Zaqueus i el papa Benet (Diumenge 31)

“S’enfilà en un arbre al lloc on Jesús havia de passar”. Això és el que va fer Zaqueu per veure Jesús atesa la seva poca envergadura, la qual li dificultava fer-se un forat entremig dels qui eren a primera fila. Crida l’atenció que un cap de cobradors d’impostos, considerat aleshores com a pagà o semipagà, vulgués apropar-se a Jesús. Crida l’atenció que aquest home ric –com subratlla l’evangeli-, fes aquest gest tan poc distingit d'enfilar-se dalt d’un arbre per poder veure’l millor i amb certa perspectiva.

Proposem a Zaqueu com a model d’amfitrió del papa Benet el proper cap de setmana a Barcelona. Amb això no estem dient que tots pugem dalt els arbres per on haurà de passar el papamòbil. Primer, perquè la guàrdia urbana ens multaria per incívics. Segon, perquè els arbres barcelonins són massa alts per pujar-hi. Tercer, perquè ja no tenim edat per fer aquestes coses.

Volem dir que no tots els que vulguin seran a prop del papa Benet aquell dia. Hi haurà molts Zaqueus que tindran impediments per acostar-se-li: uns perquè la seva edat o malaltia els impedirà participar, malgrat aquest hagués estat el seu desig; altres perquè hauran de tenir cura de les seves cases i convents on hi ha coses que no es poden desatendre; altres que malgrat acudeixin a la Sagrada Família, o a l’aeroport, o als carrers per on passarà, s’hauran d’acontentat amb una llambregada o veure-ho per una pantalla; altres que, malgrat estiguin dins la Sagrada Familia participant directament de la cerimònia, els tocarà estar darrera una columna, o a la darrera filera, i no veuran res; altres que s’ho miraran a distància malgrat la seva condició d’autoritat civil els faciliti la proximitat; altres que els agradaria anar-hi, però el seu estatus de persona distingida, mediàtica, plural, o crítica, farà que s’ho mirin d'amagat a través de la pantalla del televisor.

En definitiva, aquell dia hi haurà més Zaqueus que privilegiats que estiguin a prop de Benet XVI. Però aquesta visita està dedicada especialment als nombrosíssims que ens sentim una mica Zaqueus. La consagració del temple esdevé una excusa immillorable per, en nom de Jesús, dir-nos als creients i als no creients: “Baixa de pressa que avui m’he de quedar a casa teva”. La raó d’aquesta autoinvitació de Jesús apareix ben manifesta al final de l’evangeli: “Aquest home també és un fill d’Abraham”.

Tant de bo que, commoguts pel missatge sempre integrador i mai excloent de Jesús, els barcelonins i catalans baixem dels nostres arbres, i sapiguem donar fruits de conversió i de millorament de la nostra vida: “Zaqueu baixà de seguida i el rebé tot content”.

Estofat de castanyes (Des del Montnegre 20)

Inspirats pel bé de Déu de fruits de tardor que la muntanya ens ofereix, decidim combinar-los i cuinar-los en forma d’estofat, convençuts que la seva mixtura ha de sortir bona per la senzilla raó que aparèixen en la mateixa estació. Les castanyes seran l’ingredient principal, les cireres d’arbós li donaran un toc de dolçor, el poliol proveirà la flaire i oferirà un punt mentolat. Si entenguéssim de bolets podriem fer-ne un sofregit i ens sortiria un estofat que cantarien els àngels. Però som prudents malgrat el devassal de bolets que ens envolta fent-nos dentetes.

Tornem de fer un passeig proveïts de castanyes seleccionades, de cireres madures i d’unes branques de poliol. Arribant a la rectoria coincidim amb tres boletaires. Porten els cistells plens. Amb una certa picardia, aprofitem l’educada salutació muntanyenca per elogiar la bona caça de bolets que han fet. La conversa segueix amb un seguit de simpàtiques casualitats. Aprofitem l’avinentesa per mostrar-los el fruits que portem per convertir-los en un estofat, lamentant en veu alta la nostra nul·la experiència boletaire i que ens permetria arrodonir el nostre guisat. Un d’ells, el més expert, ens diu que a l’esplanada de la rectoria n’hi haurà algun de comestible. Anem a comprovar-ho. Troba dos xampinyons de bosc de quasi mig pam d'alçada. Tot arreglat!

