"Entre els pecadors jo sóc el primer" (Diumenge 24)

"El Senyor es desdigué del mal que havia amenaçat de fer al seu poble", ens deia el final de la primera lectura. En aquest relat del vedell d'or, Déu expressa uns sentiments i uns comportaments massa humans, i la mediació de Moisès aconsegueix apaivagar la seva ira. De fet, el pecat dels israelites no "té perdó de Déu", diríem en llenguatge de carrer. Però Déu es calma i continua donant confiança als fills d'Israel, que tanmateix seguiran posant a prova la seva paciència. Malgrat una part del poble acabi castigada per l'esdeveniment, el relat expressa que es tracta de quelcom circumscrit i molt menor del que hauria de ser. El llibre de l'Èxode subratlla en tot moment la comprensió divina per les debilitats dels fills d'Israel, però hi ha pecats greus, com el del vedell d'or, que mereixen una punició. No n'hi ha prou amb el penediment. Això ho veiem molt clar en la societat civil, on cada transgressió té un tipus de punició. 

Sant Pau, escrivint al seu company Timoteu, ens desconcerta amb una confessió pública on exhibeix els seus draps bruts: "blasfemava contra ell, el perseguia i l'injuriava". Però l'apòstol també comparteix les meravelles que el mateix Jesucrist obrà en ell: "la gràcia de nostre Senyor Jesucrist ha estat pròdiga en mi". El motiu d'aquest canvi tan radical l'extraiem del que diu poc després: "entre els pecadors jo sóc el primer". Pau no s'avergonyeix de manifestar-se com el primer dels pecadors, per això l'acció divina entra dins d'ell i el transforma de cap a peus. Ens atrevim a dir que això només funciona en l'àmbit de fe, o com a molt en l'àmbit familiar íntim, o en el suport a col·lectius marginals, on reconèixer la debilitat et salva. No és així en els altres àmbits, on manifestar la teva feblesa et condemna. Imaginem un càrrec públic o un polític declarant que ha fet una cosa malament: el relleu és imminent. Imaginem un esportista d'un equip confessant que ha fet una cosa malament: serà substituït en el proper partit. Imaginem un treballador de qualsevol àmbit reconeixent que ha fet una cosa malament: el baixaran de categoria o l'acomiadaran. Reconèixer les febleses acostuma a ser una pèrdua. Sant Pau diu que per a ell va ser un guany. 

L'evangeli ens posa a l'abast paràboles conegudes i amb un missatge entenedor: Jesucrist és com aquell pastor que deixa noranta-nou ovelles bones per anar a cercar l'esgarriada. Jesucrist és com aquella dona que busca sense parar la moneda perduda fins a trobar-la. Déu Pare és com aquell pare bo que acull amb alegria el retorn del fill perdut, que es penedeix del que ha fet i torna a casa humiliat. També nosaltres, i sobretot la nostra societat, ens allunyem de Déu i de la fe, i després ho justifiquem de mil maneres, enlloc de capcots, reconèixer que ens hem esgarriat. Amb una mica d'humilitat aquest retorn esdevé més fàcil i més ràpid. Això és el que va fer, finalment, el fill pròdig de la paràbola.