“L’Esperit em va fer aixecar dret”. La frase, expressiva i detallada, la deia el profeta Ezequiel en la primera lectura, per argumentar la inspiració divina que el feia actuar com a profeta. La frase anava precedida que l’esperit diví entrà dins d’ell, posant-lo dret, per expressar la dimensió activa, atenta i disponible en la que Déu posa a Ezequiel. Per això podem dir que el carisma profètic és una crida divina, un impuls diví que “aixeca” l’ésser humà, tant a nivell físic com espiritual, un aixecament que té la contrapartida de la mala receptivitat dels seus missatges: “T'envio a aquests fills de cara endurida i de cor empedreït.” Aquest és l’advertiment diví al seu nou rol de missatger diví. El salmista, fent-se ressò d’aquesta decepció profètica, proclamava de forma col·lectiva: “Compadiu-nos, Senyor, compadiu-nos, estem saturats de menyspreu”.
Sant Pau també expressava aquest contrast escrivint als cristians de Corint. Per un costat, manifestava les revelacions tan extraordinàries que havia rebut i que l'omplien d’una gran consolació espiritual, però per l’altre, aquestes experiències anaven acompanyades d’una “espina clavada a la carn” per expressar un dolor interior constant. L’explicació divina era perquè no caigués en l’orgull, equilibrant així la gran consolació divina amb un petit i constant desconsol humà. Es tracta d’un alliçonament diví perquè l’apòstol no oblidi mai les seves febleses. Per això acaba declarant: “M'agrada ser feble i veure'm ultratjat, pobre, perseguit i acorralat per causa de Crist. Quan soc feble és quan soc realment fort”.
L’evangeli de sant Marc explicava quelcom semblant a Ezequiel i a sant Pau en l’episodi de la sinagoga de Nazaret. Jesús és qüestionat entre els qui més el coneixen, els seus convilatans, que, a l’escoltar-lo a la sinagoga, s’estranyaven i fins i tot s’escandalitzaven d’ell. L’evangeli explicava la reacció de Jesús: “El sorprenia que no volguessin creure”, indicant que el refús era quelcom assumit com correspon a qualsevol profeta. La veritable sorpresa de Jesús era que no volguessin creure, és a dir, que no apreciessin en ell quelcom més que un inspirat discurs pronunciat per algú proper i conegut. Avui dia, Jesús no ens parla directament com als seus veïns de Nazaret. Ho fa en el silenci de la intimitat, on cal atenció i concentració per discernir la seva veu. També ens parla a través dels predicadors, que malgrat estiguin plens de defectes, el seu discurs mereix atenció per captar una veu divina que es fa perceptible, no en la veu, sinó en el ressò interior que desvetlla.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada