L’evangeli de sant Lluc explicava l’escena on Jesús aconsegueix una pesca miraculosa en el llac de Tiberíades. La reacció de sant Pere al contemplar el prodigi coincideix amb la d’Isaíes quan deia “soc un home de llavis impurs”. L’apòstol proclamava: “Senyor, allunyeu-vos de mi, que soc un pecador”. Experimentar la transcendència divina desvetlla la insignificança humana i el reconeixement d’Algú que està per damunt de tot i de tots. Isaïes i Pere assoleixen la posició humana correcta, la de criatura oberta al Creador: és aleshores quan s’obre el camí a la intervenció divina: “Qui enviaré? Qui ens hi anirà?” diu Iahvè a Isaïes; “No tinguis por: des d'ara seràs pescador d'homes”, diu Jesús a Pere.
Sant Pau, escrivint als cristians de Corint, comparteix la mateixa experiència interior de petitesa quan exclama: “Jo soc el més petit dels apòstols i ni tan sols mereixo que em diguin apòstol”. Acabava de dir que Jesucrist se li aparegué gairebé de rebot, sense cap mèrit, al contrari, ple de demèrits. L’apòstol, conscient d’aquesta grandesa viscuda, no s’està de reconèixer l’acció divina en ell: “Per gràcia de Déu soc el que soc, i la gràcia que ell m'ha donat no ha estat infructuosa”. Tant de bo nosaltres siguem capaços de repetir la frase de sant Pau, conscients que els bons fruits que puguem donar en la nostra vida de fe, no són cap mèrit nostre, sinó que hem deixat treballar en nosaltres l’acció divina.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada