“Per a tu va fer saltar un doll d'aigua de la roca dura, i t'hi alimentava amb el mannà”. Ho explicava el llibre del Deuteronomi, evocant els quaranta d’anys de trajecte israelita pel desert. Moisès feia memòria del trajecte recorregut i subratllava que tot plegat havia estat obra de Iahvè. Primer, alliberava el poble d’Egipte i a continuació el posava a prova pel desert. Però sempre tenint-ne cura amb la provisió del mannà del cel i d’aigua de la roca, dues imatges extraordinàries per reflectir que “l'home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu.” L’aliment diví cert que no és material, però sacia l’ànima humana com res ni ningú ho pot fer.
Sant Pau escrivia als cristians de Corint i evocava el memorial del Senyor a través del calze beneït i del pa compartit. La referència eucarística de l’apòstol insisteix que una cosa i altra són per fer comunió amb la sang i el cos de Crist. La materialitat del vi i del pa esdevenen comunió espiritual amb Jesucrist gràcies a la fe, una fe que aplega els creients a formar un sol cos: “Per això tots nosaltres, ni que siguem molts, formem un sol cos, ja que tots participem del mateix pa”.
L’evangeli de sant Joan recollia el discurs de Jesús sobre el pa de vida: “Jo soc el pa viu, baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre.” Jesús fa afirmacions importants amb el pa i el vi com a referent, una al·lusió a la nostra eucaristia: “Qui menja la meva carn i beu la meva sang té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia.” També insisteix en la comunió amb ell: “Qui menja la meva carn i beu la meva sang està en mi i jo en ell.” Les al·lusions de Jesús al mannà, al pa del cel amb que Iahvè proveí Israel, no son per desqualificar-lo, sinó per fer entendre que ell és un nou pa de cel, que roman per sempre més al costat dels qui creuen en ell. En aquesta vida i en l’altra vida. Això és que celebrem avui, diada de Corpus Christi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada