Reconeixent les vergonyes pròpies, properes i alienes (Dilluns 17)

L'episodi del vedell d'or, que hem escoltat retallat, el podem qualificar de vergonyós, potser el més vergonyós de l'Antic Testament, que no s'estalvia d'explicar aquest i altres pecats d'Israel, precisament per mostrar la infinita misericòrdia divina. El mateix fa el Nou Testament, que tampoc s'estalvia d'explicar les vergonyes i pecats dels deixebles i de la primitiva comunitat, perquè és precisament el que Jesús vingué a redimir. 

Evitem a nivell personal, de col·lectiu religiós o eclesial, de presentar-nos com a sants i bons, sinó reconeixent les nostres vergonyes perquè precisament és això el que Déu ha vingut a transformar. Ha aparegut un llibre titulat "Te perdono, padre", prologat pel papa, on una víctima explica els abusos rebuts per un caputxí a Friburg durant 4 anys. Avergonyim-nos-en, però no ho amaguem, perquè aleshores tots obtindrem la misericòrdia divina i serem veritablement redimits.

La Trinitat ni se sent pressionada ni pressiona (Diumenge 16)

"Pressió? Què és pressió? Jo em diverteixo". Aquesta era la declaració del campió del món de ciclisme després de vèncer sobradament a l'esprint una etapa del Tour de France. El dia següent aquest mateix ciclista feia caure un rival amb un cop de colze en l'esprint final de l'etapa; un gest que li valgué l'expulsió de la cursa. El cop de colze va ser fortuït o fruit de la pressió per guanyar una altra etapa? En una nova retransmissió de la cursa francesa es comentava que hi ha ciclistes amb grans condicions físiques capaços de guanyar les grans proves, però com no volen o no saben aguantar la pressió de ser cap de files, opten per una discreta segona fila. Per arrodonir el tema de la pressió, aquesta setmana llegíem una entrevista a una destacadíssima periodista catalana que ens aportava una nova reflexió: "Si no et pressionen, és que no existeixes. La pressió és pròpia del nostre ofici. Que no se sàpiga administrar és una altra cosa".

Donant voltes al tema, opinem que la pressió forma part de la nostra existència, però podem parlar d'una pressió positiva, que assumim segons les nostres capacitats i que ens estimula a ser responsables i fidels en qualsevol àmbit de la vida; però també hi  ha una pressió negativa, que ens autoimposem o ens imposen els altres o les circumstàncies i que supera les nostres capacitats. És aquí quan perdem els papers o reaccionem de manera agressiva per defensar aquest gegant amb peus de fang que volem construir.  Per això apreciem l'opció d'aquests ciclistes que opten per estar a segona fila per administrar serenament la pressió que reben enlloc de donar cops de colze als altres.

De fet, l'agressivitat i la violència física o verbal acostuma a ser l'arma del qui se sent pressionat o amenaçat i li manquen recursos per a defensar-se. Això passa en tots els àmbits de la vida. Això és precisament el que no li passa a Déu com explicava la primera lectura del llibre de la Saviesa,  que no se sent pressionat per ningú ni té cap necessitat de defensar-se: "Vós que disposeu de la força, sou moderat en les sentències i ens governeu amb tota consideració". El fet de no sentir-se pressionat fa que no pressionis a ningú, com també explicava la lectura: "obrant així heu ensenyat al vostre poble que els justos han de ser humans amb tothom".

En Jesús, el Fill, trobem les mateixes virtuts que en el Pare, no deixant-se pressionar per ningú malgrat visqué pressionat durant els anys del seu ministeri públic. Jesús tampoc pressionà ningú i ens ensenyà a fer el mateix; per això podem associar el jull de la paràbola que hem escoltat amb les pressions nocives que ens amenacen la collita interior i que merèixen una reacció no violenta sinó assenyada.

També l'Esperit Sant no se sent pressionat ni pressiona, sinó que ens acompanya íntimament com ens deia sant Pau en la segona lectura: "Per ajudar la nostra feblesa l'Esperit intercedeix amb gemecs que no es poden expressar, perquè nosaltres no sabem què hem de demanar per pregar com cal, però és ell qui es posa en lloc nostre". Enmig de les nostres pressions, l'Esperit Sant gemega amb nosaltres, ajudant-nos a discernir quines són profitoses pel nostre creixement i quines són pernicioses.