Acomiadats dels boletaires amb agraïment, ens posem mans a l’obra, complaguts del providencial encontre que ens ha proveït del que ens mancava. Posem al foc una cassola de terrisa, un receptacle tradicional i digníssim per cuinar un suculent estofat. Netejats els bolets amb molta cura els sofregim amb una mica d’oli d’oliva, un pessic de sal i un all. Ho remenem amb una cullera de fusta per arrodonir el procés natural de tot plegat, llevat del foc, que és de butà. Pelem les castanyes mentre el sofregit va desprenent una flaire apetitosa que delecta el nostre olfacte i ens desvetlla els sucs gàstrics.

Els bolets són quasi al seu punt. Afegim les castanyes perquè agafin el gust del sofregit i es daurin abans de tirar-hi l’aigua. Poc després, hi agreguem les cireres d’arbós que es desfan lentament, compactant-ho tot amb un atraient color marronós. Satisfets de com va tot plegat, pregustem mentalment un guisat tardoral tan harmoniós al qual ja només queda fer el més fàcil. Aboquem l’aigua i, quan bull, hi posem uns minuts les branques de poliol, deixant que l’estofat faci xup-xup a foc lent.

Uns quinze minuts després comencem a provar l’estat de la cocció. El primer tast és dedicat al caldo. Té un lleu gust aspre que ens sorprèn. ¿Serà que hem posat massa poliol, o l’haurem deixat massa estona fent que el seu gust ho envaeixi tot? Només se’ns acut tirar un altre pessic de sal per neutralitzar l’aspror mentre el caldo acaba d'absorbir-se. El segon tast, algun minut després, és per comprovar l’estat de les castanyes. Estan suficientment estovades però també tenen aquest gust aspre. Què estrany!

Ens servim un plat que fa goig de contemplar: les castanyes al punt, la salsa amb les cireres d’arbós i els trossets de bolets. Beneïm la taula i comencem a menjar. L’aspror és encara més palesa, tant, que malgrat fem el cor fort i seguim menjant, no podem resistir aquest gust tan intensament displicent. Intuïm que les causants hauran estat les diminutes boletes que compacten les cireres d’arbós. Renunciem, després de tanta expectació, a seguir menjant. Ens hem d'acontentar amb l’olor que el sofregit de bolets ha deixat a la cuina, i que encara roman.

Fuirosos (Des del Montnegre 19)

Sortim del recinte de la rectoria i baixem per la pista fins a la rambla. Ens desviem pel camí que baixa per la dreta, assenyalat amb el rètol “GR-83. Canigó”. El primer tram de camí éstà pleníssim de bolets, car som en una zona d’obaga coberta per grosses alzines i per sureres. Just després de la primera cruïlla el camí es converteix en un sender estretíssim per on passa una persona. Així serà fins que arribem a la vall de Fuirosos.

El corriol baixa pronunciadament, sempre encarat al nord. Arribem a l’encreuament on hi ha la rajoleria i seguim davallant enmig del bosc espès, fregant arbres, arbustos i branques. Creuem diverses vegades, fent drecera, el camí que baixa zigzagejant muntanya avall. Veiem alguns bolets immensos que tenen un pam d’alçada i un pam de diàmetre en la seva copa! La nostra imaginació reviu escenes infantils de contes i dibuixos animats on els follets del bosc viuen animadament dins d’ells. Amb aquests tamanys ara sí que ho veiem possible! Quan ens acostem a la fondalada el nostre sender aprofita per resseguir el traç natural d’alguns rials, obligant-nos a caminar inclinats a causa de la vegetació que forma un túnel natural .

En mitja hora hem arribat a la vall. El caminoi fineix just davant de can Riera de Fuirosos. Girem a l’esquerra, en direcció oest, seguint la pista que ens portarà al Forn del vidre. Allí arribem quinze minuts després, mentre escoltàvem amb claredat la remor de la riera, que flueix paral·lela al camí, però a una certa distància i a un nivell inferior. Volem apropar-nos-hi i aprofitem el camí que hi ha just davant del Forn del vidre, obert enmig d’esbarzers, que ens porta al rierol. Quin espectacle! Sembla que estiguem en un paratge pirinenc!

