Sigueu sants i bons del tot (Diumenge 7)

“Sigueu sants, perquè jo el Senyor, soc sant”, són paraules del llibre del Levític on Moisès fa de portaveu de Iahvè al poble. Iahvè proposa molt més que complir els manaments de l’Aliança: demana al poble que siguin sants; i la raó d’aquesta exigència és perquè ell és sant. Però el llibre del Levític no es queda només en els bons desitjos, baixa a peu pla i explica com aconseguir la santedat: no tenint malícia als germans, essent justos i amorosos en la reprensió, no essent rancuniosos, i estimar els altres com a un mateix. Ben mirat, són poques les coses que Iahvè exigeix per a ser sant segons el llibre del Levític, però tot i així, no és gens fàcil estar a l’alçada d’aquestes indicacions.

Sant Pau continuava amb el llistó alt quan escriu això als cristians de Corint: “No sabeu que sou un temple de Déu i que l’Esperit Sant habita en vosaltres?” Des d’una altra perspectiva tornem a la frase del Levític, de ser sants: ara l’apòstol alerta de ser creients completament responsables, i ho argumenta declarant que som terreny sagrat a causa de la presència de l’Esperit Sant en nosaltres. No podem jugar amb foc, ve a dir-nos sant Pau, perquè ens cremaríem. Per aquesta raó no podem ignorar aquest gran do que hem rebut des del nostre bateig. Per aquesta raó hem de servir-nos de la saviesa de l’Esperit Sant per rebutjar la saviesa del nostre món quan ens afalaga amb pensaments que, com puntualitzava l’apòstol: “no s’aguanten més que el fum”.

Jesús tampoc parlava a mitges tintes en l’evangeli de Mateu que hem proclamat; la seva proposta era de màxims i no de mínims: proclamava que quan ens fan mal no ens hi tornem i que donem altra galta; que ens deixem prendre vestit i mantell; que deixem que els altres s’aprofitin de nosaltres; que estimem els enemics; que preguem pels qui ens persegueixen. Jesús dona arguments definitius per fer-ho: “Així sereu fills del vostre Pare del cel: ell fa sortir el sol sobre bons i dolents, i fa ploure sobre justos i injustos”. Constatant que tenim més probabilitats de ser dolents i injustos que bons i justos, esforcem-nos a ser fills veritablement bons del Pare del cel. Aprofitem l’oportunitat que anualment ens brinden les setmanes de Quaresma que som a punt de començar per progressar en la frase final de l’evangeli d’avui: “Sigueu bons del tot, com ho és el vostre Pare celestial”; que amb la frase del llibre del Levític: “Sigueu sants, perquè jo el Senyor, soc sant”, ningú no podrà dir que la nostra fe no tingui els referents ben definits.

Ets tu qui has de decidir (Diumenge 6)

“Ets tu qui has de decidir si et mantindràs fidel”. Ho deia el savi Ben Sira en la primera lectura, sobre el compliment dels manaments divins. Ben Sira té més raó que un sant llençant aquesta crida tan directa a la nostra consciència. No hi valen excuses, ni justificacions, ni retòriques, ni amagar el cap sota l’ala, ni seguir les directrius dels altres: davant Déu la resposta ha de ser personal i transparent; amb ell no es pot fugir d’estudi, perquè com també deia Ben Sira: “Ell coneix tot el fa cadascú”. Davant Déu no es poden fer trampes: si no li som fidels significa que és poc important en la nostra vida.

Per això el salm responsorial proclamava “Feliços els qui segueixen la llei de Senyor”, perquè la fidelitat als manaments divins dona els seus fruits ja en aquesta vida: aporta serenor i força interior perquè la nostra última esperança està dipositada en les coses celestials i no en les terrenals.

