Un senyal prodigiós (Diumenge 4rt Advent)

“Demana al Senyor, el teu Déu, un senyal prodigiós”. Així parlava el Senyor al rei Acaz, convidant-lo a manifestar el desig que volgués, per gran que fos, perquè el portaria a terme. La resposta prudent, quasi atemorida del rei, suscita la intervenció del profeta Isaïes que realitza un anunci enigmàtic: “La noia tindrà un fill i li posarà Emmanuel”. L’esposa del rei engendrarà un fill, que anomenarà Emmanuel per evidenciar que Déu és amb el poble i el llinatge del rei David en temps d’infortuni. La tradició cristiana llegirà la proclama d’Isaïes com una profecia del embaràs de Maria i el naixement de Jesús: ell concretarà de manera meravellosa el nom d’Emmanuel, esdevenint de manera perpètua el Déu amb nosaltres que significa el seu nom.

Sant Pau, escrivint als cristians de Roma, els confirmava que l’anunci d’Isaïes s’havia encarnat en Jesucrist, que descriu com: “destinat a anunciar la bona nova de Déu, que ell ja havia promès pels seus profetes en les escriptures santes”. Jesús de Nazaret no només anuncià la Bona nova de Déu, sinó que ell mateix era la Bona nova de Déu. Així ho explicava l’apòstol: “Aquesta bona nova es refereix al seu Fill Jesucrist, Senyor nostre”. Sant Pau se sentia cridat a estendre a tots els pobles aquesta Bona nova, desitjant-los la gràcia i la pau de Déu.

L’evangeli de sant Mateu explicava la seva versió particular del prometatge de Maria amb Josep i el seu embaràs. Les dificultats humanes de l’episodi es superen amb la intervenció divina a través d’un àngel i la receptivitat posterior de Josep. Tot plegat perquè s’acomplís en Jesús l’anunci que havia fet el profeta Isaïes, que la verge tindrà un fill i li posaran Emmanuel, que vol dir Déu és amb nosaltres. Josep, assumeix la seva part de compromís en l’embaràs de Maria per obra de l’Esperit Sant: “Josep es despertà i, complint el que l'àngel del Senyor li havia manat, la prengué a casa com a esposa”.

Fugiran les penes i els gemecs (Diumenge 3r Advent)

“Fugiran les penes i els gemecs”. Així acabava el preciós fragment de la lectura del profeta Isaïes. Abans, el profeta havia fet una al·legoria sobre el desert i les terres àrides que floreixen, també sobre el retorn festiu a Jerusalem dels deportats. Tants segles després de la seva redacció, seguim necessitats de lectures inspirades com aquesta, que descriuen una transformació meravellosa de la realitat, tot obra de l’acció de Déu. Quan els defalliments ens mengen l’ànim, quan ens omplim la boca i el cor de discursos tòpics negatius i pessimistes, quan els problemes i les dificultats ens constrenyen, ens cal escoltar el profeta Isaïes que ens anima a moure fitxa: “Enrobustiu les mans que es deixen caure, afermeu els genolls que no s'aguanten. Digueu als cors alarmats: Sigueu valents, no tingueu por! Aquí teniu el vostre Déu que ve per fer justícia; la paga de Déu és aquí, és ell mateix qui us ve a salvar”. Quin creient és capaç de rebutjar aquest missatge profètic anunciant la salvació de Déu, que comença, no pels més eixerits, sinó pels més necessitats de salvació?

Així mateix, la carta de sant Jaume exhortava els destinataris a fer com els pagesos, a ser pacients mentre no arriben les primeres pluges. Per això afirmava: “Igualment vosaltres tingueu paciència, refermeu els vostres cors, que la vinguda del Senyor és a prop”. Cada dia que passa som més a prop d’aquest final dels temps, que no sabem quan serà, però que cal esperar amb bons auguris, no queixant-nos els uns dels altres, com criticava la carta.

Joan Baptista continuava sent el protagonista de l’evangeli de sant Mateu, com diumenge passat. Avui el trobem empresonat, qüestionant-se sobre el sentit de la seva missió de convidar els seus contemporanis a la conversió perquè el Regne de Déu és a prop. Per això envia els seus deixebles a preguntar a Jesús si ell és veritablement el Messies que estan esperant. Jesús ho confirma: “Aneu a anunciar a Joan el que veieu i el que heu sentit dir: els cecs hi veuen, els invàlids caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten, els morts ressusciten, els desvalguts senten l'anunci de la bona nova.” Les accions de Jesús converteixen en realitat els anuncis utòpics del profeta Isaïes, destinades en primer lloc als desvalguts. Tanmateix, Jesús afegeix un missatge que interpel·la, no només al mateix Joan Baptista que dubta, sinó a nosaltres avui: “Feliç aquell que no quedarà decebut de mi”. El qui queda decebut de Jesús, l’abandona; el qui no queda decebut, resta fidel.

Un nen petit els guiarà (Diumenge 2n Advent)

“Un nen petit els guiarà”. Ho explicava el profeta Isaïes respecte el llop i l’anyell, la pantera i el cabrit, el vedell i el lleó que caminaran plegats pacíficament, guiats per un infant. Aquesta imatge extraordinària de l’extraordinari profeta Isaïes, el gran poeta anunciador dels temps futurs, fa referència al Messies d’Israel, al salvador que naixerà del llinatge de Jessè, el pare del rei David. D'ell rebrotarà el Messies, on hi reposarà en plenitud l’Esperit diví. En aquest futur millor, el profeta concreta que  “ningú no serà dolent ni farà mal”, una utopia terrenal que assenyala el destí final de la humanitat, que l’infant Jesús inaugurà amb el seu naixement i que cada any el temps d’Advent s’encarrega de recordar-nos.

Sant Pau, escrivint als cristians de Roma, els exhortava a aprofitar l’ensenyament de les Escriptures perquè “la força i el consol que elles ens donen ens ajudin a mantenir la nostra esperança”. L'apòstol afegia que això s'ha de concretar en la vida de les comunitats, d'abans i d'ara, a través de gestos i actituds. Primer, estant ben avinguts de cor i de llavis. Segon, acceptant-nos els uns als altres per la senzilla raó que Crist ens accepta a tots i cadascun, vinguem d’on vinguem i pensem com pensem.

L’evangeli de sant Mateu explicava les predicacions de Joan Baptista anunciant la vinguda del Regne de Déu i el seu Messies: “vingué Joan Baptista, que predicava així al desert de Judea: «Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop»”. Les crítiques i amenaces del Baptista als seus contemporanis no són literatura caducada, sinó missatge actuals que conviden a no refiar-nos de la nostra vivència de fe, sovint acomodatícia i que tendeix a rutinitzar-se. El Baptista insisteix en la conversió, que no és més que tornar a aquell del qual tendim a allunyar-nos. El to escatològic i amenaçant del seu discurs cal entendre’l avui dia com un avís a no deixar per demà el que puguem fer avui, perquè el destí final de la història no el decidirem els humans, sinó Déu mateix. Per aquesta raó cal viure la nostra vida terrenal com una espera activa del Regne de cel, que com indicava Joan Baptista, és a prop.