Herències (Diumenge 18)

“Mestre, convençeu el meu germà que es parteixi amb mi l’herència”. Es tracta de la petició d’un home desheretat. Demana a Jesús que influencii el seu germà hereu perquè comparteixi alguna cosa del patrimoni familiar. Jesús, malgrat li digui “Bon home”, es nega a fer-ho. Aquest tipus de problemes manifesta que no l’atènyen. En una paraula, Jesús treu pilotes fora, i a més, pronuncia un discurs moralista sobre l’ambició de posseïr diners.

Els evangelis, habitualment ens mostren un Jesús acollidor de les demandes que li fan i sensible a les necessitats de la gent. Sí que, en el cas de la dona cananea es fa pregar una mica, o en alguns debats dialèctics respon amb duresa, però normalment és sol·licit i amatent. Per què no ho és amb aquest home desheretat, qui sap si condemnat a la pobresa a causa d’aquesta negativa d’intercedir per ell?.

El tema de les herències, en aquells temps com avui dia, és quelcom molt, però que molt delicat, per no dir delicadíssim. Ben segur que, en les nostres pròpies famílies o en famílies properes, hem viscut com els germans s’enemisten i arriben a trencar les relacions per aquest afer. Mirat fredament, és tristíssim que l’ambició de diners provoqui discusions i baralles entre els que hem mamat dels mateixos pits; que hem compartir el mateix sostre, l’habitació i la roba; que hem jugat i crescut plegats.

Més enllà d’apassionaments i casuïstiques que ho redueixen tot al terreny de l’anècdota -un àmbit on la subjectivitat és la reina i l’ego és el rei-, maldem per ser més reflexius i asserenats. Preguntem-nos: d’on ens surt aquesta fretura tan poderosa pel diner, que ens deshumanitza i ens converteix en éssers sense escrúpols ni valors...? És desmoralitzador comprovar com la condició humana, tan plena de possibilitats, és capaç simultàniament, de caure tan baix deixant-se arrosegar per aquestes cobejances.

“Vanitat de vanitats, tot és en va” ens respon, aparentment escèptic i desanimat, el llibre de l’Eclesiastès. Escarrassar-se per tenir i deixar una gran herència és un afany inútil ens diu Cohèlet, el portaveu del poble. També ho expressa Jesús en la paràbola de l’evangeli: el sense sentit de reunir tresors per a un mateix.

Si els llaços de sang no poden neutralitzar l’ambició pel diner, sí que ho poden fer els llaços de la fe i la religiositat, que estructuren uns valors i els mantenen ferms sempre que la mirada i el cor estiguin enlairats vers Déu. Sant Pau ho repetia constantment a la segona lectura: “Cerqueu allò que és de dalt”, “estimeu allò que és de dalt”.

Hi ha tanta vanitat a la nostra vida que ens fa infeliços i que cal saber bandejar! Hi ha tanta plenitud en Déu que cal saber descobrir i aprofitar!

Festa de sant Jaume apòstol 2010

Amb la festa de sant Jaume, patró d'Espanya, arrodonim una trilogia politico-esportivo-religiosa, esdevinguda en poquíssims dies de diferència. Primer va ser la sentència del tribunal constitucional; segon el triomf de la Roja en el campionat del món de futbol; i tercer, la celebració de l'apòstol Jaume, que enguany coincideix amb un any jubilar. Sembla que una mà invisible ho hagi enllaçat tot premeditadament donant, fins i tot, un apunt religiós. Al menys, els qui som creients, tenim aquest complement, per fortuna, més mitigat mediàticament.

La societat catalana ha respost diferentment a l'esdeveniment polític i esportiu: rebutjant la sentència amb una gran manifestació, i mirant la final Espanya- Holanda amb l’excusa que jugava mig Barça i molts catalans. La resposta a la festa de sant Jaume queda reduïda a la intimitat de les misses dominicals, on cada església, segons la seva sensibilitat, accentuarà més o menys el patronatge espanyol de l’apòstol. En les localitats de la nostra geografia on sant Jaume és el patró, o en les ermites i esglésies on és el titular, la celebració local es menja l’espanyolicitat de la festa.

