La proximitat divina (Santíssima Trinitat 2021)

Podem resumir el sentit de la celebració de la Santíssima Trinitat amb la paraula “proximitat”. En aquest sentit, avui celebrem la proximitat de Déu, expressada a través del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.

En el llibre del Deuteronomi, Moisès adreça un discurs al poble on s’admira de tanta proximitat divina. Proclama si mai s’ha sentit a dir que un poble hagi escoltat la veu de Déu amb tanta claredat, i si mai s’ha sentit a dir que hagi protegit i alliberat un poble com ha fet amb Israel. Tot plegat, ho han experimentat de manera clara i privilegiada: “Ho heu vist amb els vostres ulls”, insisteix Moisès. Per aquesta raó, reclama al poble de conservar vivament aquest record en el seu cor. També exigeix de complir els decrets i manaments divins a fi de ser feliç, és a dir, per afirmar i per continuar gaudint aquesta proximitat.

Sant Pau, escrivint als cristians de Roma, també expressa la proximitat divina quan afirma: “Els qui viuen portats per l’Esperit de Déu són els fills de Déu”. Ser fill de Déu, com ho som des del baptisme, és la màxima expressió de familiaritat amb Déu, a qui concebem com a Pare i així el qualifiquem. Com continua explicant l’apòstol, gaudim d’un esperit que ens ha fet fills i ens fa cridar “Abbà, Pare!”. Amb aquest qualificatiu, la proximitat de Déu i la seva resposta paternal esdevenen una garantia.

L’evangeli també és ben explícit amb la proximitat. Jesús, en les seves paraules finals en l’evangeli de Mateu, proclama: “Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món”. Amb aquesta declaració,  Jesucrist assegura la seva companyia, la seva cura, la seva presència, la seva immediatesa. Però abans encarrega als seus deixebles d’anunciar la conversió a Déu i de batejar els pobles en el nom  de la Santíssima Trinitat: el Pare com a font d’amor que tracta els humans com a fills, el Fill com a mediació eficaç que enllaça els humans amb Déu, l’Esperit Sant que vivifica de manera contínua la nostra realitat.

Agraïm tanta proximitat, celebrem tanta proximitat, aprofitem tanta proximitat!

La força expansiva de l’Esperit Sant (Pentecosta 2021)

A tots ens ha quedat ben clara la diferència entre una epidèmia i una pandèmia. Estem vivint la increïble força expansiva d’un virus que ha sacsejat la vida del planeta. Per captar l’abast d’aquesta expansió ens servim del llenguatge estadístic: indiquem constantment les xifres i els percentatges de persones infectades i guarides, els percentatges i xifres d’hospitalitzats i dels qui són a cures intensives, el nombre de difunts. Ara també parlem de xifres de vacunats.

Aquesta realitat pandèmica que vivim, ens serveix per introduir l’abast de la força expansiva de l’Esperit Sant en els orígens del cristianisme. Evidentment, en bé de les persones. Les lectures que hem escoltat ens expliquen la meravellosa força expansiva de l’esperit diví que s’escampa als deixebles, i a través d’ells, es va encomanant arreu. La manera d’explicar l’esdeveniment en els Fets dels Apòstols no és amb el llenguatge estadístic, sinó a través d’al·legories: es parla d’una forta ventada, d’un gran soroll i de llengües de foc. Son elements que testimonien la força de l’esdeveniment. Però el més destacat, és que tots els afectats es posen a parlar en diferents llengües, expressant metafòricament l’abast d’aquesta capacitat expansiva de l’Esperit Sant. La dada estadística, per dir-ho d’alguna manera, que corrobora l’esdeveniment, és que de fora estant escolten amb claredat el que succeeix on es troben els deixebles, i també que persones vingudes de totes les zones de la Mediterrània els escolten parlar en les seves llengües. El que allí s’esdevingué no ho sabem de forma detallada, però les al·legories manifesten que va ser quelcom real i decisiu. Aquells deixebles que estaven amb les portes tancades amb por, es dediquen tot seguit a anunciar que Jesús és viu, acompanyats per la força expansiva de l’Esperit Sant.

Cal definir com a fenomen històric la velocitat d’irradiació del cristianisme primitiu, talment com una encomanadissa epidèmia benèfica de l’esperit diví, que en poques dècades s’estengué a tots els països de la  Mediterrània. Cal definir també com a fenomen actual la presència contínua de l’Esperit Sant en la vida de les esglésies cristianes, animant-les, ungint-les, acompanyant-les, esdevenint un cable de connexió contínua amb l’esfera celestial, on hi ha el Pare i el Fill. Perquè Pentecosta és celebrar que l’esperit diví s’estén des de les altures a tot arreu, i de manera irrefrenable.

El baptisme de Jesús en l’Esperit Sant (Pasqua 7. Dilluns)

“Quan Pau els imposà les mans, vingué sobre ells l’Esperit Sant”. Aquesta acció de sant Pau a uns creients d’Efes, s’esdevé després de batejar-los en el nom de Jesús, el Senyor. El fragment dels Fets dels Apòstols, recalca que batejar en el nom de Jesús, va associat amb el do de l’Esperit Sant.

La litúrgia del temps pasqual ens ha convidat repetidament a renovar les promeses del baptisme: renunciant al mal i proclamant la nostra fe en el Pare, el Fill i l’Esperit Sant. Tot plegat, per preparar-nos espiritualment a la celebració del proper diumenge: Pentecosta, el solemne espetec final de la Pasqua.

