L'hora del Messies (Divendres 4 Quaresma)

"Vinc d'ell i és ell qui m'ha enviat". Aquesta és la resposta de Jesús als qui es preguntaven si ell era el Messies. Això s'esdevé enmig de la festa dels Tabernacles, que encara avui és la festa messiànica per excel·lència. 

Amb la frase "Vinc d'ell i és ell qui m'ha enviat" Jesús confirmava que era el Messies. Per això el volien agafar, segueix el text. "Però ningú no va gosar perquè encara no havia arribat la seva hora".  

Per l'evangeli de Joan, "l'hora" de Jesús és a la creu. Allí confirmà que era el Messies sofrent anunciat pel profeta Isaïes en els càntics del Servent de Iahvè, una profecia que Jesús portà al seu acompliment quan arribà la seva hora.

Una aigua que vivifica (Dimarts 4 Quaresma)

El profeta Ezequiel explica una visió extraordinària. S'adona que una deu d'aigua brolla del santuari del temple recentment destruït. El corrent rodeja les muralles enderrocades, baixa pel desert eixarreït, i arriba al mar Mort on no hi ha vida. «Allà on arribi l’aigua del riu, tot viurà», li diu l'àngel. La visió del profeta, amb l’aigua com a signe, expressa la capacitat divina de vivificar el que ha perdut la vida.

Les piscines de Bezatà mencionades a l’evangeli, una mena de Lourdes pels habitants de Jerusalem, també són una mostra de la capacitat guaridores de Déu utilitzant l'aigua com a signe.

La nit de Pasqua, quan fem l'aspersió de l'aigua, serà també una escenificació litúrgica del poder diví de vivificar els humans amb Jesucrist com a principal testimoni.

El col•liri de la fe (Missa lliure elecció Quaresma 4)

En llenguatge planer diem que «no hi ha pitjor cec que el qui no hi vol veure». Seria una síntesi senzilla de l'evangeli del cec de naixement. De manera més matisada hi afegim la frase: «només veiem dels altres allò que volem veure». Això serveix per entendre les actituds contra Jesús a l'evangeli i també serveix per entendre les nostres actituds quan mirem els altres. 

Però aquestes mirades prefixades no capten que en l'altre també hi ha un cor que s'alegra i que gemega, uns ulls que riuen i que ploren, una ànima que es deleix i que pateix, algú que irradia el misteri de Déu ni que sigui de manera contradictòria. Com diria sant Agustí, ens cal el col·liri de la fe per veure-ho tot adequadament.

Una segona oportunitat, i una tercera... (Diumenge 4)

"El donàvem per perdut i l'hem retrobat" era la conclusió de la paràbola del fill pròdig; era l'explicació final del pare bo al seu fill gran perquè entengués el seu comportament vers el fill petit. La paràbola presenta un entranyable final feliç que mostra la grandesa de cor del pare. Per arrodonir-la, podem incloure al fill gran afegint-se al banquet de celebració. 

Però se'ns acut d'allargassar la paràbola dient que el fill petit, un cop recuperat anímicament i físicament, veient-se de nou les orelles, s'omplí les butxaques i marxà de nou, passant-la bé al principi i passant-la malament després, i tornant a casa amb el cor més compungit que la primera vegada per veure's reincident. Com reaccionà el pare aquesta segona vegada? L'acollí amb la mateixa alegria i celebrà una altra festa? o el rebutjà? Si diem que el rebutjà, la paràbola s'acaba. Si diem que l'acollí, la paràbola pot continuar. Per ajudar la bonhomia del pare, podem indicar que advertí seriosament el fill donant-li un ultimàtum i prenent mesures de control. Però la història es repetí un cop més, i el noi tornà per tercera vegada a la casa paterna amb el cor encara més compungit que la segona vegada. Què va fer el pare? Si diem que va complir l'ultimàtum i no el va acollir, ara sí que la paràbola s'acaba definitivament. Si diem que l'acollí, la paràbola continua indefinidament.  