Cal dir també que la celebració religiosa a Santiago de Compostela ha tingut, a casa nostra, poc ressó mediàtic, ocupat -per no dir entretingut- amb el triomf espanyol al Tour de França i el triomf automovilístic de Fernando Alonso, que per cert, també vesteix de vermell. Pels mitjans informatius de casa nostra la festa de sant Jaume és un apunt folklòric sense importància. Potser aquí assaborim els beneficis d’una societat laica, que ens deixa celebrar la festa al nostre gust local i sense intromissions.

Volem subratllar –intencionadament- que la importància de la tomba de l’apòstol va més enllà de les terres espanyoles. El pelegrinatge a sant Jaume de Compostela, junt amb el pelegrinatge a Roma i a Jerusalem, ha esdevingut un dels itineraris més recorreguts per pelegrins europeus i, actualment, per pelegrins d’arreu del món. Es tracta d’un patrimoni religiós d’abast mundial. Fa dues dècades que aquest camí ha esdevingut un fenòmen sociològic que aplega moltíssims creients i no creients en un itinerari que és clarament religiós.

El camí de sant Jaume ha fet que fins i tot la Generalitat de Catalunya, molt tocada i posada en temes religiosos, hagi recuperat els seus trams catalans, encara que només hagi estat per interès turístic o cultural. Tant de bo que les nostres terres assoleixin, a les vores d’aquests camins recuperats, la vivacitat religiosa que hi ha en el tram aragonès, navarrès, castellà, lleonès i galleg.

La tomba de l’apòstol trenca fronteres i agermana, sense estridències, molts pobles, cultures i llengües, amb una naturalitat i vitalitat envejables.

Els tres nebots (Rondalles beduïnes 1)

Hi havia una vegada un home que era oncle de tres nebots i volgué descobrir quin d’ells era el més intel·ligent dels tres.

Un dia sortí amb un camell i amb el nebot més gran i s’aturà en un indret on no hi havia cap arbust ni llenya seca, només una acàcia verda. Li digué al noi: “Nebot meu, dormiré una mica. Tu, mentrestant, prepara’m una coca". El nebot respongué: “D’acord, estimat oncle!”. L’oncle es posà a dormir i el noi començà a cercar llenya seca per fer foc i coure la coca. Buscà, buscà i no trobà res. Comprovà que l’acàcia no tingués una branca seca que no hagués vist, però res de res, l’acàcia era verda i la seva fusta impossible d’utilitzar pel foc. Renuncià a preparar la coca per l’oncle i romangué allí esperant que aquest es despertés. Quan l’oncle es desvetllà, li demanà al nebot: “Nebot meu, m’has preparat la coca com t’havia demanat?” El nebot respongué: “Estimat oncle, perdona’m, he cercat una bona estona llenya seca però no n’he trobada, i l’única acàcia que hi ha és completament verda”. L’oncle digué al nebot: “No importa, nebot meu, Vés, prepara el camell que tornem a casa”. I van tornar al campament.

Dies després, l’home prengué amb ell el segon dels tres nebots i el portà al mateix lloc. Arribats, l’oncle digué al nebot: “Nebot meu, vull dormir una mica, Tu, mentrestant, prepara’m una coca”. El nebot respongué: “D’acord, estimat oncle!”. L’home es posà a reposar i el nebot començà a cercar llenya seca pel foc, però no en trobà ni un sol grapat. Anà a veure l’acàcia però aquesta era completament verda. Descoratjat, s’assegué al costat de l’oncle esperant que es despertés. Passada una estona l’oncle es desvetllà i demanà al nebot: “Nebot meu, m’has preparat la coca?”. “El nebot li contestà: “Perdona’m, estimat oncle, però no hi ha llenya seca per aquí i l’acàcia és completament verda. És impossible fer foc aquí”. L’home li digué al nebot: “Nebot meu, no importa. Ensella el camell, que tornem a casa”.

