No temptis el Senyor (Diumenge 1 Quaresma)

“Vam cridar al Senyor, Déu dels nostres pares, i ell escoltà el nostre clam”. Així ho declarava Moisès en el llibre de Deuteronomi, explicant als israelites la història del poble, envoltada de grans dificultats però sempre acompanyada de la presència de Iahvè, compassiu i alliberador. Després de l’èxode d’Egipte, arribats a la terra promesa i gaudint dels seus fruits, Moisès prescriu que el poble ofereixi a Iahvè els millors fruits com a signe d’agraïment i de reverència: “Després deixa aquells fruits davant el Senyor, el teu Déu, i adora'l”. Així mateix, el salm responsorial també recollia la sol·licitud divina pel poble d’Israel quan proclamava: “Sempre que m'invoqui, l'escoltaré, estaré vora d'ell en els perills, el salvaré i l’ompliré de glòria”.

Sant Pau, en la mateixa línia, escrivia als Romans i afirmava que la confiança en Déu no quedarà mai defraudada: “Cap dels qui creuen en ell no serà defraudat.” Això ho ampliava més enllà de les fronteres ètniques del poble d’Israel, obrint a tothom aquesta possibilitat d’experimentar la proximitat i la salvació divina gràcies a Jesucrist: “Tothom qui invocarà el nom del Senyor serà salvat”.

L’evangeli de sant Lluc presentava l’episodi habitual del primer diumenge de Quaresma, les temptacions de Jesús al desert: “Durant quaranta dies l'Esperit el conduïa pel desert, i era temptat pel diable”. Jesús protagonitza en pròpia carn els afanys que malmeten els humans: les ànsies de poder i de domini, les ànsies de riqueses i possessions, les ànsies de prestigi i vanaglòria. Jesús ho rebutja perquè la seva confiança està dipositada exclusivament en Déu, sabedor que confiar en les altres coses serà sempre efímera, incerta i font de conflictes. Així ens va. Per això Jesús respon amb determinació en la darrera temptació:  "No temptis el Senyor, el teu Déu". Jesús venç la temptació amb una facilitat que per nosaltres és envejable, perquè en el nostre cas les enfrontem com podem i les resolem com podem, a empentes i rodolons, o a mitges tintes.

Però també sabem que l’Escriptura ens orienta, la pregària ens concentra, l’eucaristia ens alimenta, l’almoina ens posa a prova i el dejuni ens purifica. Amb tots aquests recursos, iniciem aquesta Quaresma amb el desig de donar millors fruits espirituals i materials.

No facis l'elogi de ningú (Diumenge 8)

“No facis l'elogi de ningú abans no hagi estat examinat”. Ho deia el llibre de Ben Sira, exhortant a ser prudents en les lloances. La lectura proposava que, abans dels elogis, cal sacsejar el garbell, cal superar la prova del forn, cal fer un bon conreu..., posant l’esguard existencial en el més enllà, allí on els elogis seran autèntics: “quan l'home doni comptes, es veurà què tenia al cor”. De fet, els únics elogis amb garantia són els dedicats a Déu, com feia el salmista: “Proclamar al matí el vostre amor i de nit, la vostra fidelitat”.

Sant Pau, escrivint als corintis, també tenia la mirada posada en el més enllà quan deia: “aquesta existència mortal es revestirà d'aquella que és immortal”. La nostra condició mortal, amb tot allò de bo que té, quedarà superada per la nostra condició immortal. Es tracta d’una convicció de fe, on la mort no tindrà la darrera paraula perquè sortirem victoriosos gràcies a Jesucrist. Adherits a ell per la fe, la nostra existència mortal s’omple de sentit i de pau interior perquè sabem que el nostre futur serà a les mans de Déu. Així ho proclamava l’apòstol: “manteniu-vos ferms, incommovibles..., segurs que, en el Senyor, el vostre treball no serà en va”.

L’evangeli de sant Lluc, presentava uns ensenyaments de Jesús que són com anell al dit per ambientar el temps quaresmal que començarem el proper dimecres de cendra. Jesús deia: “Per què, doncs, veus la brossa dintre l'ull del teu germà, i no t'adones de la biga que tens dintre el teu ull?”. Primer exercici quaresmal: no malgastem el nostre temps mirant i remirant els defectes i pecats dels altres; dediquem aquestes energies a fer revisió interior per créixer en humilitat i consideració als altres.

Jesús també deia: “Cada arbre es coneix pels seus fruits”; és a dir, si som bons donarem bons fruits i a l’inrevés. No s’hi val justificar la manca de fruits acusant els qui ens envolten i a l’entorn. L’arbre bo, malgrat les dificultats, dona fruit, unes vegades menys i altres més, però dona fruit. Així mateix nosaltres, mai no trobarem l’hàbitat ideal per donar el fruit que voldríem per la senzilla la raó que no existeix. Per tant, la nostra lluita és i serà sempre donar bons fruits costi el que costi, cara endins i cara enfora. Segon exercici quaresmal: no perdre el temps lamentant-nos de les dificultats en donar bons fruits, sinó dedicar-lo a cuidar el nostre cor perquè aquests brollin amb naturalitat. Santa Quaresma, enguany gairebé coincidint amb el mes de Ramadà!