EL NOSTRE COR S'ABRUSAVA

 L’altre dia un economista deia que la millora econòmica actual és, bàsicament, en la retallada dels sous més baixos. I, darrerament,  acompanyat amb  la puja dels preus de l’habitatge.  Ja hi tornem a ser,  llogar una habitació, una habitació, no un pis,  a Arenys costa entorn de 200 euros al mes. I com més t’apropes a Barcelona, més car. I quan algú sense recursos troba una d’aquestes “gangues” no li pots dir que ho denuncií ja que no tindria on anar o encara seria més car. Igual que no es pot denunciar situacions com la d’un hotel molt a  prop d’aquí on s’acumulen mesos i mesos per pagar als treballadors. I no són els únics casos. I els sous no és que sigui massa elevats.  Per això Càrites, cada vegada, ha d’ajudar més gent que té feina. No s’arriba a final de mes. I això a Arenys, però no sols a Arenys.

El ser sensible al sofriment de l’altre i ser concret en l’ajuda és una exigència de tot el Nou Testament. En la Primera Carta de Joan llegim: “que el teu amor no sigui només de frases i paraules sinó de fets i de veritat” . També ho veiem en la Carta a Jaume: “Si un germà o una germana no tenen vestit  i els falta l’aliment de cada dia, i algú de vosaltres els diu: aneu-vos-en en pau, però no li donava allò que necessita, de què servirà?” “la religió agradable als ulls de Déu és ajudar als orfes i les viudes en les seves necessitats”. I això mateix és el que trobem en els fets dels apòstols d’una manera més organitzada: “tenien en comú tots els seus bens; venien les seves propietats i les altres coses que podrien tenir, per distribuir entre tots el diner, segons les necessitats de cadascú”.

Això és fruit , no simplement d’un esforç, d’una revolta, sinó: ”d’una gran alegria” ens diu Pere. Aquesta alegria que neix: de reunir-se per partir el pa i pregar en comú, com diu els Fets del Apòstols.

És el que van experimenta els Apòstols aquells diumenges amb el ressuscitat: de la por pesaren a l’alegria; de la increença a la fe; del ressentiment al perdó; del tancament a la pau. Tot era fruit de trobar-se amb el ressuscitat el dia del Senyor, tot partint el pa.

Però Jesús Ressuscitat es podia reconèixer per les seves  ferides: “porta el dit aquí i mira’m les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat”. Jesucrist se’ns fa sempre present en les nafres del nostre món. El reconeixem en elles: “tot el feu a un d’aquests petits a mi m’ho feu” . I certament que això ens fa participar de la pau i de l’alegria del ressuscitat, però també ens descol·loca, ens fa trontollar, ens posa en qüestió, com Tomàs. Qui no participa d’aquest sentir-se descol·locat en l'ajuda a l'altre està tractant amb “usuaris”, amb “clients”, però no amb germans, amb iguals que et posen entre l’espasa i la paret. I que no sols et posa en qüestió a tu mateix, sinó també el món que hem fet entre tots.

Cal que el ressuscitat una i altre vegada ens parli, ens recordi que Ell hi és. Cal saber que ell ens convoca, no ens vol sols. Cal asseure’s amb Ell i que parteixi el pa i el reconeguem.  I reconèixer “que el nostre cor s’abrusa dins nostre quan ens parla pel camí i ens obra el sentit de l’escriptura” i el sentit de tot.

LA FALSA NEUTRALITAT

No se si s’ha fet. Però imagineu-vos, per un moment, que es fes una pel·lícula sobre Messi. Però que la fes algú que no li agrada el futbol. I així volgudament la pel·lícula no fes cap referència al Futbol. O que algú fes una pel·lícula sobre Bach, però sense cap referència a la música. En un cas com en l’altre certament que podrien aportar dades i fets, fins i tot interessants, però no entendríem res del motiu que movia la seva vida. I no entendria el perquè s’ha fet conegut, d’ on li vindria l’admiració que desperta i el cor de la seva personalitat. Això mateix passa amb la figura de Jesús. Ara ha sortit una pel·lícula en que el seu director , Rodrigo Garcia, diu explícitament que no li interessa l’aspecte religiós de Jesús. No dic que una pel·lícula així, i fins molts estudis que es fan sobre Jesús, des d’aquesta perspectiva no-religiosa  no puguin aportar algunes dades interessants. Però certament no tocaran el cor i el centre del que Jesús mateix presenta com al seu centre vital. El foc que el motiva. El per què de la seva vida. A Jesús només ens posem en camí de entendre’l des de la seva relació amb el Pare. És la porta que ens obre el camí al Regne present entre nosaltres.

