Semblants a l'home que és del cel (Diumenge 7)

“Déu ha fet caure el teu enemic a les teves mans”. Ho deia Abisai, nebot de David i company de lluites militars, respecte al rei Saül, obsessionat en matar a qui el reemplaçarà en el tron. Gran temptació la que pronuncia Abisai, utilitzant el nom de Déu per justificar la violència en defensa o en benefici propi. David, però, no cau en el parany amb una resposta que acredita la seva religiositat: “Qui quedaria net de culpa si amb les seves mans feia res de mal a l'Ungit del Senyor?”. Si Abisai motiva David a actuar violentament en nom de Déu, el futur rei reacciona pacíficament també en nom de Déu: una línia divisòria molt subtil si no tenim el cap ben posat sobre les espatlles i el nostre cor allunyat d’impulsos violents, que afegeixen Déu com a justificació i la defensa pròpia com a objectiu, quan el rerefons real és imposar el nostre ego.

L’evangeli de sant Lluc explicava el discurs de Jesús de com tractar els enemics, fent un recital de propostes que eixamplen la reacció pacífica de David amb Saül. És important dir que Jesús parla als seus deixebles, no a tothom, sabedor que calen opcions fonamentals per assumir el que dirà. Comença dient: “Estimeu els enemics” i acabava amb la frase: “Déu us farà la mesura que vosaltres haureu fet”. Entremig, Jesús concreta com posar a la pràctica el seu missatge. Primer, neutralitzant els atacs rebuts fen el contrari del que es rep: fer el bé, beneir, pregar, resistir, deixar-se trepitjar, donar, no reclamar. Segon, per no caure en voluntarismes que acaben en no res, Jesús fonamenta tot el que diu en Déu com a pare de tots: ell ens tractarà com a fills a mesura que considerem els altres també com a fills seus i, per tant, germans nostres en Jesucrist. En suma, estimar els enemics és accessible des de la fe en Déu i en Jesús.

Sant Pau, escrivint als corintis, conscient de la barreja de l’ésser humà com a ésser terrenal i com a ésser espiritual, convida a treballar tot allò que ens faci més espirituals i més semblants a Déu. Aleshores: “Serem semblants a l'home que és del cel”, afirmava l’apòstol. Aquest és el nostre destí final i el camí segur que hi porta és el treball interior d’estimar els enemics, que no és més que deixar que el nostre cos espiritual regeixi el cos terrenal: una tasca que ens ocuparà fins al moment de la mort.

Troba en el Senyor la seguretat (Diumenge 6)

“Maleït l'home que es refia de l'ajut humà, que busca un home per fer-ne el seu braç dret”. Ho proclamava el profeta Jeremies, qüestionant la tendència humana a recolzar-nos més en les persones que en Déu, bo i sentenciant: “mentre el seu cor s'allunya del Senyor”. El profeta no demanava que siguem autosuficients, sinó que posem la nostra confiança fonamental en Déu, obrint-nos existencialment al suport celestial. Els qui així ho facin, Jeremies els anomena beneïts: “Beneït l'home que es refia de l'ajut del Senyor i troba en el Senyor la seguretat”. Els primers no donaran cap fruit, però els segons sí, corroborava el profeta amb imatges de la natura. El salm responsorial corroborava l’afirmació de Jeremies: “Feliç l'home que té posada en el Senyor la seva confiança”.

L’evangeli de sant Lluc recollia el discurs de les Benaurances proclamades per Jesús. És una versió diferent de la més coneguda de l’evangeli de Mateu, però amb el mateix missatge. Aquí, com un antic profeta, Jesús utilitza els contrastos per afegir intensitat a les seves paraules: primer lloant amb l’exclamació “Feliços...” i després advertint amb la fórmula “Ai de vosaltres...”. Jesús declara feliços els qui confien en Déu malgrat la seva realitat humana sigui de pobresa i fam, de plor i de rebuig social. També adverteix els rics i als tips, als qui riuen i són benvistos, perquè vagin més enllà de les complaences terrenals perquè són realitats fugisseres.

Sant Pau, escrivint als corintis, donava arguments per no caure en dualismes que ens porten a materialismes vulgars o a misticismes desencarnats. Jesús ressuscitat és la clau de volta per viure la vida material amb sentit i esperar un més enllà de plenitud. Així ho expressava l’apòstol: “Si l'esperança que tenim posada en Crist no va més enllà d'aquesta vida, som els qui fem més llàstima de tots els homes”. Creure en Jesús permet fer el salt qualitatiu de ser un “bon vivant” terrenal a convertir-nos en un “bon vivant” existencial.

