"L'any que ve, per aquest temps, amanyagaràs un fill". Així
correspon el profeta Eliseu, en la primera lectura, a la dona sunamita que
l'acull i el proveeix d'un lloc de recés. El relat no ens diu el nom de la dona,
però s'ha conservat el record de la seva delicada acollida; i també de la capacitat
de convèncer l'espòs per construir una petita habitació d'obra i instal·lar un
senzill mobiliari pel profeta. Eliseu se sentirà en deute, i una bona acció en
provocarà una de millor: la intercessió perquè aquella dona sense fills en
pugui amanyagar un, com així s'esdevindrà. Sapiguem, nosaltres també, entrar en
aquesta espiral de bones accions, que com més en fem, més eixamplarem l'espiral.
Sant Pau escriu als cristians
de Roma sobre l'essència de la identitat cristiana, que concreta de manera visible
en el nostre baptisme. El baptisme no és instal·lar-nos un anti-virus contra el
mal, sinó submergir-nos espiritualment en la mort de Crist per sortir espiritualment
amarats de la seva vida de ressuscitat. Això, ho expressaven molt gràficament els
primers pares de l'Església, que llegien el pas dels israelites pel mar Roig
com una al·legoria del baptisme: els cristians ens hem submergit en les aigües del
baptisme i n'hem sortit alliberats per sempre.
A l'evangeli, Jesús dona un
doble missatge als apòstols. El primer és de trencar les nostres prioritats. Per
això posa d'exemple la família i protegir la pròpia vida. Jesús proposa
eixamplar aquestes prioritats i obrir-nos als altres amb generositat, i obrir-nos
sense reserves a l'Altre en majúscula, que és Déu. El segon missatge és la
continuació del primer: que no siguem porucs de fer aquest pas, perquè enmig de
la incertesa i la inseguretat d'eixamplar prioritats, la Providència divina ens
agafarà de la mà i ens farà tastar la seva increïble i amable companyia. El
suport diví no permetrà mai de la vida que ens sentim decebuts pel pas que
haurem fet a favor dels altres i de Déu.
