“Jo soc el Senyor, el teu Déu, que t'he fet sortir de la terra d'Egipte, d'un lloc d'esclavatge. No tinguis altres déus fora de mi”. Aquest és l’inici del Decàleg, els deu manaments que Iahvè lliurà a Moisès dalt el mont Sinaí. Es tracta d’un compendi d’ordinacions religioses i civils que s’ha convertit en patrimoni de la humanitat, en un referent moral i religiós de la cultura jueva, cristiana i musulmana. Els humans, de sempre, necessitem principis que ens situïn amb sentit, coherència i justícia dins l’ara i l’aquí, i els 10 manaments ho són per als humans de tots els temps i de tots els llocs. Per aquesta raó el salmista cantava: “És perfecta la llei del Senyor i l’ànima hi descansa”. També proclamava: “Els preceptes del Senyor són planers, omplen el cor de goig; els manaments del Senyor són transparents, il·luminen els ulls”.
L’evangeli de sant Joan explicava l’episodi de Jesús expulsant del recinte del temple a venedors i canvistes. Jesús altera “l’ordre establert” i provoca un bon aldarull a cops de fuet, escampant monedes i bolcant taules: un batibull on l’única reacció, segons l’evangeli, és que li preguntin perquè ha fet això. La resposta és desconcertant: “Destruïu aquest santuari i jo el reconstruiré en tres dies”. Els qui l’interroguen entenen que es refereix al santuari del temple, on hi ha el sancta sanctorum, el lloc de la presència divina enmig del poble. Però Jesús anuncia veladament la seva mort quan diu: “Destruïu aquest santuari”, al·ludint a que ell és el nou lloc terrenal de la presència divina; i també proclama la resurrecció, quan diu:“ jo el reconstruiré en tres dies”. Les paraules i les accions de Jesús abans de Pasqua desvetllaren l’atenció d’altres pelegrins que rondaven la ciutat: molts van creure en el seu nom, admirats de la seva personalitat. Però l’admiració ha de passar pel sedàs de la vergonya i la ignomínia, la veritable prova del cotó que costa tant de superar.
Sant Pau reflectia això, quan escrivia als corintis que la predicació cristiana es centra en un messies crucificat, quelcom escandalós per una tradició jueva triomfalista, i quelcom absurd per una cultura grega hegemònica. L’apòstol explicava que el Messies crucificat, que és Jesucrist, ha capgirat els esquemes humans, mostrant que, sota l’absurd i l’escàndol aparent, s’hi amagava la saviesa i el poder de Déu. Una gran lliçó no només de fe, sinó de vida, la de no jutjar amb frivolitat els escàndols i absurds, no sigui que ens succeeixi com Jesús en el seu moment històric: que el gran rebutjat esdevingui el gran acceptat.