Portem la clau de l’església de Fuirosos, dedicada primer a sant Cebrià, i després a sant Roc. Ens costa arribar a l’entrada, car les mates de ginestera estan altíssimes. Obrim girant la gran clau una volta, i empenyem la porta que frega inevitablement amb la sorra acumulada al terra. Donem un cop d’ull a la teulada, que es manté bé. Anem al peu del campanar i fem sonar la campana trenta-tres vegades. Un parell d’ocells ajocats sota la teulada han sortit espantats al sentir el primer batec. Hem resat un parenostre i un avemaria, per recordar a les parets que són un lloc de culte. A fora, el cementiri està intacte, malgrat estigui ple de mates i matolls. Tornem a sant Martí per la pista, que puja més suau que el camí per on hem baixat. Arribem a la rectoria una hora i quart després.

Desqualificacions (Diumenge 30)

El fariseu i el publicà de la paràbola evangèlica són dos personatges intencionadament reinventats per Jesús. Els cobradors d’impostos tendien a ser gent amb pocs escrúpuls i s’enriquien notòriament fent aquesta labor, però a la paràbola apareix com un exemple d’humilitat i penediment. Els fariseus eren uns referents socials per la seva fidelitat a la llei de Moisès i la seva religiositat, però a la paràbola apareix com un prepotent i un cregut.

Nosaltres, lectors posteriors de la paràbola, tendim a classificar als fariseus com a dolents i als cobradors d’impostos com a bons, quan la realitat sociològica no era pas així. Jesús capgira els convencionalismes socials del seu temps amb una intenció ben definida: “Jesús digué aquesta paràbola a uns que es refiaven que eren justos i tenien per no res a tots els altres”. No sabem qui eren aquests “uns”, però intuïm que la paràbola els deixaria perplexos, i potser també molestos.

La paràbola situa els dos personatges en un entorn religiós: “Dos homes pujaren al temple a pregar”, És allí on es manifesta la jactància d’un i la modèstia de l’altre. Avui dia, en el nostre entorn religiós, també hi ha qui es refia de ser just i té per no res a tots els altres. Els trobarem en els nous moviments laicals plens d’empenta evangelitzadora, en els ordes religiosos que ostentem segles de tradició, en els grups crítics i reivindicatius amb la jerarquia, en les autoritats eclesiàstiques que lideren les comunitats. El problema no és ser teocon, religiós o religiosa, progre, rector o bisbe; el problema està en refiar-se de la pròpia autenticitat, i en menystenir els altres amb arrogància.

És bo i és necessari el debat entre les diferents maneres de veure i de viure el cristianisme. Fins i tot és sana la crítica, però no és bona l’arrogància i mirar els altres amb desdeny. Quin trist paper fem els cristians si entre nosaltres ens desqualifiquem tot el que podem! Desqualificant els altres ens desqualifiquem a nosaltres mateixos. Això és el que Jesús critica dels seus contemporanis en la paràbola del fariseu i el publicà.

Més enllà de l’entorn religiós, la crítica de Jesús també val per la pre-campanya de les properes eleccions al parlament català. El discurs dels partits s’assembla al discurs del fariseu: és tracta d’autoenlairar-se proclamant que no són dolents com els altres, acompanyant-se de convençudes desqualificacions. També ho veiem subtilment en les notícies esportives d’avui: els periòdics catalans diuen que el Madrid va marcar tants gols perquè el Santander els hi va regalar el partit. Els diaris espanyols diuen que el Barça va guanyar perquè es va expulsar a un jugador del Saragossa.

El menyspreu i el desdeny no és l’arma del qui té raó, sinó l’arma del prepotent, que amaga les seves pors i complexos sota un discurs altiu i agressiu. La discreció i la humilitat poden semblar comportaments de covard, però manifesten la qualitat humana del qui les exerceix.

Espectacular! (Des del Montnegre 18)

Espectacular! Aquest és el qualificatiu més adient per definir com està el Montnegre la primera quinzena d’octubre. Malgrat es vegin alguns arbres caiguts per les nevades del passat hivern i principis de primavera, i que tantes destrosses van fer, la recuperació de la muntanya ha estat vivíssima: sota el pont de can Riera baixa l’aigua a cor què vols; la font de sant Martí raja alegre i el seu entorn no ha acusat el més mínim la xafogor estival; l’herba de l’esplanada de la rectoria no s’ha assecat; els camins llueixen una verdor intensa i refulgent.