Aquesta paràbola del pare bo o del fill pròdig explica la nostra història personal d'allunyaments i de retrobaments amb Déu. La versió allargada que hem presentat subratllava encara més la magnanimitat del pare, que representa Déu; però també subratllava la capacitat de retorn del fill, que som nosaltres. És més, si el fill no retorna, si nosaltres no retornem, no es pot gaudir de la misericòrdia del pare. Si el fill, nosaltres, ens deixem portar per l'orgull o per la vergonya, no tornem i restem perduts. Si el fill, nosaltres, no coneixem prou bé al Pare, no tornem per por al càstig. Si el fill, nosaltres, no som humils, no tornem. Si el fill, nosaltres, hem oblidat al Pare, tampoc tornem. 

Per tant, beneit sigui el fill de la paràbola pel coratge que manifesta de tornar a casa! Beneits de nosaltres quan tornem a Déu després d'haver-nos-en allunyat una, dues, tres, tantes vegades! 

Tots necessitem una segona oportunitat, i una tercera, i les que calguin; i no només a nivell religiós, també a nivell familiar, educatiu, social, eclesial. Això porta molts més maldecaps, però és la manera que la nostra història personal i comunitària no quedi escapçada i pugui continuar: amb abraçades de misericòrdia i no a cops de garrot o amb exclusions.

Baixaré a alliberar-lo (Quaresma 3)

"Baixaré a alliberar-lo del poder dels egipcis". Aquesta és la determinació que Iahvè revela a Moisès respecte al poble d'Israel, esclavitzat i oprimit pels egipcis. La fantàstica escena de l'esbarzer que no es consumeix i la veu divina que crida Moisès té intencions col·lectives, com col·lectiva és la memòria d'aquesta escena immortalitzada per la pel·lícula Los Diez Mandamientos (de Cecil B. DeMille) i amb Charlton Heston fent de Moisès. Però tornant al text, Moisès esdevé el dipositari escollit del projecte alliberador de Iahvè, un projecte que no és sobre una persona, ni sobre un grup selecte, sinó sobre un poble sencer. Aquest detall tan senzill ens fa prendre perspectiva amb la nostra realitat catalana, políticament polaritzada, i mirar-la amb els ulls positivistes de la fe. Déu vol l'alliberament de tots, d'uns i d'altres, sense exclusions, sense divisions. Tots hi cabem en les alliberadores mires divines. 

Sant Pau, quan escriu als cristians de la grega i cosmopolita ciutat de Corint, també té en ment el projecte col·lectiu de Déu sobre els humans. Escriu l'adjectiu "tots" cinc vegades per posar èmfasi sobre l'equilibri imprescindible entre el projecte comunitari de Déu i la nostra responsabilitat personal, que ha d'evitar la gran temptació de la complaença. Per això diu "els qui es creuen estar ferms, que mirin de no caure". 

L'evangeli de Lluc explica que a Jesús li toca lidiar amb la casuística tan nefasta i també tan actual del joc moral dels bons i dels dolents, dels innocents i dels culpables. Els fets concrets de barrejar la sang de galileus amb la sang d'animals sacrificats, i d'una torre que s'ensorra damunt divuit persones, són valorats com un signe fefaent de la seva indignitat. Jesús posa els punts sobre les is i es distancia d'aquests dualismes excloents que no porten enlloc. Tots som bons i dolents, tots som innocents i culpables, vindria a dir-nos Jesús. Per això tots necessitem conversió, però també mereixem consideració, perquè tots som capaços de donar bons fruits si se'ns tracta amb respecte i amb confiança. Jesús explica una paràbola d'exemple, on una figuera que no fa fruit vol ser tallada per l'amo, que és interpel·lat pel vinyater que protegeix la figuera i vol intentar de salvar-la. El mateix passa amb nosaltres en àmbits de la nostra vida, sobretot el laboral, quan, com la figuera, no donem els bons fruits que hauríem de donar per circumstàncies diverses. La decisió humana i lògica, de tallar-nos, troba la defensa divina, confiant que, amb la cura necessària, acabarem donant bons fruits. 

La paciència i la confiança divina amb els humans no té límits i mereix la nostra admiració i el nostre agraïment. Ens ho deia el salm responsorial: "El Senyor és compassiu i benigne, lent per al càstig, ric en l'amor".