Jo visc i vosaltres també viureu (Diumenge 6 Pasqua)

“Felip baixà a la província de Samaria, i predicava el Messies als de la regió”. Els Fets dels Apòstols explicaven els fruits de la predicació de Felip entre els samaritans, habitualment hostils a la presència de jueus en la seva regió. Els cercles de la primitiva comunitat s’anaven ampliant: el col·lectiu originari de matriu jueva s’havia eixamplat a gentils propers, però ara s’estenia als samaritans de les regions del nord. La presència de Pere i de Joan confirmava l’adhesió a la fe d’aquests nous creients, que a través de la imposició de mans rebien la profusió de l’Esperit Sant vivificador.

La Primera carta de Pere continuava fent exhortacions a les primeres comunitats, que creixien en nombre i alhora creixien en animadversions. Per això són exhortats a no discutir, sinó a argumentar la seva fe: “Estigueu sempre a punt per donar una resposta a tothom qui us demani la raó de l'esperança que teniu; però feu-ho serenament i amb respecte”. La carta també indicava la importància de ser íntegres, fins i tot davant les hostilitats contra ells: “Guardeu neta la vostra consciència; així els qui critiquen la vostra bona conducta de cristians s'hauran d'avergonyir d'haver-ne malparlat”.

En l’evangeli de Joan, Jesús promet la vinguda de l’Esperit Sant als deixebles: “Si m'estimeu, guardareu els meus manaments; jo pregaré el Pare, que us donarà un altre Defensor, l'Esperit de la veritat, perquè es quedi amb vosaltres per sempre”. La sola condició per obtenir aquest gran do és estimar Jesús: així de fàcil o així de difícil. És a partir d’aquest lligam amorós que assumim amb complaença els manaments de Jesús, perquè els fruits divins que rebem són incalculables: el tenir un Defensor en majúscula, estar amarats per l’Esperit de la veritat, i gaudir perennement de la seva proximitat. De fet, les promeses i els dons que Jesús anuncia superen de llarg les nostres respostes, fent el ridícul quan assumim els manaments d’ideologies humanes que ni defensen, ni diuen la veritat, ni acompanyen com prometien. Malgrat les absències de Jesús que puguem experimentar en la nostra vida de fe, hem de convèncer-nos que sempre són temporals: hem de viure-les com a proves que enforteixen els nostres lligams amb ell i que augmenten el reconeixement de la seva presència confortadora, que no deixa de repetir-nos: “Jo visc i vosaltres també viureu”.