El propòsit de Déu és que Crist estigui en vosaltres (Diumenge 16)

“Abraham seia a l’entrada de la tenda, quan la calor del dia era més forta”, explicava el llibre del Gènesi. El relat no concreta si hi havia una onada de calor com la que vivim aquests dies, però sí explica l’aparició de tres personatges que Abraham rep amb tota mena d’atencions com si es tractés del mateix Déu. Ho fa amb la col·laboració de la matriarca Sara. El relat explica que Abraham “es quedà dret al costat d’ells mentre menjaven”, un gest que expressa el respecte que li desvetllen aquells homes misteriosos. Finalment, com si fos el mateix Déu qui parla, Abraham rep l’anunci que Sara engendrarà un fill.

A l’evangeli, trobem una nova escena d’acollida amb Jesús com a protagonista: la parella d’amfitrions ara són les germanes Marta i Maria, que repeteixen els rols anteriors: Marta, com Sara, es dedica a preparar el menjar i a servir, i Maria, com Abraham, roman al costat del convidat: “Maria, asseguda als peus del Senyor, escoltava la seva paraula”, on el gest expressa la reverència de Maria per la presència de Jesús i la seva docilitat a la paraula del Senyor. Si el tàndem Abraham-Sara funciona sense problemes en l’acollida dels tres convidats, amb les dues germanes surten algunes espurnes amb les queixes de Marta. Però Jesús posa les coses a lloc dient que cadascú fa el què ha de fer, fins i tot decanta la balança a favor de Maria: “La part que Maria ha escollit és la millor, i no li serà pas presa”.

Si l’equip Sara-Abraham reben un premi diví compartit, amb Marta i Maria el premi només el rep Maria, mentre que Marta es queda amb les mans buides perquè no sap fer equip: cadascuna havia d’assumir el seu rol sense perdre de vista l’objectiu primordial, que era gaudir de la proximitat de Jesús. També nosaltres, com Marta, malgrat la sintonia que puguem tenir amb Jesucrist, les preocupacions i els neguits de tota mena, fins i tot per causa dels nostres compromisos eclesials, ens poden impedir de gaudir de la seva proximitat, que és l’essencial. Aleshores el nostre servei esdevé una càrrega i el realitzem amb queixes i reprovant els altres que ens envolten perquè no fan el mateix que nosaltres.

Sant Pau, escrivint als cristians de Colosses els diu: “el propòsit de Déu és que Crist estigui en vosaltres”. Així de clar! Gaudim, doncs, que Crist estigui en nosaltres! Gaudim de la proximitat de Crist sense complicar-nos la vida, sense queixar-nos, no deixant que res ni ningú –ni nosaltres mateixos!– enterboleixi aquesta proximitat.

La compassió és tan poderosa que espanta utilitzar-la (Diumenge 15)

“Escoltaràs el Senyor el teu Déu, guardant els seus manaments i els seus decrets escrits en el llibre d’aquesta Llei, i et convertiràs al Senyor, el teu Déu, amb tot el cor i amb tota l’ànima”. Són paraules que Moisès adreça als israelites recollides en el llibre del Deuteronomi. Moisès exhorta el poble a escoltar, a guardar, i a convertir-se: escoltar la veu divina, guardar interiorment aquesta veu divina recollida en els manaments, i convertir-se a Déu no a mitges tintes sinó amb tot el cor i amb tota l’ànima; és a dir, optant decididament per ell. Moisès també puntualitza que la Llei que proclama no són teories sinó una praxi que surt dels llavis i del cor.

Això és el que també explica Jesús en l’evangeli amb la paràbola del bon samarità, qüestionant els qui volen justificar-se amb teories i subtilitats que dilueixen la praxi. Jesús s’allunya de debats estèrils sobre els manaments de la Llei que tothom coneix, i insisteix que el necessari és concretar la seva praxi amb tot el cor i amb tota l’ànima, i que aquesta praxi ha de sortir dels llavis i del cor.

Per això posa com a exemple un samarità, que desconeix directament els manaments de la Llei que el sacerdot i el levita de la paràbola coneixien i observaven. Però el samarità és l’únic que els concreta tenint cura del malferit, perquè la seva acció brolla de la compassió, que és fer les coses amb tot el cor i tota l’ànima; que és portar a la pràctica els manaments que surten dels llavis i surten del cor. Així ho reconeix al final de l’evangeli el mestre de la Llei quan Jesús li pregunta qui ha obrat millor dels tres personatges: “El qui es va compadir d’ell” –respon el mestre de la llei. Per aquesta raó Jesús li diu: “Doncs tu fes igual”.

També nosaltres, hem de fer igual que el mestre de la llei: no només conèixer els manaments sinó posar-los en pràctica amb el segell de la compassió,  que és molt més que un acte espontani de bona voluntat que tots som capaços de desplegar. La compassió, seguint les indicacions de Moisès en el Deuteronomi, comença per escoltar, per estar atents a la veu divina; després en guardar-la interiorment, que implica interioritzar els manaments divins; i això ens portarà a convertir-nos de tot cor i amb tota l’anima. Aleshores brollarà la compassió com l’impuls extern del que interiorment hem assimilat.

La compassió és la regla d’or que supera prevencions, excuses, desconfiances, recels i justificacions; la compassió atura guerres i violència, lluites i baralles, exclusions i menyspreus, dogmatismes i rigorismes; la compassió humanitza a qui la rep i humanitza a qui l’ofereix. La compassió és tan poderosa que espanta utilitzar-la.

L’alegria de superar el fracàs (Diumenge 14)

“Alegreu-vos”, “feu festa”, “estigueu contents”, “el vostre cor bategarà de goig”. Eren expressions d’encoratjament del profeta Isaïes pronunciades durant el postexili israelita: quan contemplar la destrucció del temple i la ciutat de Jerusalem provocava més tristesa que alegria, més ganes de fer dol que de fer festa, més descontentament que acontentament, més frustració que goig. D’aquí que el profeta proclami una intervenció divina que revertirà la situació: “La mà del Senyor es farà conèixer als seus servents”. La confiança que irradia Isaïes esdevé molt útil en els nostres temps quan les dificultats es van encadenant: primer la clatellada de la pandèmia que encara cueja, ara una guerra que sacseja el futur de l’economia mundial i que enfosqueix les conviccions europees de viure en pau, les recents morts d’immigrants víctimes de la violència policial o del seu abandonament dins un camió com exemples del cruel fenomen migratori. Per això ens cal aquest missatge profètic: que per negativa que sigui la situació aquesta ha de revertir amb l’ajut de Déu.

El segell d’identitat del cristianisme consisteix precisament en revertir situacions confiant en l’ajut diví. Aquesta identitat brolla de la mateixa experiència de Jesucrist. Sant Pau ho expressava magníficament escrivint als cristians de Galàcia: “Deu me’n guard de gloriar-me en res que no sigui la creu de nostre Senyor Jesucrist”. La glòria del cristià es materialitza en la creu de Crist, que esdevé el signe del fracàs humà per la seva mort, però també el signe del triomf diví per la seva resurrecció. Segons la perspectiva amb què mirem la creu la viurem com un fracàs o com un triomf. Segons la perspectiva amb què mirem la realitat humana la viurem com un fracàs o com un triomf. Per aquesta raó la fe és tan significativa i va molt més enllà d’una injecció de moral: ens endinsa en la perspectiva de la divinitat i en la seva manera de contemplar la realitat.

Per això Jesús, quan exhorta els setanta-dos deixebles de l’evangeli a anunciar amb fortalesa la proximitat el Regne de Déu, els adverteix de les dificultats i del fracàs: els anuncia que els envia com anyells enmig de llops, i els diu que s’espolsin la terra del lloc on no els vulguin rebre. Però els deixebles “tornaren tots contents” i també admirats del poder del nom de Jesucrist. Però Jesucrist els encoratja a prendre distància de les alegries terrenals, advertint-los de nou: “No us alegreu que els esperits se sotmetin a vosaltres; alegreu-vos que els vostres noms estiguin inscrits en el cel”. No ens alegrem dels triomfs terrenals, sinó de superar les dificultats amb fe i amb bon esperit: aquesta és l’alegria que omple de debò.