“No em veureu, però poc després em tornareu a veure” (Dijous 6 Pasqua)

“D’aquí a poc ja no em veureu, però poc després em tornareu a veure”, anunciava Jesús als seus deixebles en l’evangeli de sant Joan. Els deixebles repeteixen la frase demanant aclariments i Jesús la reitera per tercera vegada per anunciar la seva mort i resurrecció, que implica absència i presència, tristesa i alegria.

Aquest contrast de realitats doloroses i joioses esdevé una constant en les nostres vides, que el misteri de la mort i la resurrecció de Jesucrist ens estimula a viure-les amb fe: a patir el dolor amb serenor i esperança, a assaborir la joia amb humilitat i agraïment.

La rellevància de saludar com a germans (Diumenge 6 Pasqua)

“Els apòstols i els preveres saluden com a germans els germans no jueus d’Antioquia, de Síria i de Cilícia”. Aquest és el magnífic encapçalament de la carta que els apòstols i preveres reunits a Jerusalem enviaven a les primeres fornades de cristians de matriu no jueva. Ho escoltàvem en la primera lectura dels Fets dels Apòstols. El motiu de la carta és la resolució d’un conflicte provocat per imposar els antics costums de la tradició jueva a aquells nous cristians. La decisió dels primers dirigents eclesials va ser de respectar les noves idiosincràsies i sobretot tractar de germans a aquells nous cristians, és a dir, confraternitzant amb ells. Els conflictes i les disputes eclesials, fins i tot els menyspreus i les persecucions han estat una constant en la història de l’Església; si ens succeeix això és perquè oblidem aquest encapçalament tan alliçonador de la carta que saluda i considera els altres creients com a germans: això neutralitza les ganes d’imposar les idiosincràsies particulars i evita de caure en autoritarismes. Aquest encapçalament de la carta que expliquen els Fets dels Apòstols esdevé una gran clau de resolució de conflictes interns al tractar els altres creients en Jesucrist com a germans ‒no com a enemics o com a rivals‒, malgrat la gran diferència de tarannà i de mentalitat que pugui haver entre nosaltres.

El fragment de l’Apocalipsi de la segona lectura respon fent un pas endavant als conflictes externs que sofrien les primitives comunitats cristianes: enmig de les persecucions de l’imperi romà, l’Apocalipsi encoratja els fidels a la resistència, fins i tot al martiri, anunciant i recreant una nova Jerusalem plena de la glòria de Déu i il·luminada per Jesucrist on la tradició jueva i l’Església naixent conviuran plegades. Presentar un futur victoriós i amarat de glòria esdevé un encoratjament a un present amarat de dificultats.

Per últim, el discurs teològic de Jesús en l’evangeli de Joan brilla com un far, exhortant a estimar-lo i explicant la seva estretíssima vinculació amb el Pare i l’Esperit Sant com a pal de paller teològic del cristià. Com a complement pràctic, Jesús assenyala: “Que s’asserenin els vostres cors. No us acovardiu”. Serenitat i gosadia són fruits directes de la vivència de fe que ens sostenen quan els conflictes interns i externs ens encerclen.

En el nom de Jesús (Divendres 5 Pasqua)

Entremig d'exhortacions a estimar-nos els uns als altres en l'evangeli de Joan, Jesús ho complementa amb aquesta frase: “El Pare us concedirà tot allò que demanareu en nom meu”. Enllacem aquesta referència al nom de Jesús amb la memòria litúrgica d’avui: sant Bernardí de Siena, un home medieval i gran propagador de la devoció al nom de Jesús.

Podem contextualitzar aquesta devoció amb l’efervescent mística jueva que bategava amb força creativa per Europa en aquelles èpoques: la recitació del nom diví i la convicció que la seva invocació tenia poder transformador de la realitat formava part de corrents místics jueus de l'època, que presentaven el paral·lel cristològic del nom de Jesús en la tradició cristiana representada pel sant franciscà.

Quan es viuen èpoques difícils, com la nostra actual, la invocació del nom diví i del nom de Jesús sorgeix de manera espontània, però cal continuar amb aquesta invocació quan les coses també van bé.

La fe enmig d’empentes i rodolons (Diumenge 4 Pasqua)

“Es posaren a impugnar amb paraules injurioses tot el que deia Pau”. Ho escoltàvem en els Fets dels Apòstols quan expliquen la gelosia que provocà l’arribada de Pau i Bernabé a Antioquia de Pisídia. La resposta valenta dels dos apòstols així com l’èxit de la seva predicació encengueren més els ànims i s’organitzà “una persecució contra Pau i Bernabé fins que els expulsaren del seu territori”. Les hostilitats religioses entre compatriotes van obrir les portes a nous creients no jueus: “els convertits de nou vivien feliços, plens d’alegria i de l’Esperit Sant”. El missatge és ben alliçonador: malgrat es tanquin les portes de casa, s’obren les portes del veí.