Cada any per aquestes dades, a l’entorn, de la Setmana Santa, els mitjans de comunicació ens ofereixen pel·lícules, reportatges, entrevistes en aquest sentit. Tot parteix, com un fet, ni tant sols es qüestiona la mirada freda de la increença. És l’època en que es posa en dubte les fonts de la Bíblia, que es redueix tota la historia del cristianisme (i altres religions) a pura lluita pel poder. No es qüestiona, ni es justifica la perspectiva no creient, simplement es dona per un fet demostrat, com si fos l’actitud neutral, l'objectiva.

És el que amb molta sinceritat Emmanuel Carrère, en el seu llibre el Regne confessa. Ell havia estat creient i diu: “El problema és que quan no ets creient no pots evitar …sentir-te superior als creients”. I aquest és el sentiment en que vivim els creients: sentiment d’inferioritat. Moltes vegades he sentit creients que s’expressen tot dient d’un no creient: “però és respectuós”. I és que normalment no sentim que ens tractin amb respecte, com diu Carrère.

Tendim a amagar la nostra fe. No solament no parlant-ne, sinó no actuant o no opinant amb coherència amb ella. Tenim por que se’ns noti, que siguem tinguts per "els de Missa". I això va matant poc a poc, per ofec, la nostra fe. Cal que sentim la veu imperiosa de Jesús: “surt a fora” “deslligueu-la, deixeu-la caminar”. Ell és la resurrecció i la vida, qui creu en Ell viurà per sempre. Ell ens immergim en aquesta vida. Ell és allò que ens defineix, ens constitueix. Sense Jesús som inintel·ligibles, com una pel·licula de Bach sense música. En la pregària inicial dèiem: “Que progressem contínuament en aquell amor, pel qual el vostre Fill va estimar tant el món, que es va entregar fins a la mort”. Submergim-nos en Crist.

Per salvar la nostra vida Jesús va donar la seva. L’ intercanvi. En el cap. 11,50  de Joan es diu que la raó per la qual els saduceus van decidir matar Jesús fou haver donat la vida a Llàtzer. Per mi.

Ell és la nostra vida eterna, o potser millor, infinita. Ell viu en nosaltres. El text de Joan en aquest capítol 11 diu de Llàtzer “aquell que estimeu”, “Jesús estimava Marta, Maria i Llàtzer”. L’anomena “el nostre amic”. Jesús, es commou, plora per ell.

TOT JO TINC SET DE VÓS

Aquest dies de tant de fred moltes parròquies i comunitats cristianes s’han mobilitzat per ajudar i acollir. Ha sigut sobretot la parròquia de sta Anna de Barcelona la que més s’ha mobilitza. La nau de l’església s’ha convertit a la nit en dormitori i durant el dia en menjador i això sense deixar de celebrar l’eucaristia i altres trobades normals en una església catòlica. La quasi totalitat de comunitats cristianes disseminades pel món són llocs on s’acull als qui passen necessitats.

En l’església ressona les paraules les paraules de Jesús: “tot allò que fèieu a un d’aquests, per petit que sigui, a mi m’ho fèieu a mi”. I també ressona amb força en que comencem la quaresma: “no sols de pa viu l’home sinó de tota paraula que surt de la boca de Déu”.

L’home necessita menjar, beure i, també ser acollit, ser estimat. I, també, i encara més, tot home, per petit que sigui, té fam i set de Déu. No podem oblidar-ho, o tractaríem els altres d’una manera parcial i mutilada. L’altar és una taula parada, una taula parada per a tots ens recorda l’altar on es celebra la Missa.

Per sant Francesc tot porta significació de l’Altíssim. Tot és símbol que ens remet a Déu. El sol, la lluna, l’aire i el foc, la lluna i les estrelles. Però sobretot la vida quotidiana de l’home és un símbol de Déu, una porta, un diàleg amb ell. Tot el que passa a l’home és una transparència que assenyala a Déu. Tot en l’home porta significació de Déu. Només en aquest marc l'home s’entén a ell mateix. Tot assenyala més enllà d’ell, és significació, imatge de Déu. Tot ell tendeix cap a Déu. Certament que hi veu amb els ulls, però també té una mirada interior, hi sent amb les orelles, però també amb el cor, Gustem amb el paladar, però també “tastem i veiem que n’és de bo el Senyor”, com diu el salm.