S’endugué captius i repartí dons (Ascensió 2021)

“S’enlairà davant d’ells, un núvol se l’endugué, i el perderen de vista”. Aquesta és l’explicació que fan els Fets dels Apòstols de l’ascensió al cel de Jesús ressuscitat. Que és tracta d’una escena teològica, i no “física”, ho demostra l’aparició en escena de dos personatges angelicals. Diuen als deixebles que deixin de mirar el cel, que Jesucrist tornarà quan sigui l’hora. Aquest retorn, esdevé una al·lusió a la fi dels temps. Malgrat l’espectacularitat de l’escena -Jesucrist enlairant-se i un núvol diví se l’endú-, el resultat final és que desapareix. Els deixebles el perden de vista. Tot plegat, queda un tant enigmàtic, si ens cenyim únicament a la descripció del text.

L’evangeli de sant Marc, explicant la mateixa escena, aporta més informació amb un detall decisiu: “Jesús, el Senyor, després de parlar-los, fou endut al cel, i s’assegué a la dreta del Pare”. L’evangeli complementa l’ascensió de Jesucrist amb la seva entronització a la dreta del Pare. De nou, ens movem en un escenari teològic, que recrea una cerimònia d’entronització reial en les altures, per donar-nos un missatge també teològic: Jesucrist esdevé rei, i a partir d’ara, ocupa un lloc privilegiat, assegut a la dreta del Pare. Per tant, Jesucrist no es perd de vista, com deien els Fets dels Apòstols, sinó que s’instal·la on li toca, compartint i repartint aires plenament divins.

La carta de sant Pau als Efesis, també diu la seva sobre l’esdeveniment, afegint el seu missatge. Atribueix a Jesucrist la citació d’un salm: “Pujà cel amunt, s’endugué un seguici de captius, repartí dons als homes”. Sant Pau, coincideix amb els Fets dels Apòstols i l’evangeli de Marc, dient que Jesucrist pujà al cel. Però l’apòstol es dedica a explicar els efectes de l’ascensió sobre els seus seguidors; per tant, sobre nosaltres. En primer lloc, diu que: “s’endugué un seguici de captius”. Amb això, se’ns diu que el viatge celestial de Jesús és alliberador, principalment quan vivim captius del pes de la nostra consciència, aclaparats per sentiments de culpabilitat. Jesucrist ens treu aquest llast tan feixuc i fa de pont meravellós amb el Pare. Quin regal tan gran! Sant Pau també diu que: “repartí dons als homes”.  Aquesta frase anuncia el que celebrarem la setmana vinent: la vinguda de l’Esperit Sant, el repartiment de dons a tothom que se'ls deixa repartir, Pentecosta!

Evitar prostracions per viure l’amor fratern (Pasqua 6. Diumenge)

“Posa’t dret, que jo soc home igual que tu”, és la sàvia resposta que l’apòstol Pere dona al centurió Corneli, que l’esperava freturós i es prosternà davant seu. A continuació, Pere, admirat de la conversió d’un gentil, declara amb solemnitat: “Déu no fa diferències a favor d’uns o d’altres. Déu acull tothom qui creu en ell i fa el bé, de qualsevol nacionalitat que sigui”. Aquesta proclama de l’apòstol estava precedida pel gest de refusar la prostració de Corneli. La praxi i el discurs coincidien. Si Déu no fa diferències, tampoc les hem de fer nosaltres: tots drets, al mateix nivell, amb els mateixos drets, amb les mateixes obligacions. El bateig de Corneli i la seva família marcava un punt d’inflexió en aquell cristianisme naixent, que obria les seves portes als qui no eren jueus i els incorporava de tu a tu en el seguiment de Jesucrist. Els Fets dels Apòstols ho narren de manera solemne, però les cartes de sant Pau testimonien les naturals dificultats d’aquest encaix en les comunitats que naixien i creixien a redós de la Mediterrània.

De fet, aquesta és la clau de volta de l’experiència cristiana: una vida comunitària que malda per evitar les diferències i les prostracions. Això facilita la convivència i desvetlla l’estimació dels altres membres de la comunitat, amb qui compartim l’amor a Déu. Ens ho recordava la primera carta de sant Joan: “Hem d’estimar-nos els uns als altres, perquè l’amor ve de Déu”. Si l’amor de Déu és concreta en Jesucrist, el nostre amor a Déu s’ha de concretar en l’amor als germans. Si Déu estima els germans de la comunitat, jo he de procurar de fer el mateix, sense demanar prostracions, sense organitzar estatus, sense promoure divisions, com tant ens agrada de fer.

Jesús repeteix el mateix en l’evangeli, declarant el tarannà del seu amor: “Jo us estimo tal com el Pare m’estima. Manteniu-vos en l’amor que us tinc”. Es tracta d’entrar en aquesta roda amorosa, sense ser-ne dignes i participant-hi amb humilitat i agraïment. Aleshores, sentirem pròxims els qui, com nosaltres, comparteixen aquesta roda. Aleshores, pren sentit el manament de Jesús: "que us estimeu els uns als altres com jo us he estimat”, la frase més coneguda de l’evangeli, que resumeix la utopia que Ell ens proposa. Una utopia que comença per evitar que els altres ens facin prostracions de tota mena, que és el nostre pecat original.