L’Apocalipsi també exposava aquesta doble vessant conflictiva i joiosa que implica la difusió de la fe: el vident contempla “una multitud tan gran que ningú no hauria pogut comptar”; però també li expliquen que es tracta dels “qui venen de la gran tribulació”, dels martiritzats per confessar el nom de Jesucrist. El seu destí final serà increïble: donar culte ininterromput a l’Anyell en les altures i gaudir de la benaurança de no plorar mai més, una imatge molt expressiva del que representa la vida eterna.

A l’evangeli de Joan, Jesús manifesta que “les meves ovelles reconeixen la meva veu. També jo les reconec i elles em segueixen”: és una imatge pastorívola bucòlica que Jesús arrodoneix amb la promesa de vida eterna. Les propostes de Jesús són atractives però la contrapartida la tenim en la repetició de la frase “arrencar de les mans” de Jesús i del Pare. Sempre hi ha llops interiors, llops propers i llops llunyans que procuren devorar la nostra fe.

En definitiva, viure la fe implica resistir les contrarietats que ens sobrevenen de l’entorn, fins i tot el més proper, que és el que fa més mal. Aquestes setmanes de Pasqua que celebrem la victòria del Ressuscitat han d’omplir-nos de vitalitat i de convicció interior per resistir les contrarietats de tota mena, sabent que la celebració de la Pentecosta ens donarà l’empenta final que sempre ens falta.

NO HO TENIA PREVIST

Fa molts anys que em dedico a l’acolliment i a la formació dels qui volen iniciar-se en la nostra vida de fraternitat. Una de les coses que és interessant de veure és la reacció que tenen els pares quan els seus fills els diuen que tenen vocació religiosa. Les reaccions són curioses. Una vegada un em deia: “la meva mare, parlant amb una amiga seva li va dir:"el meu fill s’ha fet frare". I l'altra li va respondre: "millor això que no pas que s’hagi tirat a les drogues”. De fet, pocs pares pensen que el seu fill pugui ser religiós i fer-se frare. N’hi ha molts pocs. Això no entra dins dels plans d’uns pares. Per tant, avui dia, quan un jove diu: “Vull fer-me frare”, és una espècie de trencamentd’esquemes.La cosa queda realment estranya.

Hi ha tres reaccions dels pares que he conegut davant d'aquesta notícia. Recordo casos concrets. Una mare que des que el seu fill va trucar a la porta del convent, no va venir mai, mai, mai. De fet, va morir fa poc i cridava l’atenció que mai havia posat els peus al convent, ni tan sols a la celebració de la professió del seu fill, ni quan el van ordenar de diaca... Res.Es va negar en banda i punt. Hi ha d’altres pares, en canvi, que reaccionen d’una manera una mica més suau. Els sap greu però al cap del temps ho acaben incorporant al seu projecte. És allò que deia aquella dona sobre la droga: millor que es faci frare que no pas que es tiri a les drogues. Són pares que ho acaben incorporant. I encara hi ha un tercer cas, el dels que no simplement ho incorporen, sinó que ho fan amb alegria.

Aquesta és, justament, la manera com Déu intervé a les nostres vides. Ho fa tot incorporant el que nosaltres fem i decidim i alhora que ho transfigura. És la història entre Déu i Israel, paradigma de la nostra pròpia història. Déu va elegir, va cridar, un poble: el poble d’Israel. Déu tenia un projecte sobre aquest poble. Havia de ser un poble sacerdotal, una nació santa, instrument de salvació per a tota la humanitat. Però, moltes vegades, aquest poble va fer coses que Déu va haver d’acceptar, incorporar i fer “de tripas, corazón”, com es diu en castellà. Per exemple, Déu va haver d’empassar-se una cosa que no volia de cap manera: la monarquia. Quan al llibre de Samuel es diu que el poble volia un rei, el Senyor diu al profeta: “Fes-li cas. No et rebutgen a tu sinó que em rebutgen a mi”. Però, amb tot, Déu va acceptar allò, i no simplement ho va acceptar sinó que ho va incorporar al seu pla de salvació. Aquell rei que Déu no volia es va anar transformant, poc a poc, en la imatge del Messies.

Igual passa amb el Temple. David, que era el gran rei, volia construir un Temple. Però Déu li va dir: “No em construeixis cap temple. Jo no vull temples. Sempre he anat en una tenda pel desert i no vull temples”. Finalment, tant si com no, van fer el Temple. I què va fer Déu? Doncs ho va incorporar en el seu pla, en el seu projecte.El Temple va esdevenir lloc d’oració per a tots els pobles. Veiem un cop més com Déu va canviar els seus projectes. D’alguna manera, el poble li va marcar un camí a Déu, i Déu obeïa i ho transformava.

Això és el que passa amb Jesucrist. Jesucrist és la gran acceptació del que el poble demanava a Déu i, a la vegada, la gran transformació. Jesucrist és el Temple per excel·lència. En Ell resideix la presència de Déu: no en un Temple fet per mans d’homes, sinó en el Temple vivent, Jesucrist. Amb Ell, nosaltres, el seu cos, esdevenim el temple de Déu. Jesús, també serà el rei escollit, el Messies que durà a terme el projecte de Déu, d’una manera absolutament impensable pel poble d’Israel. La Llei mateixa quedarà totalment trabucada i encarnada d’una manera absolutament diversa en Jesús de Natzaret, que serà llum de les nacions i glòria d’Israel.

Quan hi ha llum, també es veu la brutícia, i molts no la volen, com diu sant Joan: “Va venir la llum al món i molts la van rebutjar i van preferir les tenebres”. Que sigui llum no vol dir que tothom la desitgi. Jesús va portar a terme tot el projecte de Déu.

La nostra vocació ha de ser co-vocació de Jesucrist, seguir en l’entrega total i absoluta aquest Déu que es manifesta.

A la presentació de Jesús infant al temple de Jerusalem, Simeó dirà a Maria: “Una espasa et traspassarà l’ànima i seran descoberts els sentiments amagats de molts cors.”Quan se segueix la pròpia vocació, és com una espasa que travessa l’ànima dels pares. Moltes vegades ens toca fer aquests paper i assumir i transformar, com fan els paresamb un projecte dels fills en què no comptaven. Però també la vocació travessa l'ànima del cridat. Si no ho fa, és a dir, si el projecte casa perfectament amb el que tu pensaves, vol dir que no és el que pensa Déu, no és el que Ell et proposa, no és vocació. La vocació és una crida profundíssima a trencar els teus projectes, a saber escoltar, a oferir-te absolutament a Aquell que totalment s’ofereix a tu. I això coincideix amb el que Jesús de Natzaret va fer, que es dóna totalment i ens obre el camí d’aquesta donació de nosaltres mateixos, on Déu ens surt a l’encontre, on Déu se'ns dóna, on Déu ens crida.

 

Homilia Festa de la Candelera
Fra Jacint Duran
02 de febrer de 2022

 

Reverència a Jesús Ressuscitat (Diumenge III Pasqua)

“Heu omplert Jerusalem de les seves doctrines” és l’acusació que el gran sacerdot, en nom del sanedrí, fa als apòstols. De fet, és meravellós contemplar que, vint i un segles després, Jerusalem continua plena de les doctrines de Jesús. Els seus deixebles actuals pertanyents a les diferents esglésies orientals i occidentals continuen donant un testimoniatge convençut, en una situació de clara minoria. Per això a Jerusalem és fan més intenses les proclames del salmista: “Canteu al Senyor els qui l’estimeu, enaltiu la seva santedat”.

De les lloances i testimoniatges terrenals, el llibre de l’Apocalipsi ens transporta a les lloances celestials, on el vident Joan escolta i contempla una multitud d’àngels proclamant que Jesucrist ressuscitat ‒l’Anyell degollat‒ “és digne de rebre tot poder, riquesa, saviesa, força, honor, glòria i lloança”. Ho corroboren amb un càntic totes les criatures del cel, de la terra, de sota terra i del mar. Aquesta participació en la lloança universal a Jesucrist esdevé el compromís terrenal dels seus seguidors, que des dels nostres llocs, per petits que siguin, participem d’aquest càntic que reverencia Jesucrist per damunt de tot i per damunt de tots.

Aquesta reverència també la manifesten els deixebles en l’episodi de l’evangeli de la pesca miraculosa, gràcies a obeir les instruccions del Ressuscitat. Pere esdevé el més expressiu, vestint-se apropiadament,  malgrat es llenci a l’aigua, per presentar-se adequadament davant el Senyor. També els altres deixebles, rodejant Jesús amb el peix i el pa damunt les brases, “no gosaven preguntar-li qui era, ja ho sabien que era  el Senyor”. Aquesta reverència és posada a prova quan Jesús pregunta tres vegades a Pere si l’estima de veritat. No obstant el sacseig interior, Jesús confia en ell dient-li: “Pastura les meves ovelles” i “Vine amb mi”. També la nostra reverència a Jesucrist, que podem expressar de tantes maneres, queda en entredit si al darrere no hi ha estimació, si al darrere no hi ha compromís, si al darrere no hi ha seguiment incondicional.