En el salm 62 hi llegim: “de bon matí jo us cerco. Tot jo tinc set de Vós, per vós es desviu el meu cor , com terra eixuta sense una gota d’aigua”. Tenim set d’aigua, certament, però hi ha una set que ens crida a cercar una font que ens porta a cercar una font amagada que com diu sant Joan de la creu: “solo la sed nos alumbra”.

Jesús dirà a Jerusalem segons el capítol 7 de sant Joan: “qui tingui set que vingui a mi; el qui creu en mi que begui i del seu interior brollaran rius d’aigua viva”. Que és com un ressò, un aprofundiment del que ens diu avui: “ el qui begui de l’aigua que jo li donaré no tornarà a tenir set; l’aigua que jo li donaré jo es convertirà en una font que brollarà sempre per donar-li vida eterna”que brolla de Jesús, que brolla en els deserts més inhòspits, encara que a vegades només en sentim la remor.

“Els voluntaris no han de fer de voluntaris. Només han de fer de persones” Això deia la monja teresiana que ha estat al peu del canó a Sta Anna,Viqui Molins. Així és com se sentia tractada aquella la semaritana per Jesús. Des de la proximitat i envoltada pel misteri d’un Déu que pren rostre i en condueix al més profund d’un mateix.    

Llavors de vida eterna (Diumenge 15)

"Germans, els sofriments del món present no són res comparats amb la felicitat que més tard s'ha de revelar en nosaltres". Ho deia sant Pau en la segona lectura, escrivint als cristians de Roma, encoratjant-los en la fe perquè les persecucions i els martiris presents no els fessin perdre la perspectiva futura d'una recompensa al costat de Jesucrist. Sant Pau ho arrodoneix dient que no només els cristians de Roma, sinó tots els cristians "gemeguem igualment dins nostre esperant l'hora que serem plenament fills."

Aquestes i altres frases paulines i evangèliques que conviden els creients a perseverar en la fe pensant en el nostre destí definitiu, han quedat molt sacsejades en la nostra cultura occidental actual. Un primer pal a les rodes va ser el concepte marxista d'alienació, aplicat inicialment a un proletariat explotat pel capitalisme i transportat al món religiós amb la famosa frase "la religió és l'opi del poble", catalogant la religió d'adormidora de consciències amb promeses d'un futur inexistent. Aquest judici negatiu a la religió sumat a la negació del més enllà ha estat una solemne clatellada als creients europeus que quedem socialment desautoritzats i intel·lectualment en evidència amb la nostra creença en la vida eterna.

El segon pal a les rodes és que la vida terrenal amb les seves constants possibilitats i creixents aspiracions ens té per una banda enlluernats; però per l'altra banda estem també ben preocupats i ocupats a resoldre els seus grans problemes. Tot plegat absorbeix la nostra atenció material, emocional,  psicològica i existencial fent-nos oblidar la vida celestial i les promeses de vida benaurada que proclama la nostra fe. El nostre "més ençà" és tan estressant que no ens queden energies per pensar i sobretot per recrear el "més enllà". Aquesta clatellada és més subtil i és la fusió del pensament marxista que nega la vida futura i el pensament capitalista que la menysté. Són les temptacions actuals que ens volen allunyar de Déu.

No obstant les influències determinants d'aquests pensaments, nosaltres prioritzem el pensament diví que es concreta en la paraula que surt dels seus llavis manifestant-nos que "no tornarà infecunda, sense haver fet el que jo volia i haver complert la missió que jo li havia confiat". Així ens ho revelava el profeta Isaïes en la primera lectura i així mateix ho revelà Jesús als seus deixebles amb la paràbola del sembrador: la llavor divina sempre acaba donant fruit malgrat el terreny sigui poc propici o advers, perquè els seus designis travessen pacientment la història de la humanitat amb una llavor que no és terrenal sinó celestial i que ens estira a tots cap a dalt.

"Muntat humilment en un ase" (Diumenge 14)

"Muntat humilment en un ase". Així és com la lectura del profeta Zacaries ens presentava l'entrada del rei a Jerusalem. Malgrat es diu que aquest rei farà coses espectaculars, una entrada així és poc lluïda i poc convincent. Els reis han d'entrar a les ciutats en un cavall pura sang o en una carrossa, o modernament en un cotxe blindat i escortat. 

Aquesta escena del rei entrant triomfalment a la ciutat muntant un ase la trobem repetida en els 4 evangelis, concretament en l'entrada triomfal de Jesús a Jerusalem, aclamat com el Messies i rei d'Israel. Jesús davallà per la muntanya de les Oliveres muntat humilment en un ase, tota una declaració d'intencions del tarannà del seu messianisme, de la seva condició de rei. De fet, aquella entrada també va ser poc convincent: pocs dies després moria crucificat a les portes de la mateixa ciutat.