Ai de mi! (Diumenge 5)

“Ai de mi, no podré parlar!”, s’exclamava el profeta Isaïes davant de tanta proximitat amb la magnificència divina i que el feia sentir indigne de tal visió. Isaïes explica la seva experiència mística a través d’imatges, de veus i d’accions simbòliques al voltant del temple de Jerusalem: un tron celestial, un mantell reial que cobreix el temple, uns serafins que santifiquen el nom diví, un d’ells que purifica els llavis d'Isaïes amb un carbó roent, una veu divina final que el convida a la missió. Un veritable sacseig diví que deixa el profeta retut i disponible: "Aquí em teniu: envieu-m'hi".

L’evangeli de sant Lluc explicava l’escena on Jesús aconsegueix una pesca miraculosa en el llac de Tiberíades. La reacció de sant Pere al contemplar el prodigi coincideix amb la d’Isaíes quan deia “soc un home de llavis impurs”. L’apòstol proclamava: “Senyor, allunyeu-vos de mi, que soc un pecador”. Experimentar la transcendència divina desvetlla la insignificança humana i el reconeixement d’Algú que està per damunt de tot i de tots. Isaïes i Pere assoleixen la posició humana correcta, la de criatura oberta al Creador: és aleshores quan s’obre el camí a la intervenció divina: “Qui enviaré? Qui ens hi anirà?” diu Iahvè a Isaïes; “No tinguis por: des d'ara seràs pescador d'homes”, diu Jesús a Pere.

 Sant Pau, escrivint als cristians de Corint, comparteix la mateixa experiència interior de petitesa quan exclama: “Jo soc el més petit dels apòstols i ni tan sols mereixo que em diguin apòstol”. Acabava de dir que Jesucrist se li aparegué gairebé de rebot, sense cap mèrit, al contrari, ple de demèrits. L’apòstol, conscient d’aquesta grandesa viscuda, no s’està de reconèixer l’acció divina en ell: “Per gràcia de Déu soc el que soc, i la gràcia que ell m'ha donat no ha estat infructuosa”. Tant de bo nosaltres siguem capaços de repetir la frase de sant Pau, conscients que els bons fruits que puguem donar en la nostra vida de fe, no són cap mèrit nostre, sinó que hem deixat treballar en nosaltres l’acció divina.

Entrarà al seu temple (Presentació del Senyor 2025)

“L'àngel de l'aliança que desitgeu, entrarà al seu temple”. Ho anunciava el profeta Malaquies, respecte l’àngel encarregat de vetllar pel culte del temple de Jerusalem i pel bon desplegament de l’aliança divina amb la tribu de Leví, que es responsabilitzava, en nom de totes les tribus d’Israel, del culte a Iahvè. El profeta és crític amb el culte del temple i anuncia una intervenció enèrgica d’aquest àngel de l’aliança, un personatge citat únicament aquí en la Bíblia hebrea, el qual “purificarà els descendents de Leví”. Només després d’aquesta purificació el seu culte esdevindrà agradable a Déu. Aquesta ha de ser sempre la responsabilitat, tant de la tradició jueva, que s’aplega en les sinagogues, com de la tradició cristiana: la d’oferir un culte digne i agradable a Déu, un repte constant on els espais i l’acció cultual exterior ha de correspondre a l’actitud interior de fe. Així ho proclamava i ho repetia amb exultança el salm responsorial: “Portals, alceu les llindes; engrandiu-vos, portalades eternes, que ha d'entrar el rei de la glòria”.

L’evangeli de sant Lluc explicava l’episodi del nadó Jesús, presentat pels seus pares al temple per complir la prescripció de la Torà: oferir a Déu el primogènit i rescatar-lo com un regal a cuidar. L’episodi presenta dues escenes protagonitzades per dos venerables ancians, Simeó i Anna, que reconeixen les flaires divines del nadó que l’evangeli presenta com a Messies i Redemptor. Simeó proclamava: “Els meus ulls han vist el Salvador que preparàveu per presentar-lo a tots els pobles”. Així mateix, Anna “parlava del nen a tots els qui esperaven el temps en què Jerusalem seria redimida.” La presentació del nadó Jesús en el temple esdevé una escena de culte discreta i només alterada per les confessions dels dos ancians.

Jesús creixerà i s’enfortirà en la quotidianitat amagada de Nazaret per mostrar el que explicava la carta als Hebreus: “Jesús s'ha emparentat amb nosaltres”; i també: “ell mateix ha passat la prova del sofriment”. És a través d’aquesta gran proximitat humana que Jesús exercí la seva messianitat i la seva redempció, que posteriorment Déu confirmaria amb la seva resurrecció gloriosa després de la seva passió i mort. Jesús Ressuscitat continua exercint la seva messianitat i redempció amb nosaltres, en la vida quotidiana i sobretot a través d’un culte digne i agradable.