diumenge, 11 de novembre de 2018

El valor immens d'una fe posada a prova (Diumenge 32)


"No es va buidar el pot de farina ni s'abaixà l'oli de la gerra." Aquesta és la conseqüència de fer cas a la paraula del profeta Elies. La viuda pobra de la primera lectura anteposa la demanda de l'home de Déu a la seva pròpia necessitat i li amassa un panet amb la darrera provisió de farina i oli que tenia. Es tracta d'obediència cega a l'autoritat religiosa? Es tracta de submissió femenina? Es tracta d'humiliació a un pobre? Cap de les tres coses: es tracta de creure incondicionalment la paraula del profeta on hi batega la veu d'un Déu provident. El gest obedient a la petició d'Elies obté el seu premi, que no és el rebost ple sinó la garantia que la providència divina l'assistirà enmig de les dificultats. Aquesta experiència de sentir-se acompanyat per la providència divina dóna més seguretat existencial que l'assegurança de vida més cara i completa que puguem contractar. 

La carta als Hebreus continua fent-nos enlairar la mirada a les altures per contemplar Jesucrist entronitzat a la dreta del Pare. Aleshores entendrem el que explica. Mantenint la mirada enlairada, se'ns diu que Jesucrist tornarà a baixar de les altures "per salvar aquells qui esperen el moment de rebre'l." Entre els qui esperen és on podem situar a la viuda pobra del panet, però sobretot es refereix als creients en Jesucrist que esperen el reu retorn definitiu per donar acompliment a les promeses divines i a les esperances humanes de plenitud. Perquè ser creient implica obrir-se a una dimensió existencial més ampla, més alta, més llarga i més profunda; i sobretot governada per Déu. Aleshores la nostra mirada existencial s'eixampla i la nostra comprensió de la realitat s'amplia, permetent-nos encaixar situacions que sense fe esdevindrien insuportables. Per a un creient la realitat pot ser dramàtica, però mai desesperada.  

És en aquest emmarcament creient que també entendrem la reacció de la viuda pobra de l'evangeli. Sense que ningú li ho demani mostra la seva dignitat creient al dipositar en el tresor del temple dues monedes petites, "el que necessitava per a viure", especifica Jesús. La contribució d'aquella dona al manteniment del temple era irrisòria, però amb ella mostrava el seu agraïment al que el recinte significava, amb ella expressava la seva confiança i el seu compromís amb aquest món intangible però real de la vida creient. El contrast que Jesús descriu entre la vídua pobra que aporta una misèria i els creients rics que aporten molt és per subratllar el valor immens d'una fe compromesa que les circumstàncies de la vida posa a prova constantment. És fàcil creure i ser generós quan tot va a favor, però quan els vents bufen en contra és quan la fe i la generositat que mostrem és la que veritablement teníem. Cantar amb el salmista "Lloa el Senyor, ànima meva" és bonic quan tot va bé, però fer-ho quan venen mal dades és quan té mèrit de debò.