LES ULLERES DE JESÚS

Dimarts, 19 de gener de 2016

Setmana de Pregària 

per la Unitat dels Cristians

1 Sa 16, 1-13/Sl 88/Mc 2, 23-28

Avui la Paraula de Déu sembla voler-nos posar en guàrdia sobre el difícil art del discerniment. Dic “difícil”, al menys jo ho experimento sovint com una dificultat real, perquè tots sabem discernir normalment entre el bé i el mal, el que m’agrada i el que no, el que és bo i el que em perjudica. No és tan fàcil discernir, en canvi, entre el que és bo per a mi i el que és millor, entre el que pot fer de la meva vida una vida minsa i tancada o una vida en continu creixement i maduresa. Necessitem veure-hi bé per calibrar les opcions i fer la tria amb saviesa.

Que li preguntin, si no, al bon Samuel. Ell que fou el primer en aïrar-se quan el poble un dia se li presentà en petit comitè assembleari i li digué: Volem un rei! I Déu li va haver de dir: No és a tu a qui et rebutgen, em rebutgen a mi. I ara que Déu ha fet fora Saül, resulta que és Samuel qui no para de recordar-lo i és un cop més Déu qui li ha de dir: Fins quan et doldràs de Saül? Omple d’oli el corn i vés-te’n... ungeix i consagra’m aquell que jo et diré! Però la cosa no acaba aquí, Samuel, el gran profeta de Déu, l’home amb el cor tot dedicat des de la infantesa a Déu, encara haurà de sentir de part de Déu quan pensa haver trobat el súmmum dels candidats: No et fixis en el seu aspecte... allò que l’home veu no és allò que val; l’home veu només l’aspecte exterior, però Déu veu el fons del cor. Ens cal la sàvia mirada de Déu.

Passen els segles i en temps de Jesús les coses no han canviat pas gaire. Algunes coses han trontollat (ja no hi ha rei i el qui hi ha és un estranger amb tendències paganes i col·laboracionistes) i el poble necessita més que mai agafar-se a una nova taula de salvació: la Torà, la Llei de Moisès, que governa i dirigeix tota la vida del creient. Caure en el parany era fàcil (per a ells i per a nosaltres també): assegurar-nos de complir-ho tot per assegurar-nos també un tros de cel, una consciència tranquil·la, seguretats. Però simplificar les coses aboca a la miopia de l’esperit, per això els fariseus tenen la vista curta i diuen: Mira, com és que els teus deixebles fan una feina que no està permesa en dissabte? Mentre que Jesús els vol ajudar a discernir que on ells veuen feina es tracta d’un cas de necessitat com el que tingué David temps era temps. El dissabte s’ha tornat en un element per judicar el germà, quan era l’element per dignificar la persona, i judicar gratuïtament el germà és com voler-lo eliminar i això va en contra de la voluntat de Déu: El repòs del dissabte ha estat fet per a l’home, dirà Jesús, no l’home per al repòs del dissabte. Jesús pot dir-ho amb l’autoritat de l’amo que és fins i tot del dissabte. Una altra manera de veure les coses.

Una mirada correcta mai no la tindrem si no ens posem, per dir-ho així, les ulleres de Jesús. Això només pot fer-se entrant en la seva escola: l’escola de la humilitat (que sempre veu l’altre con a riquesa i no com a competència), l’escola del propi lliurament (que sempre veu com a primera finalitat assolir el bé de l’altre). Només així els cristians de diferents denominacions podrem veure’ns com a riquesa i no com a nosa i la unitat desitjada no com a uniformitat a una o altra religió majoritària, sinó com a testimoni profètic del Crist que ens ha cridat. En la setmana de pregària per a la unitat dels cristians demanem a Déu amb insistència que il·lumini els ulls del nostre cor.