Embena les ferides (Diumenge 5)

“Els meus ulls no tornaran a veure la felicitat”, era la dramàtica sentència que Job proclamava al final de la primera lectura. Les vivències de Job avui dia les diagnostiquem com un estat depressiu: impotència, desmotivació, nits en blanc, buidor interior. De fet, els ànim sota terra de Job es corresponen també amb els nostres, quan patim, amb major o menor intensitat, moments o temporades on sembla que tot ens vagi en contra.

En aquestes situacions no podem tancar-nos en nosaltres mateixos: cal obrir portes interiors perquè entri aire fresc, sobretot perquè entri aire espiritual que refaci el nostre ànim, com expressàvem en el salm responsorial: “El Senyor conforta els cors desfets”. El salm també deia: “El Senyor embena les ferides”, referint-se, no a ferides externes, sinó internes, que també provoquen dolor i costen més de tancar. Déu té la capacitat d’embenar-les amb delicadesa després d’ungir-les amb el bàlsam del seu consol.

A l’evangeli de sant Marc, Jesús manifestava en primera persona la dimensió guaridora de Déu: cura la sogra de Pere i a molts malalts de diverses malalties. També treu molts dimonis, és a dir: foragita mals desitjos i mals pensaments que acaben dominant-nos i malmetent tot allò de bo que tenim. Però la missió de Jesús no és exercir de curandero ni d’exorcista local, així ho aclareix als seus deixebles: “Anem a d'altres llocs, als pobles veïns, i també hi predicaré, que aquesta és la meva missió”. La missió de Jesús és predicar, puntualitza l’evangeli, perquè els efectes del seu discurs són superiors als efectes del discurs del mal: “I anà per tot Galilea, predicant a les sinagogues de cada lloc i traient els dimonis”.

Sant Pau, escrivint als cristians de Corint, es manté fidel a la consigna de Jesús de predicar: “No puc gloriar-me d'anunciar l'evangeli: hi estic obligat, i pobre de mi que no ho fes!”. L’apòstol proclama que és un encàrrec que ha rebut de Déu i que exerceix des de la proximitat i l’empatia, com ell mateix testimonia: “Per guanyar els febles, m'he fet feble com ells. M'he fet tot amb tots per guanyar-ne alguns, sigui com sigui.” Aquesta és la gran responsabilitat dels creients encara avui, que, des del testimoniatge personal, comunitari i eclesial, i des de l’empatia, proclamem la bona nova de l’evangeli com un missatge que conforta els cors desfets, que embena ferides de tota mena, que retorna la pau perduda, que expulsa qualsevol tipus de dimonis.

Calla i surt d’aquest home! (Diumenge 4)

“Faré que s'aixequi d'enmig dels seus germans un profeta com tu”. Així parlava Iahvè a Moisès, anunciant-li descendència, no genealògica, sinó de lideratge religiós. La història bíblica ens permet conèixer aquests líders, començant pel seu successor, Josuè, i els posteriors dotze jutges que exerciran de cabdills del poble. Samuel inaugurarà la saga dels profetes, que exerciran de líders carismàtics davant la institució monàrquica, fins i tot després del retorn dels deportats a Jerusalem, animant la reconstrucció religiosa i social d’Israel. La lectura del Deuteronomi subratllava la gran responsabilitat del lideratge profètic: “Si un profeta s’atreveix a dir en nom meu alguna paraula que jo no li hauré ordenat, morirà”.

Es tracta, en veritat, d’una afirmació categòrica que constata la transcendència d’aquest lideratge religiós. Aquesta tasca exigeix tothora un cor ben disposat per acollir la veu divina. Així ho manifestava la resposta del salm responsorial: “Tant de bo que avui sentíssiu la veu del Senyor: «No enduriu els vostres cors»”. Un cor endurit, o despistat, no sabrà canalitzar la veu divina que la nostra sensibilitat religiosa haurà escoltat.

Sant Pau explicava quelcom semblant escrivint als corintis, seguint el discurs de la setmana passada: de com comportar-se davant la imminència de la plenitud dels temps. En aquest context els diu: “Germans, jo voldria que visquéssiu sense neguit”, i afegeix que, per viure dedicat al Senyor, és millor no casar-se. La raó que dona és que hom s’allibera de tràfecs que el distreguin. Els arguments que dona l’apòstol estan marcats per aquesta imminència escatològica, per tant, hem d’actualitzar-los al nostre context, i dir que cadascú ha de ser fidel a allò pel qual ha optat: dedicar-se en exclusiva al Senyor o dedicar-se a la família sense perdre la referència de Déu.

“Calla i surt d’aquest home”, era la reprensió de Jesús a un esperit maligne en l’episodi de l’evangeli de sant Marc. En aquest sentit, tots nosaltres tenim, potser no un esperit maligne dins nostre, però sí malicia que mereix ser expulsada sense contemplació perquè no malmeti els nostres principis, el nostre comportament i el nostre vocabulari. Ens hi ajudarà l’autoritat de Jesucrist: a través de la grandesa del seu discurs i del poder per enfrontar-se al mal. Així li ho reconeixien els seus contemporanis: “Ensenya amb autoritat una doctrina nova, fins i tot mana els esperits malignes, i l'obeeixen”.

No deixem perdre l'oportunitat present (Diumenge 3)

“La gent de Nínive cregué en Déu”. Aquesta va ser la reacció dels ninivites a la predicació del profeta Jonàs. La lectura continuava dient que els habitants de la ciutat van proclamar un dejuni i es van vestir de sac com a mostra del seu penediment. La conclusió de l’episodi és la conversió col·lectiva que apaivaga el càstig diví anunciat pel profeta. Però el missatge que amaga el relat és molt subtil i determinant: l’èxit de la conversió no és mèrit de Jonàs, perquè el profeta estava convençut de la devastació divina dels enemics d’Israel. El mèrit és dels habitants de Nínive que obren el seu cor a creure en Iahvè. La lectura retallava el final, on Jonàs s’enutja enormement del perdó diví, que no comprèn. De fet, Jonàs no és un profeta habitual, és una caricatura que tipifica l’elitisme cultural i religiós que tots manifestem vers els qui no són dels nostres. Ens assemblem a Jonàs quan pensem que només nosaltres i els nostres som els únics bons de la pel·lícula.

Aquesta curtedat de mires contrasta amb els projectes divins, que sempre són universals. Per aquesta raó hem de prendre’ns seriosament la resposta del salm: “Feu que conegui, Senyor, les vostres rutes”. De fet, els camins divins superen les nostres perspectives, sovint tancades en els nostres cercles socials, nacionals o religiosos: més enllà d'això comencen els recels i les desqualificacions.

Sant Pau, ple d’entusiasme i de perspectives escatològiques, escrivia als cristians de Corintis de fa vint segles demanant-los gairebé un impossible: viure la realitat present com quelcom que passa aviat i sense enganxar-nos a les persones i a les coses. La raó era preparar-se pel retorn imminent de Jesucrist, el qual mereixia tota la dedicació possible. Les expectatives de l’apòstol no es van acomplir, però el seu missatge, degudament actualitzat, segueix interpel·lant-nos, quan afirma: “No podem deixar perdre l'oportunitat present”, és a dir, visquem el present dins la perspectiva d’un futur en Déu, que sempre serà infinit.

Això és el que van fer aquells quatre germans quan van escoltar la crida de Jesús: “Ha arribat l'hora i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la bona nova”; i també: «Veniu amb mi, i us faré pescadors d'homes». L’episodi subratllava que Simó, Andreu, Jaume i Joan “immediatament”, deixaren el que feien i “se n’anaren amb ell”. Les crides de Jesús als primers deixebles continuen vives, només cal prendre-les seriosament, arriscant el present per a gaudir un futur infinit amarat de Déu.