A l’inrevés del món (Diumenge 11)

“Abaixo els arbres alts i faig créixer els menuts, asseco els arbres verds i faig reverdir els secs”. Aquest és el missatge profètic que Ezequiel posa en boca de Déu respecte la seva consideració vers el que és insignificant. De fet, aquest capgirament diví de valors és el que descol·loca els humans, sempre atrets pel que llueix, per la majestuositat, la fastuositat i l’exhibició. Però el tarannà diví entre els humans consisteix en fer créixer el que no creix, en parar atenció en el que està descuidat, en tenir cura del que està oblidat.

Les comparances que Jesús fa sobre el Regne de Déu en l’evangeli van en la mateixa línia. El Regne de Déu no es mostra a la terra amb signes de poder, ni de força, ni de domini. Tot al contrari: “Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra el gra a la terra...., la llavor germina i creix sense que ell sàpiga com.” “El Regne de Déu és com un gra de mostassa, la més petita de les llavors”.  La insignificança, el silenci, la discreció, són les eines amb que treballa l’esperit diví a la terra. Són eines que no fan soroll, però que fan molta feina, i que transformen pausadament la realitat personal i comunitària.

Per captar aquesta presència amagada és fa imprescindible la fe. Ens ho deia sant Pau a la segona lectura respecte de Jesucrist, que és l’encarnació del Regne de Déu a la terra: “No podem fer altra cosa sinó creure, sense veure’l”. Aquesta fe en un Déu invisible i intangible, però real i experimentable, enlairat a les altures, ens fa proclamar amb el salmista: “Els justos creixeran com les palmeres, es faran grans com els cedres del Líban”. La fe és el que ens fa créixer, no en volum, sinó en qualitat espiritual i en sentit de transcendència.