Governaràs el poble del Senyor i el salvaràs (Dissabte 1)

“El Senyor t'ungeix per rei d'Israel, el seu poble: governaràs el poble del Senyor i el salvaràs dels enemics”. Aquesta és la declaració del profeta Samuel mentre ungia rei a Saül per indicació divina. El fragment del Primer llibre de Samuel enalteix Saül com el jove més ben plantat i més alt d’Israel, que buscava les someres perdudes del seu pare i que torna a casa ungit com a rei d’Israel. 

No volem fer paral·lels actuals de com els governants i dirigents de tota mena han arribat al seu càrrec, però en el cas de Saül els mèrits són escassos: ser ben plantat i alt, condició que li servirà per ser un bon cap de l’exèrcit i prou, perquè Déu, que l’havia escollit, acabarà desdient-se de la seva elecció i traspassarà la reialesa a David, que també tindrà les seves falles. 

De fet, la tradició jueva crearà la imatge d’un rei més diví que humà, que governarà el poble i que el salvarà dels seus enemics, com anunciava Samuel. Aquest rei serà el Messies, l’Ungit, no pas pels profetes o sacerdots, sinó per Déu mateix. Per la tradició cristiana Jesucrist és qui protagonitza aquest paper terrenal de Messies i que continua exercint des de les altures, ressuscitat i enaltit a la dreta del Pare.

L’ALTERNATIVA

Un dels assessors més importants del govern dels Estats Units té aquesta frase que no fa massa que ha dit: “El món es regeix per la força i pel poder. Aquesta és la llei de ferro des de l’inici del món”. Aquestes paraules tan dures i que no deixen d’espantar una mica o molt, contrasten fortament amb el que sentim del profeta Isaïes. És totalment un contrast. Si aquest senyor deia que el món es regeix pel poder i la força i que és una llei de ferro, Isaïes diu: “Mireu el meu elegit, el meu servent. L’he enviat i porta la seva paraula sense cridar, sense alçar la veu, no es fa sentir pels carrers”. És una presència serena i discreta. És algú, l’enviat de Déu, que va pel món sense cridar, sense imposar-se a crits. I continua dient Isaïes: “No trenca la canya que s’esberla ni apaga el ble que vacil·la, però porta el dret fins a les illes llunyanes”. És algú d’una profunda serenitat però que porta el dret fins als límits del món. I continua dient: “T’he agafat de la mà i t’he fet llum del món per portar la llum als cecs, i deixar en llibertat aquells que estaven a les presons”.

Aquesta és la imatge que dona Isaïes al seu servent i que el Nou Testament aplicarà, paraula per paraula, a Jesús. Jesús és aquell que no trenca la canya que s’esberla, ni apaga el ble que vacil·la, ni va pels carrers cridant, sinó que va pels carrers proposant, portant la pau.

Jesús tindrà la gran experiència que avui ens posa la litúrgia, l’experiència més profunda que és el seu bateig. Jesús veu el cel obert, diu el text de Mateu. No com nosaltres, que veiem les coses tancades, fosques. Ell veu el cel obert. I l’Esperit que davalla sobre Ell, i la veu del Pare: “Tu ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m’he complagut”.

Del misteri del bateig es revela el misteri que nosaltres, els cristians, de vegades no tenim suficientment en compte: el misteri de la santíssima Trinitat, el Pare, el Fill i l’Esperit Sant. Aquest misteri profundíssim que ens mostra la realitat de Déu que desborda tot coneixement, que desborda tota capacitat d’entesa. Com diu sant Agustí, “si ho entens, no és Déu”. Déu queda sempre més enllà de qualsevol pensament. Déu queda més enllà de qualsevol paraula. Déu queda més enllà de qualsevol pensament nostre.