Però que no s'entengués el significat d'anar muntat damunt un pollí no va ser culpa de Jesús sinó dels qui el portaren a la creu amb convicció. Ells i nosaltres som víctimes del protocol que adjudiquem a les persones segons el seu estatus. ¿Ens imaginem, més enllà de la propaganda puntual, un gran personatge volant en "low-cost", agafant un tren de Rodalies, el metro en un dia de vaga, un autobús interurbà sense aire condicionat, o fins i tot prenent un taxi que són prou cars? I si ho fessin els miraríem de reüll  i ens semblarien poc convincents. El director d'una gran empresa mereix un cotxe i conductor mentre que el recepcionista ha de pagar-se el metro per arribar al treball. Un servidor pot volar en low-cost assegut en un seient estret, però el papa Francesc, per la seva condició de cap de l'Església, ha de fer-ho en un avió privat. És així ens agradi o no.

Però Jesús va més enllà de protocols i la imatge de muntar damunt un ase queda plena de contingut quan a l'evangeli ens diu que ell és "benèvol i humil de cor", que vol dir molt més que ser bona persona; significa trencar protocols i esquemes per arrenglerar-se amb els qui no pintem res ni mai pintarem res; significa compartir la quotidianitat irrellevant de la majoria i ajudar-nos a omplir-la de sentit i de contingut; implica anar més enllà dels nostres deliris de grandesa que ens fan perdre la pau i l'oremus i  trobar el repòs i la llibertat que ens dóna saber-nos a les mans de Jesucrist, que ens aparta la mirada de l'immediat i ens ensenya la bella perspectiva d'un horitzó sense fi. Sant Pau ens ho indicava en la segona lectura: "No viviu segons les mires de la carn sinó segons les de l'esperit, perquè l'Esperit de Déu habita en vosaltres". Aprofitem-ho i no ho malmetem!

Les sentències de Jesús i de rabí Nehunia Ben HaQana (Diumenge 13)

En l'època del Nou Testament, a Palestina, a cavall entre el segle I i II, hi havia un rabí anomenat Nehunia ben HaQana. Era ric i tenia molts servents, però es caracteritzava per seva mansuetud i capacitat de perdonar. Tot plegat li serví per proposar aquesta dita que reflectia el seu pensament i el seu tarannà: "Qui es carrega al damunt el jou de la Torà, se li descarrega el jou de la reialesa i de l'atenció a les coses mundanes; i qui es descarrega el jou de la Torà, se li carrega al damunt el jou de la reialesa i de l'atenció a les coses mundanes."

Amb aquesta reflexió tan expressiva rabí Nehunia senyalava els beneficis d'un estil de vida religiós i les incompatibilitats amb un estil de vida no religiós; un missatge intercanviable amb el que Jesús ens deia en l'evangeli d'avui. Per captar la proximitat dels dos missatges substituïm Torà per Jesús en la dita del rabí i veurem que segueix quadrant: "Qui es carrega al damunt el jou de Jesús, se li descarrega el jou de la reialesa i de l'atenció a les coses mundanes; i qui es descarrega del jou de Jesús, se li carrega al damunt el jou de la reialesa i de l'atenció a les coses mundanes". 

Però cenyint-nos a l'evangeli, Jesús fa les comparances amb els pares i els fills, no per rebutjar-los, sinó per recalcar que les opcions de fe impliquen renúncies i incompatibilitats: "Qui no pren la seva creu i m'acompanya, no és bo per venir amb mi," sentenciava Jesús. És a dir, l'opció de fe per Jesús genera molts beneficis, però implica assumir canvis d'estil de vida, refer escales de valors, reordenar prioritats. Això cal fer-ho de bell principi, però també constantment per mantenir-nos fidels. No obstant, aquest missatge no és exclusiu per l'àmbit religiós; totes les opcions que hem fet i que fem a la vida les fem per bé, però aquestes sempre generen canvis, renúncies o incompatibilitats. És el joc de la vida! Un sí a una cosa genera sempre un no a altres: "No es pot posar un ciri a Déu i un altre al dimoni", seria la conclusió. Acabem amb una anècdota: una vegada un jove acabat de casar preguntava, amb certa picardia, a un frare jove acabat de professar:  "Què sents a l'haver renunciat a totes les dones del món?"; el frare jove li respongué: "El mateix que tu, que has renunciat a totes menys a una".