Passats un dies, l’home prengué amb ell el més jove dels tres germans i el portà al mateix lloc dels altres dos. Arribats, digué al nebot: “Nebot meu, vull reposar una mica. Tu, mentrestant, prepara’m una coca”. El nebot digué: “D’acord, estimat oncle!”. L’home es posà a dormir i el noi començà a cercar llenya seca, però no en trobà. Anà a comprovar que no hi hagués una branca seca en l’acàcia, però aquesta era completament verda. Mentre observava les branques verdes de l’acàcia pensà dintre seu: “Aquesta fusta no és bona per fer foc perquè es verda, però pot utilitzar-se per substituir un travesser de la sella. Podria prendre el travesser de fusta seca de la sella i utilitzar-lo pel foc, i fer un travesser nou amb una branca d’acàcia”. I així ho va fer. Es posà al treball i preparà la coca per l’oncle. Quan l’oncle es despertà li demanà al nebot: “Nebot meu, on és la coca que t’havia demanat?”. El noi digué a l’oncle: “Aquí la tens, estimat oncle”, i li portà la coca. L’oncle demanà al nebot: “Com ho has fet per coure la coca, car no hi ha llenya seca i l’acàcia és verda?". El nebot respongué: “He agafat una branca verda de l’acàcia i he fet un travesser per la sella, que he muntat enlloc del que hi havia i que m’ha servit per preparar el foc”. L’oncle s’adonà que aquell era el nebot més intel·ligent de tots. Van menjar plegats la coca i després l’oncle digué: “Estimat nebot, ja podem tornar a casa”, i preparat el camell, van tornar al campament.

No es pot tapar la boca als qui se senten cristians (Diumenge 16)

“No se puede tapar la boca a los que se sienten nación”, deia el president Zapatero fa pocs dies. No volem valorar el contingut d’aquesta proclama sinó subratllar que no és una frase espontània i improvisada. Es tracta d’una frase de laboratori, creada perquè circulés destacadament pels mitjans de comunicació. I així ha estat. És una frase molt intel·ligent, que acusa a uns, dóna un cop a l’espatlla a altres, i converteix al qui la diu en arbitre de la situació.

El Vaticà hauria de contractar algun d’aquests bons publicistes creadors de frases incisives i atractives com la citada. Així quan presentés els seus documents, com el recent sobre els delictes més greus, tothom quedaria encantat, enlloc de provocar l’activació de les canonades mediàtiques anticlericals, inactives durant setmanes gràcies a les proeses de la Roja. L’objectiu de la canonada no han pogut ser les duríssimes noves prescripcions contra els delictes sexuals, però sí altres prescripcions que, poc intel·ligentment, i qui sap si per estalviar paper, han posat en un mateix document.

Captivats per la frase presidencial, gosem adaptar-la per respondre a les habituals desqualificacions mediàtiques: “No es pot tancar la boca als qui se senten cristians”. I ho diem en català perquè hi ha catalans que així ho pretenen, que cerquen la mínima ocasió per posar-nos en evidència i a més, aconseguint que ens sentim culpables. És el que, semblantment, fa Marta amb la seva germana Maria en l’escena evangèlica: posar-la en evidència davant del mateix Jesús: “Digueu-li, si us plau, que m’ajudi”. El problema és que si Maria –sentint-se culpable- hagués reaccionat ajudant-la, Jesús s’hagués quedat sol. Per això ell la defensa, accentuant el valor del seu gest, que ha estat més intel·ligent, més delicat i més genuí que els tràfecs de Marta.

La nostra societat, com Marta, alhora que ens demana col·laboració ens posa en evidència. Moltíssims cristians, sentint-nos culpables, ens aixequem dels peus de Jesús i ens posem a fer coses. Però no reeïxim a silenciar les queixes socials i, de retop, anant darrera els seus neguits infinits acabem neguitejant-nos també nosaltres. Però el pitjor és que hem abandonat allò que ens caracteritza: estar, com Maria, asseguts als peus del Senyor escoltant la seva paraula.