Contemplant la ufanor de la serralada podem afirmar que la dita “any de neu, any de Déu”, s’ha acomplert al peu de la lletra.

Ara que la natura se’ns mostra alegre i fèrtil, obsequiant-nos regaladament els seus fruits amb més prodigalitat, l’economia humana passa per temps de sequera i aridesa: estem submergits en plena crisi econòmica. Quina paradoxa! Sembla que haguem esdevingut antagònics: quan un està bé, l’altra està malament!

Antigament, els cicles de la natura determinaven els cicles econòmics, però el progrés humà va aconseguir alliberar-se d’aquests condicionaments tan imprevisibles. No obstant, també són condicionaments imprevisibles els que provoquen les crisis econòmiques actuals...

Vespres i laudes (Des del Montnegre 8)

(El lector s'adonarà que la numeració de "Des del Montnegre" tira enrera. És cert. Recuperem un escrit anterior que faltava per pulir).

Pugem els graons que pugen a la placeta –empedrada- davant l’església de sant Martí. Ens asseiem a les grades, encarades al Montseny, per resar les vespres. Són quasi les nou de la nit. Encara hi ha claror. El sol ha desaparegut darrera el Pla de la calma, regalant-nos una estela de colors vermells càlids, dolços, serens i amorosits.

Desgranem els salms, llegim la lectura i el responsori, recitem el magníficat i el parenostre, gaudim del silenci, acompanyats pel sol que davalla delicadament al mateix ritme que la nostra pregària vespertina, que contempla el finir del dia i agraeix la jornada viscuda.

Al matí següent fem els laudes asseguts en el graó del pedrís que cobreix l’entrada de la rectoria. Encarats cap el coll de can Benet, en direcció al mar, el sol acaba de sortir davant nostre. Els seus raigs es filtren entremig de les branques del gran avet de l’esplanada. L’esclat solar desvetlla el que encara estava deixondint-se, i omple de vibració allí on penetren els seus raigs decidits.

Simultàniament, la pregària litúrgica del matí ens desvetlla amb suavitat, omple de vibració el nostre interior, ahir i avui bellament gratificat per la sintonia tan harmònica amb l’horari solar.

Fruits de tardor (Des del Montnegre 17)

Sortim de la rectoria a mitja tarda. Passem pel costat de l’hostal i prenem la pista que va en direcció a Santa Maria. A la dreta, un bosquet de castanyers joves mostra, ufanós, les branques plenes de clofolles que, en algun indret, han caigut a terra. Algunes han estat aixafades per les rodes dels vehicles; altres, malgrat el respecte que fan les seves closques espinoses, estan obertes, i mostren les castanyes que han estat tan gelosament protegides.

Girem a l’esquerra pel trencall que va a can Natura. Passades les cases, entremig de les alzines, els cirerers d’arbóç destaquen per les seves boles vermelloses. Les més madures han anat caient al terra, formant petites clapes rogenques que contrasten amb el terreny, rocós i negrenc, que hi ha en aquesta vessant.

Continuem girant a l’esquerra quan trobem un trencall, i enfilem el camí que voreja la muntanya per sota can Auladell. Està pleníssim de bolets, tants, que nosaltres, inexperts com som en aquests afers, els distinguim amb una claredat insòlita. El camí desprèn, a dreta i esquerra, una flaire que reconeixem: la del poliol florit. Les seves mates, amb la tija primíssima i delicada, i les seves flors de color lila clar, floreixen en molts marges del camí.

La muntanya ens ofereix un bé de Déu de fruits tardorals, els darrers, poc abans d’endinsar-se en el dens silenci de l’hivern. El merescut repós comença a palpar-se per la calma solemne que irradia el bosc en aquesta època de l’any.

Vida social i vida religiosa: amigues o enemigues? (Diumenge 29)

Els Alps suïssos han estat l’escenari de la perforació del túnel més llarg del món. Enmig de l’esdeveniment, rodejat de discursos de les autoritats, de banderes i dades de tota mena, el que més ens ha cridat l’atenció ha estat la presència d’un prevere catòlic i un pastor protestant per beneir el túnel. Per rematar la sospresa, resulta que aquest pas subterrani de 57 quilòmetres s’anomenarà “san Gotardo”, per evocar el sant protector dels passos muntanyencs.

Si aquest detall de la benedicció i del nom religiós hagués estat en la vessant italiana del túnel haguéssim dit que ja se sap, els italians són així, que fan aquestes coses perquè acullen l’Estat del Vaticà dins les seves fronteres. Si això hagués passat en les nostres terres haguéssim dit que el nacionalcatolicisme seguia viu.

Però no, han estat els suissos, un poble seriós, puntual, respectat, i tant laic com ho som nosaltres. Què els haurà passat? Estan perdent l’essència d’un estat modern, laic i aconfessional? No serà més aviat que saben viure la laicitat com “Déu mana”? o per no dir-ho en llenguatge religiós: “com ho manen els cànons de la laicitat”? és a dir, acollint la diversitat i la pluralitat, on la religiósitat també hi té el seu espai natural?

Ens podem imaginar a casa nostra, per exemple, que el final de la perforació de la línia 9 de metro barcelonina es celebrés amb una benedicció d’un sacerdot catòlic, un pastor protestant, un pope ortodox, i un imam musulmà, atesa la vocació pluricultural i plurireligiosa de la quan ens vantem? Ens podem imaginar que s’anomenés “santa Eulàlia” a la nova línia, en honor a la patrona secundària de la ciutat?

Opinem que és difícilíssim separar la vida social de la vida religiosa. Les barreges són inevitables. Un exemple el tenim en la primera lectura, on Moisès, dalt d’un turó, prega insistenment perquè Josuè i els soldats d’Israel vencin els amalequites. Quan la seva pregària defalleix, defalleixen les forces dels guerrers d’Israel, però la perseverança de Moisès, i l’ajut d’Aaron i Hur, propicien la victòria final sobre l’enemic.

Amb aquestes barreges ¿podem doncs, envair militarment països per destruir l’eix del mal? Podem, també, per motius religiosos, immolar-nos amb una bomba i matar uns quants enemics? O al revés ¿hem de silenciar la capacitat transformadora de la realitat que té la pregària, o els valors morals que irradien les religions, o el sentit de transcendència de l’existència humana?

Als ulls humans tot és justificable, i si a sobre utilitzem el nom de Déu en va, i manipulem la religió, encara quedarem com uns senyors. Sant Pau indica a Timoteu com la Paraula de Déu ajuda a ser honestos de forma integral i integradora: “Tota l’Escriptura és inspirada per Déu i és útil per a ensenyar, convèncer, corregir i educar en el bé, perquè l’home de Déu sigui madur, sempre a punt per a tota obra bona”.

La lectura atenta de la Paraula de Déu, la seva meditació, memorització i pregària amb ella, ens ajuda a discernir els textos antics (de vegades difícils d’interpretar), i ens ajuda a trobar l’equilibri, sempre trencadís, entre la nostra vida social i la nostra vida de fe.

La paràbola dels pelegrins

Penjo aquest discurset que vaig fer a la presentació del llibre "Els pelegrins de sant Francesc" al santuari de l'Ajuda diumenge 3 d'octubre. Us el comparteixo en primer lloc perquè el llibre, dels germans Ignasi i Samuel Segura, de Sant Boi, s'ho val. Però també perquè em va servir de motiu per donar paraules a alguns pensaments que em van ballant pel cap. El llibre narra, d'una manera mol àgil i propera, el pelegrinatge que els dos autors, de 17 i 20 anys, van fer a peu d'Assís a Roma amb només 20 € a la butxaca.

El fet que estiguem presentant Els pelegrins de sant Francesc en aquesta església de la Mare de Déu de l’Ajuda respon a una d’aquests fets que hi ha a l’inici del llibre, en les quals hi podem veure, des de la fe, alguna cosa més que casualitats. Efectivament, fra Pierluigi va anar a Fàtima el curs passat en ocasió de la visita del Papa, i allà va conèixer alguns amics de l’Ignasi i en Samuel. Per això quan ells van pensar que els faria il·lusió presentar el seu relat en una casa franciscana, van venir a parar a nosaltres. I entre totes les cases franciscanes disponibles, ens va semblar que aquesta de l’Ajuda podia ser la més adient.

Llegint el llibre de l’Ignasi i en Samuel he tingut la sensació d’estar davant d’un relat diferent. Jo diria que és una paràbola. Fixeu-vos-hi. Què és una paràbola? Són aquells que relats que ens explica Jesús en els quals no hi ha un simple ensenyament moral, sinó que se’ns convida a veure-hi la nostra vida amb Déu. Se’ns convida a veure en aquella història què vol dir viure amb Déu. La paràbola ens diu què vol dir fiar-se d’Ell, qui és, com és. Quan llegim el llibre de l’Ignasi i en Samuel ens trobem amb una història que és una invitació a viure d’una determinada manera, a deixar que Déu ocupi un lloc concret en la pròpia vida.

El relat dels pelegrins de sant Francesc es podria assemblar a la història bíblica de l’Èxode. No perquè s’hagi esdevingut en un desert, ja ho hem vist a les fotografies, però sí per les experiències que hi apareixen d’inseguretat, gana, set, cansament, temptacions de tornar enrere... i també per aquesta presència de Déu que ells van cercant amb les laudes i altres pregàries que van fent en diferents indrets, i que es manifesta sovint, com al Sinaí, fent brollar inesperadament fonts d’aigua de la roca.

Aquestes fonts d’aigua són, en primer lloc, materials, a través de tota aquesta gent que es van trobant, que els acullen, que es preocupen per ells. En aquest sentit, el relat dels nostres pelegrins és també una paràbola de l’Església, una Església que es viu des de la pobresa d’un amor senzill, des d’aquest acolliment que diferents persones en diferents llocs es van donant. Cada vegada, els dos pelegrins s’adrecen primerament a l’església del lloc, i sempre acaben trobant acolliment, fins i tot aquella vegada que en Samuel, seguint la paraula de l’evangeli, està a punt de sortir del despatx del capellà espolsant-se la pols de les sandàlies. En aquest sentit, Ignasi i Samuel, voldria fer una observació sobre les fotografies que ens heu passat. Haureu de fer un altre muntatge per als qui ja hem llegit el llibre, ja que tindríem ganes de veure també els rostres de totes aquestes persones que van passant per la vostra història: la Maria Angela, el pare Alessandro... Voldríem veure, per exemple, aquella dona que us acull una de les primeres nits i des d’aleshores us truca cada dia interessant-se per si heu trobat allotjament.

A més, Déu va fent brollar fonts d’aigua espirituals. És bonic que moltes vegades els misteris del rosari que van resant mentre caminen coincideixen amb el que estan vivint concretament i n’il·luminen el sentit, donant noves forces per tirar endavant. Igualment passa amb la lectura dels salms. I cada dia troben un lloc on celebrar l’eucaristia. D’aquesta manera, mai no falta aquesta aigua espiritual que permet vèncer la temptació d’abandonar i omple de llum interior aquesta aventura.

Ara bé, no estaríem aquí parlant d’aquesta experiència si no hi haguessin escrit el llibre. I és que aquí la gràcia no és tan sols el que s’ha viscut, sinó la manera com s’ha explicat. Els pelegrins de sant Francesc és un d’aquells llibres que ens podem empassar d’una sola tirada. El comences i no tens ganes de deixar-lo. L’Ignasi i en Samuel ens ofereixen un relat que és ric en detalls, però a la vegada àgil i que es fa llegir amb facilitat.

Per a nosaltres franciscans, Els pelegrins de sant Francesc ens posa davant dels ulls unes figures molt estimades de la nostra tradició. En aquest sentit, i dintre d’aquestes coincidències que no són pures coincidències, m’ha fet pensar que la meva lectura d’aquest llibre hagi coincidit amb la beatificació de fra Leopoldo d’Alpandeire, almoiner del convent de caputxins de Granada. La figura del frare almoiner, avui malauradament perduda, ha estat durant segles la d’aquell home-paràbola que passava de poble en poble amb l’actitud d’un captaire, cercant acolliment i ajuda en pobresa i simplicitat i posant-se a mercè de totes les dificultats dels camins amb absoluta confiança en la Providència de Déu. Potser quan nosaltres frares pensem en la nostra manera de viure i ens interroguem sobre la manera de portar-ho a terme a vegades oblidem aquesta dimensió: més important que el que fem és el que signifiquem, aquesta dimensió de paràbola que la nostra vida té per al món.

A vegades, a l’evangeli, veiem que Jesús explica les paràboles. També l’Ignasi i en Samuel, que han pregat i reflexionat sobre el que han viscut, ho fan, sobretot al principi i al final del llibre. I aleshores els surt la vena poètica i fins i tot teològica. Si voleu saber, per exemple, què és la gràcia de Déu, abans de llegir grans teòlegs llegiu el capítol L’anhel d’un temps de gràcia dels nostres pelegrins. En fragments com aquest ens ofereixen alguns textos en què val la pena d’aturar-se i assaborir-los. Són paràgrafs que es presten a ser meditats i contemplats, capaços d’obrir el cor del qui els llegeix a la pregària, petites joies que mereixen ser llegides i rellegides amb deteniment.

Entre aquestes, deixeu-me’n triar una per acabar aquesta presentació. Faré allò que amb cap altre llibre s’hauria de fer: llegir-vos el final, quan l’Ignasi i en Samuel, parlant ja no del seu camí d’Assís a Roma, sinó del pelegrinatge de la vida, diuen que en moments de gana i paisatges deserts, continuarem endavant, confiant que al capvespre descobrirem la benaurança. Al capdavall, mai no haurem d’oblidar - mai - que al final de tot, en algun racó rere les muntanyes i les valls, una ciutat eterna ens estaria esperant.

Felicitats, Ignasi i Samuel, i gràcies pel vostre testimoni.

Rigorismes que empresonen (Diumenge 28)

“Les presons no poden encadenar la Paraula de Déu”. És una frase triomfant de sant Pau, escrita des de la presó, a Roma, abans de ser martiritzat. No es tracta d’una frase retòrica o buida de contingut, sinó una realitat viscuda en la pròpia pell. Els intents de neutralitzar o de silenciar l’apòstol eren superats per múltiples estratègies humanes i, sobretot, per la mateixa Paraula de Déu actuant sobre els humans. Per això Pau proclama solemnement que les presons no poden encadenar-la.

Aprofitem l’impacte d’aquesta frase paulina per actualitzar-la així: “Els rigorismes no poden encadenar la Paraula de Déu”. Al dir rigorismes ens referim tant als d’esquerres com els de dretes.

El primer, el d’esquerres, el detectarem en discursos intel·lectualment elevats que, utilitzant la ciència, l’objectivitat, la neutralitat i la raonabilitat com a bandera, arraconen tot el que no entra en aquests esquemes, com és el cas de la Paraula de Déu. Pels qui fan aquest discurs, aquestes realitats són absolutament menystingudes, i són qualificades de mites o de metàfores, que és una manera elegant de dir que són irreals. Es tracta de disertacions formalment correctes però subtilment excloents, que porten una forta carga de dogmatisme i de desdeny religiós. S’autoerigeixen en la paraula humana en majúscules, inapelable i inqüestionable. Escoltarem aquests arguments en aules universitàries, en fòrums selectes, en pensadors mediàtics, i sobretot en els mitjans de comunicació que els fan d’altaveu i que els proclamen com a model de pensador avançat i obert.

El rigorisme de dretes s’espressa dins de l’àmbit religiós, i en el nostre entorn eclesial apareix en aquells que són més papistes que el papa, com diu l’expressió. A més, gosen posar dins del mateix calaix el primat de l’església catòlica, el primat del papa, el primat d’Espanya, el primat del castellà i el primat de la religió en la societat. Són els postulats indiscutibles d’una milícia cristiana contestatària i combativa, pels quals la Paraula de Déu esdevé una ordre a complir, un reglament a executar sense cap discussió, o un missatge digne de submissió.

Aquests rigorismes d’esquerres i de dretes semblen els fiscals i els advocats defensors de la Paraula de Déu, uns per carregar-se-la, els altres per salvaguardar-la a capa i espasa. No obstant, ambdós tenen el mateix denominador comú: la intransigència, l’exclussivisme i els menyspreu pels altres.

Entremig hi ha molts creients, cristians d'espardenya, que sense fer soroll, no pretenen empresonar la Paraula de Déu, sinó donar-li ales: són els monjos i monges de vida contemplativa que la converteixen en lectura orant quotidiana; són les parròquies i comunitats cristianes que la proclamen en la litúrgia i la treballen en cercles d’estudi; són els teòlegs i exegetes que l’estudien, l’aprofundeixen i ens la fan més intel·ligible; són els catequistes que l'apropen i l'expliquen pedagògicament a les diferents edats.

Un rigorista mai participarà honestament en aquests àmbits, simplement perquè no necessita que li ensenyin res. Ell ho té tot tan clar!

Credo laicista i credo creient (Diumenge 27)

“Per què deixeu que vegi aquestes calamitats i contempli tantes penes?” Aquestes paraules del profeta Habacuc són assumides habitualment per moltes persones per justificar la seva desafecció creient, juntament amb la mà massa llarga d’alguns clergues, les riqueses del Vaticà, els costosos viatges del papa, les conclusions de científics com Hawkins, etc.... Aquests motius i altres esdevenen una mena de “credo no creient” que permet professar, amb satisfacció i rotunditat, que la millor opció de l’ésser humà és la de no creure.

No obstant, les queixes que fa Habacuc estan fetes en segona persona. Per ell, Déu és un “tu” amb qui dialogar o discutir, no pas un “ell” impersonal, llunyà o inexistent. Malgrat els silencis divins, els interrogants existencials, o els escàndols humans, el profeta roman fidel al seu credo i conclou, convençut, que “el just viurà perquè ha cregut”.

És tracta, en definitiva, de proclamar dos credos, el laicista i el creient. El primer es pot professar públicament i en veu alta. El segon sols es pot professar dins les esglésies. Per això esdeveniments com la visita del sant pare a Barcelona provoca incomoditats als qui professen el credo laicista i que dominen l’opinió pública. Però aquesta vegada, atesa la proximitat, s’ha d’anar en compte amb les canonades mediàtiques contra el papa, perquè poden provocar danys colaterals a l’edifici de la Sagrada Família; o als candidats de les properes eleccions catalanes que es fotografiaran al seu costat; o fins i tot al president de l’Estat espanyol que gosarà anar a saludar-lo (Els mitjans de comunicació ho anunciàven, curiosament, dos dies abans de la vaga general de dimecres).

Fixem-nos si és important la visita del papa a Barcelona que algun diari, que destaca per l’omissió de notícies religioses mancades de polèmica, entrevista al cardenal arquebisbe de Barcelona dedicant-li dues pàgines! Però més enllà del seguiment mediàtic de la visita, que no deixa de ser anecdòtic i superficial, el que més ens pot afectar són les reaccions intraeclesials.

Els catòlics “de veritat” penjaran banderes de tota mena als balcons, ompliran els carrers amb banderoles, pancartes i consignes estil “Viva el papa y viva España”, faran declaracions enfervorides i triomfants de devoció al papa i d'unitat eclesial. Els catòlics “crítics” es miraran de reüll l’esdeveniment i, fent-se el desmenjat, es desmarcaran taxatívament d’aquest xou populista.

Bona part de catòlics catalans ens quedarem entremig. Estarem contents que l’església potser més emblemàtica del segle XX, construida per un català i a Barcelona, hagi rebut una gran empenta constructora i sigui consagrada pel mateix papa, un fet excepcional. També estarem descontents de les apropiacions indegudes que tindrà la diada, o que a tots els catòlics ens posin dins del mateix sac dels qui, aquell dia, faran més soroll.

“Doneu-nos més fe”, demanen els apòstols a Jesús. Ell respon que valorin i facin treballar la que tenen, però sense pretensions ni reivindicacions. La visita del papa ens pot ajudar a això, a augmentar la nostra fe, però sense vanitats ni triomfalismes, assumint l’actitud humil del servent, sense pretendre reconeixents ni privilegis, i menys encara, poder. Això és el que sant Francesc d’Assís –la festa del qual celebrarem demà-, assumí i visqué amb lucidesa.