Per això podríem dir que avui els textos de la litúrgia ens presenten una alternativa: o fem cas d’aquest senyor que diu que el que governa el món és el poder i la força i que hi ha una llei de ferro, o el que diu sant Basili del segle IV, que diu que “l’ànima humana és com un llac d’aigües tranquil·les en les quals s’hi reflecteix el rostre de Crist”. Així hauria de ser la nostra ànima. Hem d’optar per la força o per reflectir Crist? Hem d’optar per agafar el camí que el Senyor ens proposa o la coacció i la confrontació, que no simplement és entre nacions sinó que es troba en les famílies, en els pobles, en totes les situacions... La Pau. Deixar ressonar dintre nostre el que deia l’evangeli : “Tu ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m’he complagut”. Deixar que aquestes paraules ens transformin, ens asserenin, i del nostre interior faci aquell llac d’aigües tranquil·les per ser instruments de pau, instruments de concòrdia, de tendresa, de proximitat.

Homilia Festa del Baptisme del Senyor
Fra Jacint Duran
11 de gener de 2026

T’he configurat (Baptisme del Senyor 2026)

“T'he cridat bondadosament, et prenc per la mà, t'he configurat”. Aquesta és la declaració divina, per mitjà del profeta Isaïes, respecte el seu servent, el Messies. La proximitat divina amb aquest personatge estimat es manifesta amb imatges tan expressives com prendre de la mà i que ha estat configurat per Déu mateix. La proximitat vers els humans es posa de manifest amb un tarannà discret: “no crida, ni alça la veu”; però alhora convençut: “porta el dret amb fermesa”. La seva missió és universal, però amb una atenció especial als més marginals: “per tornar la vista als ulls que han quedat cecs, per treure de la presó els encadenats i alliberar del calabós els qui vivien a la fosca”. De fet, la tradició cristiana sempre ha llegit les descripcions d’Isaïes com una referència a Jesús de Natzaret que acompleix tots els anuncis messiànics dels profetes. Així ho hem escoltat en la primera lectura de les celebracions de Nadal.

Així mateix, els Fets dels Apòstols també corroboraven la plenitud divina de Jesús: “Ja sabeu com Déu el va consagrar ungint-lo amb l'Esperit Sant i amb poder, com passà pertot arreu fent el bé i donant la salut a tots els qui estaven sota la dominació del diable, perquè Déu era amb ell”.

L’evangeli de sant Mateu explicava l’escena del baptisme de Jesús, dominada per una manifestació espectacular de Déu: els cels que s’obren, l’Esperit diví que baixa i una veu divina que proclama sobre Jesús: “Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m'he complagut”. Es tracta de la segona de les tres manifestacions inicials de Jesús: la primera la commemoràvem el dia de l’Epifania, a través de l’estrella que seguiren aquells mags fins a trobar-se amb Jesús, a qui veneren com a Messies d’Israel i de tots els pobles. La segona la commemorem avui, amb la declaració divina que Jesús és el Fill estimat de Déu en majúscula. La tercera manifestació és el primer miracle de Jesús en les noces de Canà, convertint l’aigua en vi. Però adonem-nos que tals manifestacions de Jesús, malgrat la grandesa del que descriuen, les capten poques persones: els mags, Joan Baptista i els qui el rodegen, els servents del casament que omplen les gerres d’aigua. Aquest és el tarannà de Jesús, que malgrat la grandesa de la seva persona es manifesta en petits cercles. Tan de bo que nosaltres estiguem en algun d’aquests petits cercles que gaudeixen de la proximitat de Jesús.

Alça't radiant, Jerusalem (Epifania 2026)

“Alça't radiant, Jerusalem, que arriba la teva llum”. El profeta Isaïes continua inspirant la primera lectura de les solemnitats nadalenques. Avui anunciava el retorn de la prosperitat a una malmesa ciutat de Jerusalem, just quan “les tenebres embolcallen la terra, i fosques nuvolades cobreixen les nacions”, una declaració malauradament actual. Jugant amb el contrast entre llum i tenebres, entre claror divina i foscor humana, s’anuncia que “sobre teu clareja el Senyor i apareix la seva glòria”. Si pel profeta el retorn dels deportats a la ciutat era el signe de la manifestació divina, per la tradició cristiana estesa d’orient a occident ho és el naixement de Jesús a prop de la ciutat, a Betlem. Per això responíem al salm: “Tots els pobles, Senyor, us faran homenatge”.

