Una institució perpètua (Dijous Sant 2023)

Que totes les famílies ho celebrin com una institució perpètua. Aquest era el final de la lectura del llibre de l’Èxode, que narrava el sacrifici de l’anyell pasqual, explicava el ritual a realitzar amb la seva sang, i indicava com menjar-lo en comunitat. També donava la raó d’aquest àpat: l’alliberament de la plaga exterminadora; i subratllava la importància de celebrar-lo en comunitat: “Tingueu aquest dia com un memorial i celebreu-lo amb un pelegrinatge”. El sopar pasqual continua sent el plat fort –mai més ben dit– de la religiositat jueva i esdevé la festa més rellevant del seu calendari. Es commemora l’alliberament diví del poble en èpoques antigues, però més que fer memòria de l’esdeveniment es realitza un memorial, és a dir, una celebració actualitzadora del mateix.

Els evangelis sinòptics contextualitzaven, dins la celebració del sopar pasqual jueu, l’escena del darrer sopar de Jesús, que avui commemorem. És un detall que ens aporta informació rellevant. Primer que Jesús celebrava la Pasqua jueva pelegrinant a Jerusalem com prescrivia la tradició jueva, de la qual n'era un fidel complidor. Segon, que la institució de l’eucaristia, la celebració més destacada de la tradició cristiana, neix d’una celebració jueva en la forma i en el fons. Per aquesta raó els cristians mencionem la resurrecció de Jesús com la Pasqua, el pas de la mort a la vida, talment com els fills d’Israel van passar de la mort a la vida travessant el mar.

Sant Pau explica als corintis la tradició del memorial del Senyor que ha rebut, i que prové del mateix Jesús, el qual assumeix dos elements principals del sopar pasqual jueu, el pa i la copa de vi. Els agafa i proclama: “Això és el meu cos ofert per vosaltres”, “Aquest calze és la nova aliança segellada amb la meva sang”. Pels cristians, Jesús esdevé el nou anyell pasqual a ser menjat, i la seva sang esdevé la beguda del seu memorial que celebra la nova aliança. Sant Pau puntualitza quina és la responsabilitat dels qui celebrem aquest memorial: ”Cada vegada que mengeu aquest pa i beveu aquest calze anuncieu la mort del Senyor fins que torni”. Fins que torni!

També és la nostra responsabilitat reproduir l’escena del lavatori de peus que Jesús realitza als seus deixebles i que explicava l’evangeli de sant Joan. Es tracta del gest més representatiu del tarannà d’un deixeble de Jesús: “Us he donat exemple perquè vosaltres ho feu tal com jo us ho he fet”. Així com el pa i el vi de l’eucaristia són els signes sagramentals que reprodueixen la donació i la presència de Jesús en l'assemblea, el rentament de peus esdevé el signe pràctic que expressa la donació i la presència de Jesús en la comunitat. Si la nostra tradició cristiana reserva als seus ministres ordenats la tasca de servir l’eucaristia als fidels, el rentament de peus correspon a tots els cristians, ministres ordenats i cristians d’espardenya, perquè no oblidem mai que el nostre testimoniatge ha de ser sempre de donació i de servei, no de privilegis i de domini, tant en el culte com en la vida quotidiana. Celebrar avui solemnement el memorial de l’eucaristia significa celebrar també solemnement el memorial del rentament de peus i de tot el que implica.

No m’he fet enrere (Diumenge de Rams 2023)

“No m’he fet enrere”, proclamava el Servent de Iahvè en un dels càntics composats pel profeta Isaïes. La frase ho diu tot i ens posa en evidència als qui, a l’hora de la veritat, ens fem enrere per covardia, per por, per manca de convicció, o simplement per comoditat. Però aquest servent de Iahvè, que Jesús encarnarà a la perfecció amb la seva passió i mort redemptora, resisteix molt millor que nosaltres en temps de la pandèmia. La raó també es proclamava amb claredat: “El Senyor Déu m’ajuda”. Viure amb aquesta convicció esdevé un motor interior i exterior que no es quedarà mai sense benzina.

Però la resposta del salm responsorial, extreta de la passió de Jesús: “Déu meu, Déu meu, per què m'heu abandonat?” sembla expressar que Jesús es vol fer enrere; però és al contrari: la frase constata que no s’ha fet enrere, sinó que en el dramatisme de la creu, poc abans de morir, clama l’ajut diví. Déu acabarà rescatant-lo en el moment oportú.