Aquesta felicitat de ser fidel als manaments divins tindrà una recompensa fora mida. Ho anunciava sant Pau escrivint això als corintis: “Cap ull no ha vist mai, ni cal orella no ha sentit, ni el cor de l’home somniava això que Déu té preparat per als qui l’estimen”. Es tracta, al nostre parer, de la frase més inspirada i més encoratjadora de sant Pau en les seves cartes convidant a creure en Déu. L’apòstol ens posa la mel a la boca quan diu que els nostres sentits, els nostres sentiments i els nostres pensaments són incapaços d’imaginar les grandeses que Déu prepara als qui l’estimen. Si assumim amb fe aquestes paraules de Pau, el nostre amor a Déu es traduirà immediatament en fidelitat als seus manaments. 

Per aquesta raó Jesús insisteix en l’evangeli de sant Mateu sobre la importància de complir la Llei perquè les seves promeses esdevinguin realitat: “Mentre durin el cel i la terra, no passarà per alt ni la lletra més menuda, ni el tret més insignificant dels llibres de la Llei. Tot es complirà”. Jesús subratlla la importància de complir fins i tot els manaments més petits, perquè en els petits detalls és on apreciarem veritablement la nostra fidelitat. Per això insisteix: “aquell que compleixi els manaments més petits i ensenyi a fer-ho, serà tingut per gran en el Regne del cel”. Per aquesta raó Jesús no s’està de criticar una fidelitat als manaments “a l’engròs”, que es conforma en compliments superficials que expressen una fidelitat superficial: Jesús demana una fidelitat “al detall”, que s’esforça en concretar la fidelitat als manaments divins en detalls quotidians. No es tracta de ser creients tiquis-miquis, sinó creients responsables i sensibles, discrets i animosos, que no fan escarafalls ni tampoc fan ostentacions.

Es tancaran les teves ferides (Diumenge 5)

“Es tancaran a l’instant les teves ferides”. Ens ho deia el profeta Isaïes en la primera lectura. De fet, tots arrosseguem ferides, que amb els anys incrementen en nombre: unes són externes en forma de malaltia i tot el que comporta; i altres són internes, és a dir, ferides morals, psicològiques, afectives i fins i tot espirituals. Les primeres es veuen i es tracten amb els metges dins del que es pot, mentre que les ferides interiors no es veuen i les patim en silenci. Unes i altres ferides es tancaran a l’instant, proclamava el profeta, si som capaços de dirigir la mirada vers l’altre de manera fraternal i no competitiva, tot passant a l’acció: compartint el pa amb els famolencs, acollint el vagabund, vestint qui li manca roba, no fent caure els altres, no assenyalant-los ni pronunciant maleficis contra ells. Aquest canvi de comportament més pacífic, dialogant i solidari implicarà una il·luminació interior. Ho afirmava el profeta dues vegades: “esclatarà en la teva vida una llum”, “s’omplirà de llum la teva foscor i el teu capvespre serà clar com el migdia”. No cal dir que el profeta està parlant de la llum divina, assolible si ens comprometem a tractar l’altre com un germà. Una cosa va sempre lligada amb l’altra, ens diu sempre la Paraula de Déu.

Per aquesta raó el salm responsorial apuntava que “l’home just és llum que apunta en la fosca” a causa de les seves bones obres. Per tant, no restem passius, obrem el bé i il·luminarem el nostre interior i el nostre entorn.

Ens ho repetia l’evangeli de sant Mateu, recordant les paraules de Jesús als deixebles: “Vosaltres sou la sal de la terra”; i després: “Vosaltres sou la llum del món”, afegint que “igualment ha de resplendir la vostra llum davant la gent”. El missatge del profeta Isaïes i el de Jesús coincideixen en què la persona creient ha de sentir-se responsable de compartir el tresor que guarda cor endins i que el qualifica com a ésser humà. Aquesta responsabilitat ha d’exercitar-se des de la modèstia i l’empatia amb els altres, com assenyalava sant Pau als cristians de Corint: “em vaig presentar davant vostre feble, esporuguit i tremolós”. La transparència i simplicitat de Pau esdevingué més convincent que discursos savis i eloqüents; perquè és aleshores quan es deixa actuar el poder convincent de Déu, és aleshores quan esdevenim sal i llum per als altres després de ser salats i il·luminats interiorment per l’esperit diví. Una cosa portarà automàticament a l’altra.