"Estic rendit de tant aguantar" (Diumenge 22)

"Estic rendit de tant aguantar, ja no puc més", és una frase que podria pronunciar molta gent en aquesta època de pandèmia, quan toca aguantar tanta incertesa i tanta contrarietat. Però la frase la deia el profeta Jeremies en la primera lectura, compartint la lluita interna que suscita la seva acció profètica. Per una banda, Jeremies es manifesta seduït per Déu, captivat per la seva paraula, que esdevé un foc interior que l'empeny a fer de portaveu diví, anunciant futures devastacions i invasions, com finalment succeirà amb els babilonis. Aquesta fidelitat interior contrasta amb la reacció exterior dels seus contemporanis: el profeta és objecte de riotes. Per això sentencia que no pot aguantar més aquesta contradicció. De fet, aquesta serà la constant de la seva vida, empresonat diverses vegades, i finalment morint silenciosament a l'exili. La fidelitat a Déu o fins i tot a una causa, no acostuma a ser un camí de roses, més aviat al contrari. 

Això ens ho corrobora Jesús a l'evangeli, quan anuncia als seus deixebles que el seu destí, el final de la seva predicació, serà a Jerusalem, on li tocarà patir molt fins arribar a morir. També ressuscitarà, però passant necessàriament per la passió i la creu: la humiliació pública i el rebuig col·lectiu. Jesús anuncia repetidament aquest contrast en els evangelis, per fer entendre als deixebles que el camí del triomf, que és la resurrecció, demana que assumim els sofriments i les penes prèvies. El deixeble Pere, amb criteris ben humans, amonesta Jesús dient-li que això no li pot passar a ell, i aleshores Jesús l'amonesta més fort: anomenant-lo Satanàs i que el vol fer caure. Si la setmana passada, Jesús deia a Pere que sobre ell edificaria l'Església i li donaria les claus del Regne del cel, avui l'anomena Satanàs, perquè les seves mires han estat exclusivament humanes. Per això Jesús fa un seguit d'exhortacions i de sentències als seus deixebles, que també som nosaltres: "Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m'acompanyi". "Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà, però el qui la perdi per mi, la retrobarà". "Què en trauria un home de guanyar tot el món si perdia la vida?" 

Sant Pau, a la segona lectura, escriu el mateix missatge de Jesús als cristians de Roma, però l'apòstol utilitza un vocabulari més amable, dient: "Oferiu a Déu tot el que sou". També afegeix: "No us emmotlleu al món present". Això és el que ens està passant amb la pandèmia: com més emmotllats estiguem al món present, més torbats i neguitosos viurem. Però el salmista ens deia en el salm responsorial: "Sóc feliç sota les vostres ales, em sosté la vostra mà".

Les claus del Regne del cel (Diumenge 21)

Estem acostumats a destitucions fulminants de càrrecs rellevants per no correspondre a les expectatives que s'havien dipositat en ells: entrenadors d'equips de futbol d'èlit, portaveus de partits polítics. Eren dalt del pedestal i amb un cop d'escombra passen a l'ostracisme acusats de mala gestió, mentre l'atenció ara l'acapara l'elenc de virtuts del seu substitut. Això és el que ens explica el profeta Isaïes, en la primera lectura, amb Sobnà, el cap del palau del rei. Avui en diríem el cap de protocol de la casa reial. Un personatge molt influent i decisiu. Iahvè anuncia a Isaïes el rebuig del cap del palau reial per gestionar malament la seva influència, i també anuncia la seva substitució per Eljaquim, que «serà un pare per als habitants de Jerusalem i per als homes de Judà». És a dir, la seva gestió anirà més enllà de vetllar només per la casa reial, i beneficiarà tota la població. Per això, Iahvè sentencia a favor d'ell: «El fixaré com un clau en un indret segur». 

A l'evangeli de Mateu, Jesús aplica a Pere el símil de les claus del palau reial amb autoritat per tancar i obrir les seves portes. El deixeble no substitueix ningú, sinó que inaugura una tasca d'altíssima responsabilitat moral i espiritual, que implica inevitablement una gran autoritat moral i espiritual. Per això diu Jesús a Pere: «Et donaré les claus del Regne del cel». Però es tracta, no d'unes claus materials sinó espirituals; es tracta no d'una autoritat civil, sinó religiosa, concretada amb el nom d'Església. Perquè si un ciutadà profereix injúries contra la corona o l'Estat pot ser processat, però si un ciutadà profereix injúries contra el papa o contra l'Església, no li passarà res. L'autoritat que es concedeix a Pere és espiritual, perquè la confessió que prèviament ha fet és espiritual: «Tu ets el Messies, el fill del Déu vivent». Així li reconeix Jesús: «Això t'ho ha revelat el meu Pare del cel». És cert que l'autoritat religiosa no està exempta de vanitats humanes, però la seva tasca espiritual les posarà de relleu amb més facilitat. El final de l'evangeli no era endebades, quan diu que Jesús «prohibí severament als deixebles de dir a ningú que ell era el Messies». Jesús no actuà com un Messies civil dalt un pedestal, sinó com un Messies religiós, i exigeix que els seus seguidors exerceixin l'autoritat de la mateixa manera. 

