “la teva fe t’ha salvat”. Hi ha una diferència essencial entre ser curat i ser salvat. És passar del pla simplement nostre al de Déu. Passar del terrestre a l’ Etern.  Del precari al definitiu. Però per fer això ens cal saber agrair i per saber agrair ens cal una raó que ens obri els ulls que enmig de paraules, fotos, vídeos i pel·lícules ens faci trobar les petjades del Senyor. I ningú com Ell mateix ens pot fer de guia. Per això hem de fer com el samarità i una i altra vegada tornar enrere per agrair o perquè ens orienti  enmig de tanta desorientació, perquè ens digui a cau d’orella que Ell, el vivent, el ressuscitat,  es manté fidel encara que nosaltres no li siguem fidels.

   

EL CONVIDAT

Dimarts, 8 d’octubre de 2013

Jo 3, 1-10/Sl 129/Lc 10, 38-42

A part del Santíssim, com és natural, en el nostre oratori sempre hi ha, als peus de l’ambó des d’on es proclamen les lectures, una icona presidint la pregària; icona que anem canviant depenent del temps litúrgic, de la solemnitat, festa o memòria del sant o santa que toqui celebrar. Avui, que no fem memòria de cap sant en especial, si ens haguéssiu acompanyat aquest matí a la pregària de Laudes en l’oratori, us haguéssiu trobat amb una icona molt coneguda. Sabeu quina? La Trinitat d’Andrei Rubliev (sant des del 1988 per l’Església Ortodoxa Russa). Ja la coneixeu. Està inspirada en el text bíblic del Gènesi (18, 1-8) on Abraham rep la visita de tres personatges misteriosos que parlen i actuen com un de sol. Abraham els rep i, com segueix encara essent costum al països de l’Orient, practica l’hospitalitat tot convidant-los a un àpat.

Per a mi és una obra genial. És una de les icones que més fàcilment convida a la pregària contemplativa. El mutu mirar-se dels personatges dóna un aire de familiaritat i harmonia al conjunt de l’obra. Al centre una taula-altar, on l’àpat frugal allà servit suggereix l’Eucaristia, està disposada de manera que els ulls del qui contempla la icona hi van a raure tot just allà: els tres misteriosos personatges convidats per Abraham ara ens conviden a nosaltres a formar part de l’escena.

M’hi ha fet pensar en tot això quan després he llegit les lectures d’avui. El nostre Déu és un déu que convida a l’home i a la dona d’avui a apropar-se amb confiança, fins a menjar i a beure amb Ell. Em sembla que aquesta és una possible lectura del que ahir i avui hem escoltat del profeta Jonàs. Déu envia el nostre “especial” profeta a Nínive amb una missió concreta que, al principi, no es revela massa bona: Vés a predicar a Nínive, la gran ciutat, i fes-li saber que m’ha arribat el clam de la seva maldat. I Jonàs no fa cas. A terra de pagans, jo? Mai de la vida! sembla pensar per dintre i se’n va en direcció contrària. Ja vam escoltar ahir les peripècies i avui el veiem més obedient. Jonàs és a Nínive i predica. Però la predicació té un resultat que el mateix profeta no esperava: La gent de Nínive cregué en Déu: proclamaren un dejuni i, des dels més poderosos fins als més humils, es vestiren de sac. Déu convida (ens convida sempre) a la reflexió profunda, al canvi, a la conversió, al camí de tornada a Ell, perquè segueix estimant tothom, ni que siguin “paganots” de l’alçada d’un zigurat com els de Nínive.

L’Evangeli, en canvi, ve a mostrar-nos una de les grans paradoxes de la nostra fe, ja que el nostre Déu no es deixa prendre mides, sempre s’escapa de les nostres suposicions fetes de mirar massa arran de terra: el Déu que convida, esdevé ara el Déu hoste, el Déu que es deixa convidar. En Jesús el veiem arribar a Betània. Les paraules de Jesús a Marta: Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només n’hi ha una de necessària. La part que Maria ha escollit és la millor, i no li serà pas presa, no les entenc com una recriminació, sinó com un consell, a ella i a nosaltres: si hem convidat Déu a formar part de la nostra vida, ben cert que serà un bon hoste, però exigent. Perquè el Déu que escolta el clam del necessitat i del pobre, és també el Déu que desitja ser escoltat. L’Amor desitja ser estimat.

Avui, sense saber quines eren les lectures que tocaven a la missa, he llegit un text de Sant Francesc com tenim per costum de fer com a Invitatori. Providencialment, ara ho penso així, ha estat el següent: I fem sempre en nosaltres un estatge i un sojorn per a ell que és el Senyor Déu totpoderós, Pare, Fill i Esperit Sant... (Regla no Butllada 22, 27a). També Sant Francesc convidava els seus frares (i a tots els qui el volguessin escoltar) a convertir-nos, com Abraham, en hostatgers de Déu, de donar-li estada i sojorn en el nostre cor, per poder tenir accés a les seves delícies. Aquesta Eucaristia d’avui és la realitat pregona d’aquest convit.

