Josep Maria Esquirol, professor de filosofia a la Universitat
de Barcelona, diu:“En veritat, i per sort, aquí el paradís és impossible”.
Aquesta afirmació és molt important, creure el contrari, que el Paradís pot ser
real en aquest món, ha portat molt de sofriment en la historia de la humanitat.
Sobretot en el segle passat. Cal assumir que ni ara ni mai el nostre món serà
un paradís. Voler que sigui un paradís es forçar la realitat, més encara, els
altres. I no simplement en el camp de la societat en general, sinó també quan
cerquem aquest Paradís en la família, en el treball, en la vida concreta de
cada dia. S’acaba no acceptant la realitat, forçant l’altre.
Sant Pau ens diu “Uns volen miracles, altres saviesa, però
nosaltres prediquem un Messies crucificat, escàndol per als jueus, i per els
altres un absurd”. Cal comptar amb l’escàndol, amb l’absurd. Cal comptar amb la
crucifixió del Messies.
I això no ho ha d’amagar la nostra fe, el temple, sinó al
contrari posar-ho de manifest. La religió no potser amagar la realitat. I no
sols perquè se la pot utilitzar en fins econòmics, sinó, també, perquè pot ser
una evasió davant la realitat comptabilitzant els nostres esforços, tot
esperant que Déu ens ho recompensi. Que implanti el Paradís.
En l'expulsió dels venedors al Temple és l’única vegada que
veiem reaccionar tant fortament a Jesús. I és que assenyala una deformació, una manipulació important de
la fe, del temple. I a la vegada indicant un nou camí, un nou temple. Quan
Jesús mori a la creu, segons els evangelis, s’esquinçarà el vel del temple. Hi ha
un lliure accés al temple. El Sant dels sants es fa present a través de Jesús,
el Messies, però és un Messies crucificat. No hi ha signes prodigiosos, no es
demostra per la saviesa, la ciència.
No hi ha un Paradís en aquest món, però sí un Messies. Un
Messies crucificat. La comunitat de creients ha de mostrar-lo. Cada una de les
esglésies ha de recordar-lo. “En Ell hi ha el poder i la saviesa de Déu”.
En aquest món no hi ha cap Paradís, ni pot haver-hi. Però sí
hi ha el Messies. El creient viu a la vegada en la duresa i concretesa d’aquest
món i, a l’hora, sota la sobirania del Messies crucificat, i també,
ressuscitat, vivent i Senyor. Cal esdevenir instrument d’aquesta reialesa
crucificada que pot ser vista com un absurd i un escàndol, però que va fent
esquerdes a l’absurd i l’escàndol en el que vivim i deixa passar la llum d’un
món nou. És la promesa ja realitzada en la vida dels pobres, com una petita
llavor de mostassa, com un llavat dins la massa. Petit, però real fa present el
món definitiu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada