Són setmanes intensíssimes en els nous parlaments català i espanyol.
Més enllà de mapes polítics i de pactes hi ha un comú denominador decisiu: la
regeneració de la classe política en una quantitat molt important de
parlamentaris. Les dimissions d’antics líders, la substitució de parlamentaris
tradicionals, l’eclosió de nous partits, i una generació jove de polítics de
tots els partits que entra en escena. Tot plegat augura nous aires, noves
expectatives, noves maneres de fer que ajudin a revertir la sensació dominant
de sentir-se en un cul de sac. Les dificultats, sobretot econòmiques,
continuen, però potser hem crescut en actius d’esperança i en ganes de resoldre els problemes.
Les lectures d’avui coincideixen en dir-nos quelcom semblant:
com donar la volta a situacions desesperançades o aparentment perdudes. El profeta Isaïes, amb
metàfores esponsals i nupcials, evoca la renovació d’una Jerusalem destruïda pels
babilonis. El retorn de l’exili implica revertir una ciutat desolada i
deprimida, reconvertint aquell moment històric en una oportunitat de
reconstrucció, de compromís, de renaixement i d’il·lusió col·lectiva. Una nova
generació de jueus assumia el repte de tirar endavant el poble d’Israel, des de
la construcció de la identitat nacional (concretada en reconstruir edificis i
organizar-se administrativa, legal i políticament), a la reedificació del
temple i la recuperació de les tradicions religioses.
L’evangeli de les noces de Canà, tot i mostrar una escena
més familiar, ens dóna el missatge de com revertir una situació, de com donar
la volta a una realitat aigualida que escapça la possibilitat de continuar la
festa. L’obrar del miracle és fruit d’una activitat col·lectiva: Maria és el
detonant, els servents els col·laboradors, Jesús obra el prodigi des de la discreció,
el cap de servei proclama que les coses són millors ara que abans i els nuvis
contemplen bocabadats el que ha succeït sense entendre-ho.
Sant Pau escrivia als Corintis demanant-los cohesió, que no anessin
cadascú a la seva amb l’excusa de viure en una ciutat cosmopolita amb molt
moviment de persones i de negocis, amb molta barreja ètnica i cultural. Tots
els dons que cadascú té són en benefici de la comunitat, no en benefici propi. Cal
que els dons sumin i es multipliquin, esforçant-nos a no restar ni a dividir
res ni ningú.
L’Església catòlica ha viscut canvis relativament recents,
amb un nou papa. Ara tenim un nou arquebisbe a Barcelona. Els promigs d’edat no
baixen gaire però sí la possibilitat de regeneració, de canvi, d’aportar nous
aires, noves maneres que capgirin les comunitats cristianes, els convents, i les
esglésies locals, que prou falta ens fa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada