“L’home és l’única espècie animal que és violenta”
així ho afirma David Bueno, un
professor de genètica de la Universitat de Barcelona. I continua raonant dient
que, certament, les altres espècies animals, com nosaltres, són agressives,
però no violentes. Ell fa una distinció important entre agressivitat i violència.
És una distinció moral. L’agressivitat és necessària per a la supervivència, és
la capacitat de reaccionar davant d’un perill. “La violència, en canvi, implica
intenció de fer mal”, diu encara. La violència es planifica, l’animal no pot
fer això. Nosaltres anticipem i planifiquem el futur. Podríem dir que la
violència és humana, perquè implica la intenció de fer mal i de planificar-lo.
Per tant, no sols hi intervé l’agressivitat, sinó la voluntat i el pensament.
Pensem en el refinament que a vegades es posa en la
venjança, com se sol dir: “La venjança és un plat que se serveix fred”. És
fruit de la reflexió i la panificació. Igualment la guerra. Les armes són
fredament dissenyades, pensant en el major mal que puguin fer. I així mateix, en la vida quotidiana, la
voluntat de fer mal es fa present en molts moments, no són expressions
simplement espontànies, sinó pensades i volgudes, i en el moment que poden fer
més de mal.
Però així com la violència és fruit, no simplement de
l’agressivitat, sinó que hi intervé el raonament i la voluntat, o sigui, que hi
ha un treball pròpiament humà; així també podem fer servir la raó i la voluntat, no
perquè desemboquin en la violència, sinó per cercar altres camins alternatius a
la violència. Com deia Albert Camus, de qui ara fa 100 anys de la seva
naixença: “Si aconseguim que aquesta veu sigui la de l’energia i no la de
l’odi; la de l’altiva objectivitat i no la de la retòrica; la de la
humanitat i no la de la mediocritat, se
salvaran moltes coses i nosaltres no ens sentirem defraudats”.
En l’Evangeli d’avui hi ha la descripció de moltes
classes de violències: guerres, traïcions, destruccions i persecucions, però
Jesús reacciona davant la violència no amb violència, sinó que ens demana tres
coses: estar alerta, no deixar-se enganyar i estar confiat en Ell, que serà amb
nosaltres, fins ens inspirarà el que hem de dir. És un ressò del sermó de la
Missió quan envia els seus deixebles desarmats i com anyells enmig de llops, i
els diu que han de ser candorosos com els coloms i astuts com les serpents. I
també ressona en el nostre text el sermó de la Muntanya, on Jesús ens demana
estimar els nostres enemics. La nostra veu i el nostre gest han de ser enèrgics
i decidits en una situació davant la qual Jesús no amaga ni la dificultat ni la
violència, però la nostra resposta no pot ser la violència, sinó fer servir la
raó i la voluntat (les mateixes que es fan servir per elaborar la violència)
per elaborar una resposta enèrgica, decidida, però diferent de la violència;
una resposta que doni esperança al nostre món, als nostres germans, a nosaltres
mateixos.
L’única violència que demana Jesús és la que hem
d’exercir sobre nosaltres mateixos per vèncer tota resistència i així, amb
coratge, confiar i fer servir la raó i la voluntat per trobar una alternativa a
les violències que veiem en el nostre camí i dins nostre. Si la violència és un
fet específicament humà cal una resposta específicament humana, des de la raó i
la voluntat i sobretot des de la confiança. I el fonament d’una confiança sòlida
només pot venir de Déu. Aquesta és l’experiència de Santa Isabel i de tants
homes i dones que confiant en el Senyor Jesús s’han llançat amb tota la
valentia pels camins de la pau, que humanitzen i asserenen. Hi ha una alternativa a la violència i no és
teòrica i molts l’han feta seguint Jesús.
I això, com diu l’Evangeli, només ho podem fer amb i en Ell, que ens
acompanya i ens inspira. Per això, fem nostra la pregària d’aquest diumenge:
“Senyor, feu que us puguem servir sempre amb el goig a l’ànima, perquè la
felicitat només és plena i perdurable, quan us servim a vós, autor de tots els
béns”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada