L'Esperit en dona testimoni (Baptisme del Senyor 2024)

“Tastareu cosa bona, i us delectareu assaborint el bo i millor”. El profeta Isaïes ens delectava amb anuncis en nom de Déu amarats d’entusiasme. El profeta parlava de satisfacció amb les metàfores de menjar i beure per traslladar-nos de l’àmbit natural al sobrenatural, proclamant en nom de Iahvè: “Veniu a mi i us saciareu de vida”. Isaïes ho té clar, només acostant-nos a Déu omplirem les nostres fams i sets de veritable satisfacció. Això va bé recordar-ho aquests dies festius rodejats de bons àpats i bones begudes, al menys en el nostre context. Per aconseguir tal satisfacció divina, no hem d’esperar que ens la serveixi fàcilment a taula, sinó que cal entrar-hi ascèticament, conscients de la nostra petitesa i mediocritat: “Els meus camins i els meus pensaments estan per damunt dels vostres tant com la distància del cel a la terra”.

El salmista també es servia de la metàfora de l’aigua per parlar de Déu com a font extraordinària de salvació: “Cantant de goig sortirem a buscar l'aigua de les fonts de salvació”. Per la Bíblia hebrea les fonts de salvació provenen exclusivament de Déu, i pel Nou Testament aquestes es materialitzen en Jesucrist.

L’aigua, i també la sang, associades a Jesucrist apareixien en la primera carta de sant Joan per a expressar, amb l’ajut de l’Esperit, realitats transcendents: “Jesucrist, ha vingut a complir la seva missió per l'aigua i per la sang; i l'Esperit en dona testimoni”. L’aigua ens remet al baptisme i la sang ens remet a la creu: ambdues ens purifiquen del pecat i ens endinsen en una nova vida amarada de l’Esperit Sant. Tot plegat gràcies a Jesucrist, com puntualitzava la carta, i testimoniat per l’aigua, la sang i l’Esperit.

L’evangeli de sant Marc explicava el bateig de Jesús, ja adult, al riu Jordà, a mans de Joan Baptista. L’aigua continua essent la mediadora del missatge transcendent. Així ho anunciava el Baptista: “Jo us he batejat només amb aigua; ell us batejarà amb l'Esperit Sant”. De fet, el baptisme de Jesús mulla el cos i l’ànima, l’exterior i l’interior. Només Jesucrist, com a fill de Déu, pot fer aquest viatge a les nostres profunditats i ungir-les amb el bàlsam amorós i transformador de l’Esperit Sant. Aquesta capacitat extraordinària de Jesucrist la proclamava amb solemnitat la veu divina en l’escena del baptisme: “Ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m'he complagut”.

Clareja com l’alba la glòria del Senyor (Epifania 2024)

“Sobre teu clareja com l’alba la glòria del Senyor”. Ho cantava el profeta Isaïes a la ciutat de Jerusalem, el qual exultava pel retorn dels exiliats i la reconstrucció de la ciutat. El profeta anunciava temps lluminosos, on Jerusalem aplegaria gent de tots els pobles que la farien progressar encara més: “Els pobles s'acosten a la teva llum, els reis busquen la claror de la teva albada”. La tradició cristiana llegeix aquest cant d’Isaïes com una evocació de la vinguda messiànica de Jesús, espectacular i lluminosa, que capta l’atenció de tothom i que desvetlla la reacció col·lectiva de tots els pobles.

El salm responsorial també expressava la reacció col·lectiva davant la presència divina, concretada humanament sota la figura d’un rei i del seu príncep: “Tots els pobles, Senyor, us faran homenatge”. Amb un desig ben lícit i actual, el salm també proclamava: “Que el benestar floreixi als seus dies, i mesos i anys abundi la pau”.