El seguiment de Jesús en la diversitat d'Esglésies cristianes té la finalitat que tots els creients pugin al pedestal celestial, gràcies al camí obert per Jesucrist. Els cristians no venerem persones, venerem Jesucrist ressuscitat i enlairat al cel com a camí directe que ens porta al Pare Etern. Sant Pau ho concretava de meravella en la segona lectura: «Tot ve d'ell, passa per ell i s'encamina cap a ell. Glòria a ell per sempre. Amén»

Que us lloïn tots els pobles alhora (Diumenge 20)

"Tots els pobles anomenaran el meu temple casa d'oració". Aquesta és la declaració que Iahvè fa al profeta Isaïes, en la primera lectura: que el temple de Jerusalem, encara enderrocat pels babilonis, serà reconstruït i serà un lloc d'oració per a tots els pobles, esdevindrà un espai sagrat d'abast universal. Isaïes no es cansa de proclamar uns nous temps que seran millors, que eixamplaran les fronteres culturals, sociològiques i religioses del poble d'Israel. 

Aquests nous temps, van arribar de manera parcial i temporal, però es van concretar de manera completa i definitiva amb Jesús de Natzaret.  Ell mateix es presentava com un nou temple, i la carta als Hebreus el presenta com a nou gran sacerdot, i com a única víctima expiatòria. Aquests nous temps i les seves noves formes alteraven mentalitats molt arrelades. Per això sant Pau, en la segona lectura, comparteix les dificultats del canvi de mentalitat i de praxi que implicava acceptar Jesucrist com a Messies d'Israel i també com a Messies de tots els pobles. Sant Pau comparteix, com a bon jueu, aquesta tensió d'integrar la novetat dins la tradició, on Déu té l'última paraula i el desig d'aplegar tothom: "Déu ha deixat uns i altres captius de la desobediència per compadir-se finalment de tots". 

L'evangeli de Mateu, explica que Jesús es desplaça al territori de Tir i de Sidó, llocs ben a propers a l'actual Beirut, ciutat que tristament és notícia a causa de l'explosió al seu port i la renúncia del govern libanès enmig d'una greu crisi econòmica. En el relat, una dona siriofenícia s'acosta a Jesús demanant misericòrdia per la seva filla endimoniada. Jesús provoca un diàleg al voltant dels prejudicis habituals entre veïns i pobles veïns, que són superats per la fe de la dona. Per això, Jesús li diu: "Dona, quina fe que tens!". I s'esdevé el prodigi: "I a l'instant es posà bona la seva filla". La fe té el poder de vèncer prejudicis i de guarir-nos. 

Les lectures d'avui ens donen un missatge que tots els creients de totes les religions signaríem: que la fe en Déu aplega tots els pobles. Però la realitat demostra que, quan aquests altres pobles o veïns forasters són massa a prop, comencen els recels, els prejudicis i el rebuig. Però aquesta trista constatació no ens ha de fer oblidar el que proclamava el salm responsorial: "Que us lloïn les nacions, Déu nostre, que us lloïn tots els pobles alhora".

De tant avergonyida, no gosis dir paraula (Divendres 19)

Ezequiel fa de portaveu diví denunciant la presumpció de la ciutat de Jerusalem, segura de les seves dots i cofoia per l'admiració que suscita. Ezequiel li recorda els seus orígens pagans i posa de relleu les seves vergonyes, perquè toqui de peus a terra i reaccioni davant el camí de desfeta que s'està llaurant amb els seus deliris de grandesa. 

Malgrat això, Iahvè proclama la seva incondicionalitat per la ciutat: "Però jo no m'oblidaré mai de l'aliança que vaig fer amb tu quan eres jove, i faré amb tu una aliança eterna, perquè et recordis de tot el que t'he perdonat, i de tant avergonyida, no gosis dir paraula". 

Aquesta declaració també la podem llegir en primera persona, avergonyits del mal ús que fem dels favors divins que hem rebut i que rebem.

Un poble rebel a Iahvè (Dijous 19)

 
Ezequiel segueix la tradició profètica de realitzar gestos simbòlics que facin pensar el poble. Avui dia en diríem una performance. Per aquesta raó, inspirat per Iahvè, escenifica en pròpia persona la deportació que, en un futur proper, sofriran els habitants de Jerusalem després de la destrucció de la ciutat. 

Aquest anunci escenificat, respon al comportament rebel del poble vers Iahvè. El qualificatiu de "poble rebel" és una acusació habitual del profeta. La indocilitat del poble, la seva obstinació en rebutjar els manaments divins són el caldo de cultiu de les seves desgràcies, diu Ezequiel. Un missatge contundent, que fa una lectura teològica dels esdeveniments.