Mira el cel i compta les estrelles (Quaresma 2)

"Mira el cel i compta les estrelles", diu Iahvè a Abraham, a la primera lectura. El patriarca, contemplant bocabadat la immensitat del cel, captà la immensitat de Déu. Per això "cregué en el Senyor", com subratllava la lectura; i el Senyor recompensà la seva fe establint una aliança perpètua amb ell. Així de meravellós i de senzill! També nosaltres, admirant les nits estelades i contemplant en silenci la immensitat del cel, podem transportar-nos cap a Déu amb una facilitat corprenedora. Aleshores entrem en un àmbit on Déu ens embolcalla i ens fa sentir meravellosament petits, tendrament insignificants. És aleshores quan la fe brolla amb naturalitat. És aleshores quan s'estableixen aliances perpètues amb Déu perquè ha deixat la seva petjada gravada en el nostre interior. 

A l'evangeli hem escoltat que "Jesús prengué Pere, Jaume i Joan i pujà a la muntanya a pregar". Qui més, qui menys, també haurem pujat alguna vegada a la muntanya, a pregar en un santuari marià, o en una ermita aïllada. I també haurem manifestat, com Pere: "Que n'estem de bé, aquí dalt". Perquè a la muntanya s'hi prega bé, es resa amb desimboltura i amb concentració, perquè res no et destorba. Per això ens agrada pregar envoltats de natura o en ermites dalt la muntanya, perquè la pregària en aquests indrets té més densitat, i la presència de Déu s'arrapa a la pell, t'escalfa el cor i t'alegra l'esperit. Una cosa semblant els passà a Pere, Jaume i Joan: la pregària els portà a veure Jesús transfigurat i acompanyat de Moisès i Elies baixats del cel. Quin espectacle! La seva pregària dalt la muntanya els feia possible enllaçar cel i terra, Jesús i els pares d'Israel, mort i resurrecció, humanitat i divinitat de Jesús. I sobretot, escoltar la veu de Déu enmig del núvol que ho rematava tot: "Aquest és el meu fill, el meu estimat, escolteu-lo". Aquesta solemne manifestació revelava als deixebles que Jesús no només era el fill de Maria i de Josep, sinó també el fill de Déu; que no només era el mestre elegit pels deixebles, sinó també l'elegit de Déu. Per això mereix ser escoltat, perquè el seu missatge és ben humà, però alhora és ben diví. Jesús ens ensenya a caminar amb peu ferm per la terra, però alhora ens ensenya a caminar en direcció al cel. 

Per això hem deixat per l'últim les paraules de sant Pau a la segona lectura, quan diu: "Germans, nosaltres tenim la nostra ciutadania al cel". Encara que estiguem instal·lats en una ciutat, la ciutadania d'un creient és al cel. I tot el que fem a la terra ha de conduir-nos cap el cel. I mirar el cel i comptar les estrelles com Abraham, i pujar a la muntanya a pregar com els deixebles, és una magnífica manera d'utilitzar la terra per treballar la nostra ciutadania al cel. Aquest pot ser el missatge d'aquest segon diumenge de Quaresma: "Preparem a la terra la nostra ciutadania al cel".

Deixa els fruits davant el Senyor i adora'l (Quaresma 1)

"Deixa els fruits davant el Senyor i adora'l." Ens convidava a fer-ho el llibre del Deuteronomi. Es tracta d'oferir a Iahvè les primícies dels fruits de la terra, per recordar amb agraïment els beneficis passats i actuals: quan Israel era esclau i quan té terres per cultivar, quan era immigrant i quan és un nacional. La fidelitat de Iahvè mereix la fidelitat del poble creient: per això es mereix els primers fruits de manera permanent i agraïda; per això, tot seguit, es mereix ser adorat. Potser aquesta lectura és més comprensible en un entorn agrícola que en una ciutat, però el rerefons és tota una declaració existencial: que es fruits del nostre treball i les circumstàncies de la nostra vida tenen Déu com a referent constant. Es tracta de treure'ns medalles i oferir-les a Déu. Sobretot, es tracta d'adorar només Déu. Perquè ell si mereix ser adorat i no nosaltres, encara que ens agradi tant que ens adorin. 

Perquè els humans, més tard o més d'hora, en menor o major mesura, acabem defraudant. Ens defrauden i defraudem. Però sant Pau deia als romans: «cap dels qui creuen en ell no serà defraudat». És una frase punyent en temps d'interiorització quaresmal. Si pensem que el món ha de girar al nostre voltant tothom ens defraudarà, fins i tot el mateix Déu, per no ser servicial amb els nostres requeriments. Però creure és estar convençut que el món gira al voltant de Déu i no al voltant nostre, i que les respostes divines, encara que siguin enigmàtiques, no defrauden. 

