A la muntanya a pregar (Diumenge 19)

"Pujà tot sol a la muntanya a pregar". Això és el que explica l'evangeli sobre Jesús, en el marc geogràfic del llac de Tiberíades. L'episodi d'avui és la continuació de la multiplicació dels pans i dels peixos que proclamàvem diumenge passat. Després dels fets, Jesús cerca una estona d'intimitat per no perdre el to interior i exterior. Per aconseguir-ho, obliga els deixebles a embarcar-se. També acomiada tothom. Es tracta de quedar-se sol per facilitar un tu a tu amb Déu. El relat continua amb una al·legoria fàcil d'interpretar: la barca dels deixebles, la comunitat eclesial, avança amb dificultat quan els vents són contraris i les aigües agitades alteren la travessa. Només Jesús, el fill de Déu, és capaç de caminar damunt aquesta agitació que representa les aigües tèrboles del mal. Qui no ho aconsegueix és Pere, que s'enfonsa per manca de fe. Però el seu crit de súplica rep la resposta immediata de Jesús. El mateix ens passa a nosaltres, quan l'agitació exterior i interior ens engoleix progressivament, i ens anem enfonsant existencialment. Aleshores, és el moment de reproduir les paraules de Pere: "Senyor, salveu-me". 

El profeta Elies, en la primera lectura, també puja a la muntanya a pregar, ni més ni menys que al mont Horeb, el cim de la revelació. El Senyor li digué: "Estigue't a la muntanya, a la presència del Senyor, que ara mateix passarà". Elies, ple de discerniment, no es deixa impressionar per la força del vent huracanat, pel terratrèmol que tot ho somou, pel foc abrusador. El profeta capta la presència de Déu "en el so d'un aire suau". Aquest és un dels episodis més bells i representatius de tota la Bíblia, on la presència de Déu es capta no en l'espectacularitat sinó en el silenci discret, en la contemplació tranquil·la i solitària, quelcom a l'abast de tots si tenim la gosadia de dedicar-hi temps i energies, com passa amb tot a la vida. 

Per últim, Sant Pau escriu amb dolor a l'ànima als cristians de Roma. Explica que acceptaria de ser rebutjat per Crist per beneficiar els seus germans jueus amb qui comparteix llinatge. L'Apòstol subratlla la grandesa del poble d'Israel: afirma que tenen la gràcia de fills, la glòria de la presència de Déu, les aliances, la Llei, el culte, i les promeses. Ho arrodoneix dient que Crist, com a home, ha sortit del poble jueu. Però en el fons, es lamenta que com a poble, no l'ha reconegut com el Messies d'Israel. Aquest dolor interior que manifesta sant Pau, continua essent una ferida oberta per cristians i jueus: els cristians tenim pendent d'encaixar respectuosament els nostres germans grans en la fe, condicionats per una tradició que tristament els ha menyspreat i àdhuc perseguit; el poble jueu té pendent d'encaixar Jesucrist respectuosament dins la seva llarga tradició religiosa. Uns i altres tenim el repte de tancar aquest dolor interior de sant Pau, una ferida oberta fa 21 segles.