Maria, que aparentment sembla una encantada i una badoca, resulta que ha escollit la part millor, segons diu Jesús. Aquesta opció per una aparent passivitat irrita a Marta. Nosaltres procurem imitar a Maria, la petita. Al menys, si hem de ser qüestionats, que sigui per fer el que és més genuí, no per perdre el temps fent la gara-gara als altres.

Els nostres i els altres (Diumenge 15)

No és fàcil comentar les lectures d’avui sense sentir-se condicionat per la manifestació d’ahir i pel partit de futbol d’avui. El colpeig mediàtic dels dos esdeveniment és tan intens que no podem desempallegar-nos-en. Per tant, optem per integrar-los, i els relacionem amb la pregunta del mestre de la llei a Jesús: “I per a mi, qui són aquests altres?”.

L’evangeli ens explica que aquesta pregunta està feta amb ganes de justificar-se. El debat sobre qui eren exactament aquests “altres” era un debat obert en temps de Jesús. Aquell mestre de la llei seria dels qui interpretarien que “Estimar els altres com a tu mateix” es referia només a estimar els qui formaven part del poble d’Israel. Ni els samaritans, un jueus descastats per haver-se barrejat amb altres pobles, no entraven dins d’aquest àmbit. Jesús, conscient dels habituals prejudicis i pugnes entre propers, posa precísament a un samarità com a exemple del que significa estimar els altres. De retruc, posa en evidència els israelites més representatius i genuïns: la casta sacerdotal i levítica.

Cal dir que, dins del judaisme d’aquell temps, no tothom pensava així. Hi havia rabins, entre ells el mateix Jesús, que tenien una visió més oberta d’aquesta prescripció del llibre del Levític d’estimar els altres. Passem però a casa nostra: els membres del Tribunal Constitucional són aquests altres que hem d’estimar? o els partits polítics que han aplaudit la seva sentència? Deixant la qüestió política i quedant-nos només en la qüestió social, i recordant aquella famosa frase que és català tot aquell que viu i treballa a Catalunya: aquests nois i noies de països estrangers que ens roben les carteres, el bolso o el mòbil en el metro o pel centre de la ciutat, són dels nostres o són els altres que hem d'estimar? I aquells que porten un cognom ben català i que desvien diners públics catalans, són dels nostres o són dels altres? Els hem d’estimar?

Passem a “La Roja”: els nostres són només els catalans que juguen en la selecció o també els no catalans que juguen al Barça? En Villa és dels nostres encara que festegi els gols fent el torero? O potser queda clar que tota la selecció són “els altres”. Aleshores, els hem d’estimar?

Si algú ens acusa de fer demagògia hem d’acceptar que té raó. No obstant, la nostra única pretensió és la que exposa l’evangeli: que és excessivament fàcil, sota el signe d’una bandera, uns colors, una identitat, una ideologia, i fins i tot una religió, incloure i excloure indiscriminadament als altres. L’exhortació final de Jesús de posar a un samarità com a exemple d’integració és prou clara. Quan li diu al mestre de la llei i a nosaltres: “Doncs tu fes igual”, és un repte no gens fàcil de complir.

Anar? o fer que vinguin? (Diumenge 14)

El catalans acostumem a prendre’ns molt seriosament i al peu de la lletra les xifres. Però hem d’anar amb compte amb el nombre de setanta-dos deixebles mencionat a l’evangeli. No es tracta de qüestionar que seria una quantitat elevada en proporció als deixebles que tindria Jesús de bell principi, sinó que setanta-dos –i també setanta- és un número tipològic en la Bíblia. El seu valor numèric és nul però el seu valor simbòlic assenyala un gran clan o una gran comunitat. Mencionem, a tall d’exemple, que els fills de Jacob que van baixar a Egipte eren setanta, o que els savis que Moisès va escollir en el desert eren setanta.

La tradició jueva segueix aquest costum bíblic i també utilitza simbòlicament el número setanta-dos. Aquesta era la quantitat de savis escollits, sis per tribu, que van fer la traducció grega de l’Antic Testament, l’anomenada Septanta. També el Sanedrí, el consell jueu, estava format, segons el tractat que en fa referència, per setanta o per setanta-dos membres.