De fet, les lectures d'aquest primer diumenge de quaresma les podríem resumir amb un eslògan: "posi Déu en el centre de la seva vida" o "torni a posar Déu en el centre de la seva vida". Això és el que Jesús té clar en l'episodi de les temptacions en el desert, una escenificació exterior molt pedagògica de quelcom interior que constantment ens sedueix l'ànima i ens fa perdre el nord: utilitzar les nostres capacitats en benefici exclusiu; omplir-se de possessions utilitzant males pràctiques; cercar el prestigi manipulant-ho tot. Però Jesús no perd el cap, ni perd Déu com a centre de la seva vida. Aquesta era, en el fons, la temptació del diable: que Jesús utilitzés el ser fill de Déu per ser el centre de tot enlloc de Déu. Però és tan colpidor escoltar que Jesús és presentat amb les mateixes temptacions que nosaltres! Però encara és més colpidor veure que Jesús les aturà i no caigué en elles. El seu antivirus són el coneixement i la interiorització de les Escriptures: "L'home no viu només de pau", "Adora el Senyor, dona culte a ell tot sol", "No temptis el Senyor". Jesús guanyà la batalla a les temptacions, però l'episodi acabava dient que «el diable s'allunyà d'ell, esperant que arribés l'oportunitat». Per tant, la guerra de les temptacions continuà, com també s'esdevé amb nosaltres, que és una lluita permanent. Però Jesús clavà les temptacions a la creu amb ell. Aprofitem-ho.  

L'ego ens limita (Dilluns 8)

"Déu no troba gust en ningú dels qui es perden", comentava Jesús fill de Sira, subratllant el caràcter paternal i maternal de Déu amb els humans. 

Però nosaltres fem a l'inrevés: trobem gust en apuntar noms a la llista negra i en explicar les culpes dels qui es perden. L'ego ens limita la comprensió, l'empatia i sobretot la misericòrdia.

La vida passa comptes (Diumenge 8)

"Ser examinat...; ser provat...; donar comptes...". Són verbs que hem escoltat dues vegades en la lectura del llibre de Jesús, fill de Sira; una obra sapiencial que reflexiona sobre l'existència humana des d'una perspectiva creient. Se'ns diu que la vida ens examina, ens prova i ens demana comptes de moltes maneres; i si hem estat deshonestos, tard o d'hora quedarem en evidència. Aquí rebem tots: monarques, governants, empresaris, treballadors, esportistes, artistes, educadors, eclesiàstics, pares de família, fills. Els entusiasmes, admiracions, fidelitats, respectes a persones o a institucions, queden com paper mullat quan es destapa la falsedat que hi havia rere un aparador fidedigne i bonic. La primera lectura ens exhorta a la prudència, a no fer valoracions emocionades de les coses, sinó deixar que el temps i les obres les vagi qualificant.

Per això assumim la invitació de sant Pau als corintis: «prodigueu-vos cada dia en l'obra del Senyor, segurs que, en el Senyor, el vostre treball no serà en va». L'apòstol convida a la tenacitat, a perseverar en l'obra del Senyor, que és el seguiment de Jesucrist a tots els nivells. Pau subratlla que es tracta d'una tasca diària i garanteix que l'esforç no serà en va. No obstant, en aquest itinerari ens desanimarem, ens despistarem, o ens desorientarem, però sense perdre de vista l'horitzó de vida que Jesucrist ens proposa, que és una existència mortal que serà revestida d'immortalitat. 

És cert que les victòries futbolístiques, els congressos de renom en la nostra ciutat, el judici i l'exili dels nostres governants, els escàndols eclesials, les calçotades, i tantes altres coses, omplen d'intensitat la nostra existència mortal. Però no només de tot això viu l'ésser humà, ens diu la tradició bíblica. Cal també la prudència i la reflexió existencial que suggeria la primera lectura. Semblantment diu Jesús als seus deixebles en l'evangeli de sant Lluc, quan els demana de no pretendre ser mestres sense l'experiència suficient; quan diu que descobrim primer la biga que tenim al nostre ull, abans de treure l'estella de l'ull del veí; quan demana actituds profundes i ben arrelades que donin bons fruits. Treballar interiorment aquestes coses no fa soroll, no llueix, no desvetlla ais d'admiració, ni aplaudiments, no enerva esperits, però dóna serenor i lucidesa.

Aquest és el camí que ens proposa la Quaresma que iniciarem el proper dimecres: fer menys enrenou i fer més silenci. Parlar menys i reflexionar més. Obrir un grup específic de whatsapp amb el Pare, el Fill i l'Esperit Sant, i estar pendents de les seves piulades. Tot plegat, per revestir-nos una mica més de l'existència immortal amb què Jesucrist ens revesteix.

Invitació a la prudència (Divendres 7)

"Apartat dels teus enemics i sigues prudent amb els amics", ens aconsellava la primera lectura. 

A l'evangeli de diumenge passat escoltàvem la proposta de màxims d'estimar els enemics. Avui baixem als mínims, quan el llibre del Siràcida ens suggereix que ens apartem dels enemics.  

Per equilibrar les dues propostes, opinem que l'evangeli ens proposa l'ideal i el Siràcida tracta del real. Si tenim enemics i no els podem estimar, lamentem-nos-en, però evitem enfrontar-nos-hi, cerquem una distància prudencial per esquivar el conflicte. 

Però la prudència també ha de ser amb els amics: massa intimitats i massa confiances acaben malmeten l'amistat.

No et refïis (Dijous 7)

"No et refïis...", se'ns deia quatre vegades en la primera lectura. Es tracta d'una exhortació a no caure en la complaença existencial i religiosa que ens fa sentir amos de tot i de tots. Aquesta complaença ens converteix en ídols necessitats de veneració. També converteix els altres en comparses dels nostres capricis. Fins i tot converteix el mateix Déu en un lacai dels nostres criteris.

No ens refiem de nosaltres mateixos ni de les seguretats de tota mena ‒fins i tot religioses‒ que ens procurem. Refiem-nos només de Déu.