El Senyor vindrà per arravatar-nos al cel (Diumenge 32)

“Al crit d’un arcàngel, al toc de corn de Déu, el Senyor mateix baixarà del cel”. Ho explica sant Pau als cristians de Tessalònica quan li pregunten sobre el futur dels difunts. L’apòstol explica que ressuscitaran quan vingui Jesucrist, i els qui restin en vida seran arravatats al cel amb els difunts. Es tracta d’una escena espectacular, que si féssim l’esforç mental d’imaginar que succeeix en aquest precís instant, ens desconcertaria, perquè potser no ens sentim preparats o no mereixen ara mateix ser arravatats per a dur una vida celestial amb Déu.

De fet, així ho explica la paràbola de les deu noies que esperen la vinguda de l’espòs: cinc d’elles són assenyades i poden entrar al banquet, i les cinc desassenyades es queden fora sense poder entrar. El missatge final és clar: “Vetlleu, doncs, perquè no sabeu ni el dia ni l’hora”. De fet, el que diferencia una noies de les altres és que les assenyades van ben aprovisionades d’oli i les altres no, una al·legoria de nosaltres mateixos que de vegades actuem amb seny i previsió i de vegades ho fem impulsivament i sense seny. Les conseqüències són clares en cada cas.

Per assolir el seny ens cal la saviesa que explicava la lectura del llibre de la Saviesa. La lectura i tot el llibre no es refereix a cap capacitat intel·lectual ni a uns coneixements acadèmics, sinó a Déu mateix que es manifesta als humans amb la seva saviesa. “Ella mateixa es fa conèixer als qui la desitgen” i es presenta pels camins buscant qui vulgui acollir-la. Deixar-nos abraçar per la saviesa divina ens convertirà en persones assenyades. Si ens fem accessibles a ella, si la desitgem, l’adquirirem, perquè en el fons és un regal diví. Nosaltres només hem de mostrar predisposició, la resta ho farà ell. Així de senzill..

Encarar la mort amb fe (Fidels Difunts 2020)

La commemoració dels fidels difunts d’enguany implica recordar més difunts de l’habitual. La pandèmia ha estat i continua essent una aliada molt eficaç de la germana mort, que durant el primer confinament  ni va permetre que féssim comiats dignes als nostres difunts.

La pandèmia ha esdevingut una amenaça que plana sobre la nostra vida. La consciència de la pròpia mort ja no és quelcom remot, sinó proper i factible en espai de poques setmanes.

La fe en Jesucrist mort i ressuscitat ha d’ajudar-nos a viure aquesta situació amb dignitat. Per això mencionem Martí Luter, quan explica que per a un cristià és un vertader pecat no voler morir i témer la mort, perquè Crist la vencé. I un cop vençuda, ja no ha de ser temuda. Luter ho arrodoneix dient que al cristià no li cal témer res en aquesta vida ni en la futura, perquè tant la mort com tots els altres mals se li han tornat en bé i en guany.

L’esperança en ell ens purifica (Tots Sants 2020)

“Qui té aquesta esperança en ell, es purifica”. Així de fàcil ens ho planteja la primera carta de sant Joan. Es refereix a l’esperança de tot creient de veure Déu tal i com és; quelcom impossible en aquesta vida, però factible en la vida futura. Mentrestant, aquest anhel d’arribar fins a Déu ens va purificant. És ben sorprenent aquesta lògica de la purificació, feta a cops d'esperança.

Però l’esperança del creient es tradueix en actituds i en comportaments concrets, que Jesús puntualitza en detall a les benaurances que hem proclamat, el projecte de vida feliç d’un cristià; una proposta diametralment oposada als estàndards de felicitat que constantment ens bombardegen. Es tracta de ser pobre d’esperit, d’estar de dol, de ser humil, de tenir fam i set de ser just, de ser compassiu, de ser net de cor, de ser pacífic, d’acceptar les persecucions, les ofenses, i les calúmnies per ser cristians. Es tracta de propostes que llegides amb criteris d’immediatesa poden fer riure sota el nas pel seu candor. Però la clau de lectura de les benaurances la dona la frase final: “la vostra recompensa és gran en el cel”.  Les benaurances de Jesús impliquen rebre garrotades a la terra, però recompensa en el cel. Les benaurances humanes, per molt que es dissimuli, impliquen rebre i donar garrotades, però sense cap recompensa en el cel. Posats a rebre, millor que sigui per fer coses genuïnes.

Seguint amb l’àmbit celestial que ocupa les lectures d’avui, el llibre de l’Apocalipsi menciona els qui han estat marcats al front amb el segell de servent de Déu. No es puntualitza que siguin bons o dolents, sinó que formen part d’una gran multitud de totes les nacionalitats, pobles, races i llengües. El text parla de cent quaranta-quatre mil, una xifra simbòlica, que és el resultat de multiplicar les dotze tribus ‒que constitueixen el poble d’Israel‒, pels dotze apòstols ‒que constitueixen l’Església. El resultat dona cent quaranta-quatre. Afegint-ne mil, expressa una multitud incomptable de servents de Déu. Ells constitueixen els cors celestials que alaben Déu eternament de dia i de nit. Luter, explicava que l’infern és infern perquè no hi ha lloança a Déu, mentre que el cel és cel perquè la lloança allí és perpètua. Nosaltres, des de la terra, quan ens reunim per celebrar l’eucaristia, ens unim espiritualment als cors celestials de sants i d’àngels. Junts, cantem les lloances divines. Mentrestant, la nostra esperança ens va purificant.