Aquesta universalitat de la lloança divina la manifestava la carta als Efesis quan proclamava: “Tots els pobles, en Jesucrist, tenen part en la mateixa herència, formen un mateix cos i comparteixen la mateixa promesa”. Jesucrist és qui eixampla a tots els pobles les promeses divines a Israel i els anuncis profètics de restauració. Aquest és el gran missatge: que la llum divina és accessible a tots els pobles gràcies a Jesucrist. Tots els qui ens hi acostem amb fe esdevenim germans, perquè compartim una mateix herència i venerem un mateix Déu. Aquest és el missatge de la solemnitat de l’Epifania que celebrem avui.

L’evangeli de Mateu explicava el conegut episodi dels tres mags d’Orient que segueixen una estrella que els porta a contemplar l’Infant Jesús, no sense passar per Jerusalem i compartir la noticia amb Herodes i la seva cort. Alterats per la pregunta dels mags: «On és el rei dels jueus que acaba de néixer?», fan gala dels coneixements de la tradició jueva, que pel profeta Miquees anunciava que el Messies havia de venir de Betlem, d’on sorgí el llinatge de David.  Però la diferència entre uns i altres és la fe: Herodes i la seva cort coneixen la tradició però no creuen en ella; els mags no la coneixen però hi creuen. La fe porta els mags, que representen tots els pobles, a contemplar la reialesa divina en l’Infant Jesús. Aleshores, “prostrats a terra, li presentaren el seu homenatge. Van obrir llavors les seves arquetes per oferir-li presents: or, encens i mirra”.

Fes d'Israel la teva heretat (Diumenge 2n Nadal)

“Acampa entre els fills de Jacob, fes d'Israel la teva heretat”. Aquestes eren les ordres divines a la Saviesa en majúscula, creada des del principi i amb una duració eterna: establerta a la muntanya del temple de Jerusalem i companya perpètua del poble d’Israel. Aquest fragment del llibre de Jesús fill de Sira, escrit en grec per a jueus de parla i de mentalitat grega, que contemplaven la sofia com el principi fonamental dels humans. La lectura donava atribucions divines a la Saviesa, considerant-la preexistent i eterna, formant quasi un duet amb Déu.

L’evangeli de sant Joan participava d’aquesta mentalitat quan, en el seu pròleg, afirmava que la Paraula divina era amb Déu al principi, per tant preexistent: “Al principi ja existia el qui és la Paraula”. Aquesta Paraula preexistent, a més, és creadora: “Per ell tot ha vingut a l'existència”. També és portadora de Vida i de Llum divina als humans: “Tenia en ell la Vida, i la Vida era la Llum dels homes”. Amb aquest discurs d’alta volada i amb tons filosòfics, el pròleg acabava dient que aquesta Paraula amb majúscula s’ha fet propera: “El qui és la Paraula es va fer carn i plantà entre nosaltres el seu tabernacle”. L’evangeli de Joan explica amb llenguatge teològic solemne el naixement de Jesús, mentre que els evangelis de Mateu i de Lluc l’expliquen amb les escenes que hem escoltat aquests dies i que tan bé coneixem, i que la tradició popular catalana reprodueix amb el pessebre, les nadales i les representacions dels Pastorets.

Per tot això, la carta als Efesis cantava en forma d’himne i beneïa Déu pel gran do que ens ha fet en Jesucrist: “Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, que ens ha beneït en Crist”. Amb Jesucrist recuperem les aspiracions humanes de la nostra existència: “perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls”. Perquè si Déu s’ha fet home en Jesús, no és per donar-nos copets a l’esquena, sinó per donar-nos ànims i recursos per aixecar el nostre nivell moral i religiós, adonant-nos de la “grandesa dels favors que Déu ens ha concedit en el seu Estimat”. Aquest Estimat en majúscula és Jesús, que neix i creix al nostre costat un any més.