La vida no serà mai més exterminada (Diumenge 1r Quaresma)

“La vida no serà mai més exterminada per l'aigua del diluvi! és la promesa divina a Noè, que escoltàvem en el llibre del Gènesi. L’aliança que Déu estableix amb Noè després del diluvi és meravellosa, perquè afecta tots els vivents de la terra: humans, animals i éssers vius. Tots quedem aixoplugats per l’ombra protectora de Déu, que garanteix una terra que ens sostindrà i un cel que no ens caurà al damunt, donant-nos serenitat i confiança existencial. Cert que els desastres naturals que periòdicament ens assetgen, com els terratrèmols, tsunamis, tornados, inundacions, incendis, tot i provocar desastres i dolors, mai no trencaran l’equilibri terrenal: aquest és el missatge final del relat del diluvi, que després de l’aiguat sempre ve la calma. L’arc de sant Martí és la bella confirmació que sempre serà així. És cert que l’acció humana pot afectar de manera greu l’ecosistema, però també té la gran capacitat de reconvertir fatalitats i de recomençar de nou, com Noè exemplifica en el relat del Gènesi.

La primera carta de sant Pere feia una lectura al·legòrica del diluvi per explicar el sentit de la mort de Jesús i del baptisme cristià, on la destrucció no té la darrera paraula, sinó el recomençar posterior. En el cas de Jesús, la seva mort suscità la salvació humana: “Ell, el just, va morir pels injustos, per conduir-nos a Déu. El seu cos va ser mort, però per l'Esperit fou retornat a la vida.” Així mateix l’aigua del baptisme on ens submergim, ni que sigui simbòlicament tirant-nos aigua al cap, significa obrir-se a una nova vida amb millors perspectives, i, com deia la carta, amb una “consciència bona gràcies a Jesucrist”.

El primer diumenge de Quaresma presenta cada any l’episodi de les temptacions de Jesús al desert. Enguany escoltàvem la versió de sant Marc, la més austera de totes, però amb detalls rellevants: l’Esperit empeny Jesús al desert durant quaranta dies, el temps que dura el diluvi. Jesús apareix temptat per Satanàs com a element negatiu, però convivint amb animals feréstecs i alimentat per àngels com element positiu. La nostra realitat no és llunyana: temptats per Satanàs però alimentats per àngels, amenaçats per la destrucció però amb capacitat de resistir-la i de recomençar. Superat el que podríem anomenar "entrenament per a la missió", Jesús es presenta a la seva regió, la Galilea, anunciant la bona nova de Déu: «Ha arribat l'hora i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova». Aquest és el missatge que Jesús ens dona el primer diumenge de Quaresma: proposa bones noves, però demanen creure i conversió.

No busco allò que em convé a mi (Diumenge 6)

“No busco allò que em convé a mi”, escrivia sant Pau als corintis. Una resposta impulsiva a la frase seria dir-li a l’apòstol que és un enze, perquè tots acostumem a buscar el que ens convé. Però la frase de sant Pau continuava: “No busco allò que em convé a mi, sinó allò que convé als altres”. Amb aquest afegit el nostre comentari anterior cau per terra, perquè malgrat tendim a la conveniència personal, sabem adaptar-nos al que convé als altres, sigui pel bé familiar, laboral, conventual, o social. Però l’apòstol encara afegeix que busca “allò que convé als altres, perquè se salvin”. Buscar el bé interior i exterior dels altres (salvar-los en el llenguatge de Pau) aporta més sentit a la vida que buscar reconeixements i privilegis, que els patim tota la vida per mantenir-los. Sant Pau ho resumia tot en una frase prèvia: “en tot procuro d'adaptar-me a tots”, manifestant no feblesa de caràcter, sinó empatia, una virtut que brolla quan tot ho fem per a glòria de Déu i no per a glòria nostra.

“Han de viure sols, fora del campament”, era una de les prescripcions divines a Moisès i Aaron sobre com tractar un leprós. No podem jutjar superficialment aquests criteris del llibre del Levític, primer per distància històrica, i segon, perquè durant els confinaments de la pandèmia, vam fer el mateix amb els contagiats amb l'argument incontestable de protegir la comunitat. Però recordant l’empatia que sant Pau manifestava, podem afegir, que més enllà dels criteris mèdics de com cuidar un malalt contagiós, que sempre canviaran, no podem oblidar l’empatia vers ell, perquè li serà mitja guarició.

Així ho demostrava Jesús en l’evangeli de sant Marc amb un leprós que incompleix els criteris del Levític: en lloc de cridar des de la distància “Impur, impur”, el leprós s’apropa, s’agenolla davant Jesús i li diu “Senyor, si voleu em podeu purificar”. La resposta de Jesús és doble: el toca i li manifesta: “Sí que ho vull, queda pur”. Cert que Jesús obra un miracle guarint el leprós, però si queda pur és gràcies a l’empatia divina que se li manifesta. L’empatia guareix, l’empatia purifica, i si procedeix de Jesús té efectes permanents. Fem-la servir, i deixem que els altres, i sobretot el mateix Jesús, la facin servir amb nosaltres.

Embena les ferides (Diumenge 5)

“Els meus ulls no tornaran a veure la felicitat”, era la dramàtica sentència que Job proclamava al final de la primera lectura. Les vivències de Job avui dia les diagnostiquem com un estat depressiu: impotència, desmotivació, nits en blanc, buidor interior. De fet, els ànim sota terra de Job es corresponen també amb els nostres, quan patim, amb major o menor intensitat, moments o temporades on sembla que tot ens vagi en contra.

En aquestes situacions no podem tancar-nos en nosaltres mateixos: cal obrir portes interiors perquè entri aire fresc, sobretot perquè entri aire espiritual que refaci el nostre ànim, com expressàvem en el salm responsorial: “El Senyor conforta els cors desfets”. El salm també deia: “El Senyor embena les ferides”, referint-se, no a ferides externes, sinó internes, que també provoquen dolor i costen més de tancar. Déu té la capacitat d’embenar-les amb delicadesa després d’ungir-les amb el bàlsam del seu consol.

A l’evangeli de sant Marc, Jesús manifestava en primera persona la dimensió guaridora de Déu: cura la sogra de Pere i a molts malalts de diverses malalties. També treu molts dimonis, és a dir: foragita mals desitjos i mals pensaments que acaben dominant-nos i malmetent tot allò de bo que tenim. Però la missió de Jesús no és exercir de curandero ni d’exorcista local, així ho aclareix als seus deixebles: “Anem a d'altres llocs, als pobles veïns, i també hi predicaré, que aquesta és la meva missió”. La missió de Jesús és predicar, puntualitza l’evangeli, perquè els efectes del seu discurs són superiors als efectes del discurs del mal: “I anà per tot Galilea, predicant a les sinagogues de cada lloc i traient els dimonis”.

Sant Pau, escrivint als cristians de Corint, es manté fidel a la consigna de Jesús de predicar: “No puc gloriar-me d'anunciar l'evangeli: hi estic obligat, i pobre de mi que no ho fes!”. L’apòstol proclama que és un encàrrec que ha rebut de Déu i que exerceix des de la proximitat i l’empatia, com ell mateix testimonia: “Per guanyar els febles, m'he fet feble com ells. M'he fet tot amb tots per guanyar-ne alguns, sigui com sigui.” Aquesta és la gran responsabilitat dels creients encara avui, que, des del testimoniatge personal, comunitari i eclesial, i des de l’empatia, proclamem la bona nova de l’evangeli com un missatge que conforta els cors desfets, que embena ferides de tota mena, que retorna la pau perduda, que expulsa qualsevol tipus de dimonis.