EL PROBLEMA NO ÉS EL CAMÍ...

Dimarts, 1 d’octubre de 2013

Santa Teresa de l’Infant Jesús, verge i doctora de l’Església

Za 8, 20-23/Sl 86/Lc 9, 51-56

El problema no és el camí, el problema són els obstacles. Això ho saben, sens dubte, tant els excursionistes ocasionals com els alpinistes o escaladors professionals. Un mira el mapa, veu el recorregut que vol fer, des d’on sortir i a on arribar... tot molt clar, les fites ben marcades... però l’aventura no és el mapa, ni el recorregut ben marcat, sinó el posar-se en camí i veure què es trobarà un pel camí. Perquè només quan un arriba al lloc de sortida i comença a caminar és quan experimenta si el camí costa de fer, si té pujades fortes o no, si el terreny és segur o és lliscós perquè el dia abans va ploure inesperadament. Caminant és quan un troba els obstacles, i només superant-los és quan un pot arribar al final del recorregut, a la fita marcada, i celebrar-ho.

M’ha fet pensar en això justament les primeres paraules de l’Evangeli d’avui: Quan s’acostaven els dies en què Jesús havia de ser endut al cel, ell resolgué decididament d’encaminar-se a Jerusalem. Certament, l’Evangeli de Lluc acaba amb l’Ascensió, aquesta és la fita, però aquí tenim justament l’inici del camí i Lluc ens fa veure dues coses: que és un camí escollit per Jesús i que és ple d’obstacles de bon principi.

Jesús resolgué decididament d’encaminar-se a Jerusalem. Sempre m’han sorprès aquestes paraules, perquè és la resolució d’un home que poc abans havia comentat amb els seus que no hi ha profeta que no mori a Jerusalem. Jesús és aquell que assumeix aquest rol de profeta, de ser la Paraula del Déu viu per al poble, i intueix que la seva fi serà tràgica com ho fou la de molts profetes de l’antigor; Jesús és aquell que estimant-nos fins a la fi, fa el seu darrer itinerari, el que el durà a la mort per cadascun de nosaltres. Però també em sorprèn que tot just començar ja apareguin els obstacles. Han de passar per Samaria i la rivalitat entre jueus i samaritans, més quan Jesús i els seus fan fila d’encaminar-se vers el Temple de Jerusalem, es fa notar en allò de més necessari: res d’hospitalitat, res d’acollida, com si fossin estranys i indesitjables. Però més sorprèn encara la reacció de Jaume i Joan, d’aquells que ja porten vora tres anys amb el Mestre i que sembla els ha fet poc profit: Voleu que manem que baixi foc del cel i els consumeixi? Davant d’aquesta obsessió per fer servir la força, el poder i encara més el poder sobrenatural, el miracle que no vol construir, sinó anorrear, Jesús es gira i renya els seus i segueixen fent camí. No pot ser d’una altra manera: Jesús ha de superar la primera temptació en aquest camí de despreniment que ha optat de fer. És el primer obstacle: destrueixo l’enemic o el deixo viure? Em deixo portar d’una fúria visceral o assumeixo el que significa estimar? Però tindria sentit fer camí vers Jerusalem per oferir la vida per molts si Jesús comencés destruint els que no pensen com Ell?

Els cristians comencem la vida acompanyats. El nostre itinerari, que comença amb el Baptisme, ve  marcat per aquest nou naixement per l’aigua i l’Esperit i que és nou començament, com un nou mapa dibuixat davant nostre on la fita és la comunió ja encetada amb Déu a on arribarem passant per mil viaranys. Però en el camí hi hauran obstacles de tota mena. Reconforta saber que Aquell que ens acompanya, Jesús, també ha fet aquest camí per nosaltres. Santa Teresa de l’Infant Jesús, que avui celebrem, féu també la seva opció, el seu itinerari, el seu camí. Ja molt jove tastà els obstacles en aquest camí, no sols els derivats de la seva personalitat, potser un xic infantil al començament, sinó també la malaltia i fins i tot la nit fosca de la fe que la féu exclamar una volta: Déu sap molt bé que, si bé sense l’alegria de la fe, procuro almenys fer les seves obres. En els obstacles, Jesús esdevé EL FULL DE RUTA, més, EL CAMÍ segur per on anar, fins i tot a les fosques.

Avui, però, en el nostre itinerari hi trobem un lloc de repòs, un lloc on agafar forces per tirar endavant: és Jesús que se’ns dóna un cop més en l’Eucaristia, també ho fa decididament per donar-nos la seva vida que mai no mor.