Sant Pau ho explica molt bé, posant discurs a la fe cristiana, que es fonamenta en la condició divina de Jesucrist i la seva encarnació, la seva passió i mort salvadora, i la seva exaltació a les altures. Per això l’apòstol declara que Jesús havia de ser “obedient fins a acceptar la mort, i una mort en creu”. 

Ho ha repetit de nou el verset que introduïa la lectura de la passió segons sant Mateu, la qual començava amb l’anunci de la traïció de Judes i acabava amb l’ordre de Pilat de segellar el sepulcre de Jesús i de posar-hi guàrdies que la custodiïn. El relat de la passió també explicava com altres personatges anaven en contra de Jesús, i que els més propers el van deixar sol. Però Jesús no es fa enrere, com proclamava el Servent de Iahvè en la primera lectura. La resposta torna a ser la proximitat amb Déu, que Jesús manifesta angoixadament en l’hort de Getsemaní quan clama: “Pare meu, si és possible, que aquest calze s'allunyi de mi. Però que no es faci com jo vull, sinó com vós voleu”; i també a la creu quan diu abans d’expirar: “Eli, Eli, lema sabactani?”. No fer-se enrere i confiar en Déu no acostuma a tenir resultats immediats, però la darrera paraula sempre l’acaba dient Déu: és el que celebrarem la nit de Pasqua!

Vaig a despertar-lo (Diumenge 5 Quaresma)

“Quan obriré els vostres sepulcres i us en faré sortir, sabreu que jo soc el Senyor”. Així parlava Iahvè per boca del profeta Ezequiel al poble d’Israel, exiliat a Babilònia: reclòs, sense llar, sense pàtria, sense temple, sense líders, sense futur, sense ànims. Per aquestes raons el profeta comunica els anuncis divins de rescat i de companyia. També anuncia gestos revitalitzadors: “Us infondré el meu esperit i recobrareu la vida”. No son poques les vegades que aquests anuncis divins s'esdevenen en la nostra pròpia vida: quan Déu ens ha fet sortir del pou, del llot, del sepulcre, de l’enfonsament –o diguem-ho com vulguem–, que ens feia perdre l'ànim de tot plegat. No son poques les vegades que l’esperit diví ens fa recuperar l’alè interior, i de retruc, l’exterior. El salmista expressava aquesta necessitat quan proclamava la crua realitat: “Des de l’abisme us crido, Senyor, escolteu el meu clam”.

Sant Pau també parlava d’esperit diví i de vida quan escrivia als cristians que vivien a Roma: “l’Esperit de Déu habita en vosaltres”, i també els deia: “L’Esperit és la vostra vida”. L’apòstol ho afirmava respecte a la resurrecció de Jesucrist i la resurrecció dels qui creuen en ell a fi de participar del seu mateix Esperit. Amb aquestes paraules, sant Pau obre unes portes immenses i infinites al nostre destí creient, que va més enllà de la mirada immediata per fer-nos albirar un futur en Déu.

L’evangeli de sant Joan, amb l’episodi de la resurrecció de Llàtzer, continuava el discurs de les altres lectures anunciant la vida i la resurrecció. En primer lloc, Jesús emmarca l’esdeveniment i ens dona la clau de lectura de tot l’episodi: “Llàtzer, el nostre amic, s’ha adormit; vaig a despertar-lo”. Nosaltres també ens adormim existencialment i cal que Jesucrist ens desperti, perquè ell mateix proclama: “Jo soc la resurrecció i la vida. Els qui creuen en mi, encara que morin, viuran”. De fet, la resurrecció de Llàtzer anuncia la nostra: si amb ell s’esdevé per intervenció directa de Jesús, amb nosaltres s’esdevindrà per intervenció del seu Esperit que habita en nosaltres des del bateig. Per aquesta raó és fonamental el tenir fe, creure, perquè activa dins nostre l’Esperit diví, que ens desvetlla i ens aporta la confiança necessària per viure amb fe i coratge, amb paciència i sentit.

Diumenge vinent iniciarem la Setmana Santa commemorant l’entrada solemne de Jesús a Jerusalem: contemplarem la seva passió, la seva mort, el seu enterrament en un sepulcre, i finalment la seva resurrecció perquè estava impregnadísim d’Esperit diví. Acompanyem-lo!