Valgui tota aquesta explicació per subratllar que, seguint la tradició jueva, la xifra de setanta-dos deixebles defineix un col·lectiu que ha estat escollit, que té una identitat clara, i que forma una comunitat definida. Podem suposar que això s’esdevingué ja en vida de Jesús, i pel que resa l’evangeli, el mateix Jesús envià els seus deixebles més enllà del seu àmbit comunitari per irradiar el que ells vivien i pensaven. “Digueu a la gent d’aquell lloc: El Regne de Déu és a prop vostre”.

En temps de Jesús hi havia predicadors itinerants, homes religiosos que visitaven els pobles i que, en les places o en les sinagogues, feien les seves prèdiques i també guaricions, i rebien a canvi alguna gratificació que els servia de sosteniment. A jutjar pels consells que dóna el mateix evangeli, també hi hauria predicadors que, aprofitant la seva loquacitat, rondarien les cases omplint-se la panxa i les butxaques. Jesús demana sobrietat i humilitat als seus deixebles, que el seu testimoniatge no malmeti el missatge que estan donant.

“Els setanta-dos tornaren tots contents”. Segons l’evangeli el motiu és haver comprovat la força del nom de Jesús. Podem afegir que tampoc tindrien una excessiva competència. En canvi, avui dia hi ha moltíssims predicadors d’inquantificables mitjans de comunicació que tenen el mercat informatiu acaparat, i que no ens deixen cap espai per dir res. Amb els triomfs de La Roja, les llàgrimes del Messi, el carnet del Cruyff, la sentència del Tribunal Constitucional i la manifestació del dissabte vinent, qui gosa dir públicament: “El Regne de Déu és a prop vostre”. La nostra capacitat d’arribar a l’opinió pública és irrisòria, per tant la nostra incidència -més enllà de les nostres comunitats- és també irrisòria.

Potser són temps de canviar d’estratègia. Primer, caldria estar contents de ser setanta-dos; i segon, estar convençuts que tenim la força del nom de Jesús. A partir d’aquí, més que anar de dos en dos a predicar, seria millor convidar de venir a les nostres comunitats, deixant que la nostra alegria i la força del Crist faci la resta.

Silenci profètic (Dijous 13)

“Jo no sóc profeta ni he estat mai de cap comunitat de profetes”. Aquesta és la resposta -sorprenent per a nosaltres- que dóna Amós al sacerdot Amasies quan li diu que marxi al regne del Sud, i que allí es guanyi la vida fent de profeta. Per què respon que no és un profeta?

Quan Amós subratlla que “el mateix Senyor m’ha pres de darrere els ramats i m’ha dit: “Vés a profetitzar a Israel, el meu poble” ens està explicant el tret característic de la profecia bíblica: que no és tracta d’un ofici corporatiu heretat de pares a fills, ni d’un modus vivendi com s’esdevé amb els profetes dels altres pobles de l’Antic Pròxim Orient. El profeta bíblic ho és en virtut d’una vocació rebuda de Déu; es tracta d’una revelació divina assumida pel profeta. Amós era pastor i pagès i ho va deixar. Aquest és el copyright d’un profeta del poble d’Israel, el seu tret diferenciador.

Aquest tret exclusiu esdevé la creu i la glòria del profeta bíblic perquè l’elecció divina sovint és causa de rebuig humà. Pels qui envolten el profeta, esdevé difícil captar la seva profunditat i entendre el seu discurs alternatiu, sempre diferent, segons el tarannà del profeta i el moment històric que es viu.

Per això se’ns acut que el discurs més profètic que actualment podem fer els creients és el del silenci absolut. És tanta l’energia i el temps que malmetem justificant-nos, o defensant-nos, o criticant-nos, o queixant-nos, o fent discursos que caiguin bé, o fent discursos que caiguin malament, o dient la nostra públicament..., que si, de sobte, calléssim a tots els nivells, la nostra societat quedaria saccejada. Si féssim silenci potser deixariem que ressonés més nítidament la veu de Déu.