L’evangeli de sant Mateu presentava l’episodi de l’adoració dels tres mags vinguts d’Orient. Són tres estrangers que segueixen la llum d’un estel que els guia a la cova de Betlem. Passen per Jerusalem i tasten l’ambient cortesà i urbà de recels i enveges, encarnades pel tetrarca Herodes; un ambient que nosaltres també reproduïm quan adquirim mínimes quotes de poder i els qui ens envolten esdevenen una amenaça potencial al nostre estatus. Mentre Herodes es recargola interiorment i roman passiu a la cort, els tres mags arriben on hi ha el nen i s’omplen d’alegria: “La seva alegria en veure allà l'estrella va ser immensa”. La reacció dels tres mags és d’adoració, reconeixent la grandesa d’allò que contemplen: “Entraren tot seguit a la casa, veieren el nen amb Maria, la seva mare i, prostrats a terra, li presentaren el seu homenatge”.

L’escena dels tres mags adorant l’Infant contrasta amb la versió més discreta de l’Infant adorat només pels pastors de la contrada i que escoltàvem aquests dies precedents. El missatge dels tres mags d’Orient és que el naixement de Jesús no és una anècdota local, sinó un esdeveniment universal; no es un naixement normal i corrent, sinó una irrupció extraordinària de la divinitat que es manifesta a través de Jesucrist. Sant Pau, escrivint als Efesis, anunciava que aquesta manifestació divina està oberta a tots els pobles: “des d'ara, per l'evangeli, tots els pobles, en Jesucrist, tenen part en la mateixa herència, formen un mateix cos i comparteixen la mateixa promesa”. Sentim-nos afalagats per aquest regal diví a través de Jesucrist i visquem-ho responsablement.

Que el Senyor et doni la pau (Solemnitat de la Mare de Déu 2024)

 “Que el Senyor et doni la pau”. Així finia la benedicció que Iahvè ensenyava a Moisès perquè Aaron i els sacerdots la recitessin al poble. Es tracta d’una benedicció que encara perdura en la litúrgia jueva i que també ha estat incorporada en el missal romà per beneir els fidels en dies assenyalats. Així mateix, la tradició franciscana també la utilitza i l'anomena “benedicció de sant Francesc”. Beneir els fidels és fonamental en les religions, sigui el judaisme, sigui el cristianisme, sigui l’islam. Es tracta no només de dir coses bones, com indica l’etimologia llatina de “bene-dicere”; es tracta de dir-les en nom de Déu, per introduir el creient en una atmosfera de sintonia divina.

El salm responsorial també ho reflectia en la resposta: “Que Déu s'apiadi de nosaltres i ens beneeixi”, expressant que la benedicció divina està precedida per un gest previ de favor diví, que conclou amb la benedicció. Per aquesta raó el papa ha proclamat que els ministres no neguem la benedicció a cap creient que la demani amb fe.

I quina gran benedicció els humans tenim en l’encarnació del fill de Déu, el qual ens obté la condició de fills! Així ho expressava sant Pau escrivint als gàlates: “Quan el temps arribà a la seva plenitud, Déu envià el seu Fill, nascut d'una dona, perquè obtinguéssim ja la condició de fills”. Si creiem en Jesús esdevenim alhora germans i fills de Déu, no per mèrits, sinó per gràcia de Déu. Així ho indicava l’apòstol.

L’evangeli de sant Lluc explicava que “Els pastors se'n tornaren, glorificant Déu i lloant-lo pel que havien vist i sentit”. En totes les escenes de la Nativitat que els evangelis van desgranant aquestes festes nosaltres hem d’identificar-nos amb els pastors, que s’acosten a la menjadora a contemplar la meravella que Déu ha fet a través de l’infant Jesús i dels seus pares: Maria i Josep. Tornant a casa, també hem de glorificar Déu i lloar-lo pel que hem vist i sentit. Entremig, Maria apareix amb una solemne discreció i un silenci contemplatiu: “Maria conservava aquests records en el seu cor i els meditava”. Maria també s’admira de l’esdeveniment, però no es limita a conservar-lo com un record meravellós de la seva maternitat, sinó que ho converteix en meditació del misteri de l’encarnació que ha viscut. Aquesta meditació li servirà per acompanyar maternalment l’Infant com a mare de Déu.