El meu servent s’elevarà (Divendres Sant 2025)

“El meu servent prosperarà, s'elevarà i serà posat molt amunt”. Així començava la lectura del profeta Isaïes, on Déu parlava del seu servent, el Messies sofrent, que malgrat el rebuig humà i la mort que patirà, acabarà reeixint en la seva empresa d’expiar les culpes del poble. L’esdeveniment serà tan magnífic, que tindrà ressons enllà del poble d’Israel, com assenyalava el mateix profeta: “També se n'admiraran tots els pobles”.

De fet, la tradició cristiana veu prefigurada la persona de Jesús amb el servent sofrent del relat messiànic d’Isaïes, on s’aprecien grans sintonies amb els relats de la passió i mort de Jesús i que anuncien veladament la posterior resurrecció. Així ho concreta l’evangeli de sant Joan, quan adapta de manera al·legoritzant el llenguatge de l’Escriptura quan es refereix a elevar i a posar molt amunt com a imatges de la crucifixió i la resurrecció de Jesús. En el relat de la Passió que hem proclamat, apreciem que, a diferència dels altres evangelis, Jesús es mou amb una autoritat divina incontestable malgrat el curs dramàtic dels esdeveniments, que no fan més que obeir indirectament el projecte salvador diví. Ho apreciem, sobretot, en el moment culminant de la mort de Jesús, on es diu:  “Llavors inclinà el cap i lliurà l'esperit”. És a dir, Jesús mor de manera voluntària i remetent la seva vida al Pare. Però abans, “un dels soldats li donà una llançada al costat i a l'instant en sortí sang i aigua”. Aquesta sang i aigua, vessades directament del seu cos mort, expressen el sentit de l’aigua del baptisme i del vi eucarístic, sagraments que adhereixen els creients al sentit profund de la mort de Jesús, que expia els pecats del poble, com també ho havia anunciat Isaïes referent al Messies,.

Així mateix ho expressava la carta als Hebreus: “El Fill aprengué en els sofriments què és obeir, i es convertí en font de salvació eterna per a tots els qui se li sotmeten”. Sotmetre’s a Jesús no és cap d’abnegació ni cap submissió, sinó creure obertament en ell per participar dels dons salvadors que ens regala.

Avui, Divendres Sant, commemorem la mort de Jesús, un fet dramàtic que serà travessat per la llum divina, que capgirarà la seva mort i la convertirà en vida: és el que celebrarem en la Vetlla Pasqual.

Aquesta víctima és la Pasqua (Dijous sant 2025)

“Aquesta víctima és la Pasqua, és a dir, el «pas» del Senyor”. Aquesta indicació forma part de les instruccions que Iahvè dona a Moisès i Aaron per celebrar el sopar pasqual. Cal sacrificar un anyell o un cabrit petit, untar amb la seva sang les llindes de les portes, cuinar-lo a la brasa i menjar-lo en família. La frase que hem escollit ens serveix també per fer el pas de la pasqua jueva a la pasqua cristiana, ambdues marcades per una víctima sacrificada i un àpat ritual, que commemora, en la pasqua jueva, el pas del Senyor, que allibera Israel de la mort dels seus primogènits, i en la pasqua cristiana, que allibera de la mort el Primogènit en majúscula, que és Jesús. En ambdues pasqües també hi ha vessament de sang com element imprescindible perquè Déu s’hi faci present i actuï de manera decidida. Per això ambdues pasqües mereixen ser celebrades: “Tingueu aquest dia com un memorial, i celebreu-lo amb un pelegrinatge en honor del Senyor. Que totes les generacions el celebrin com una institució perpètua”.

L’evangeli de sant Joan explicava l’episodi del rentament de peus de Jesús als seus deixebles, precisament en la vigília de la pasqua jueva i a l’entorn de la taula. L’evangeli de sant Joan té la particularitat d’ometre el relat de la institució de l’eucaristia, que segons els altres evangelis té lloc durant la celebració del sopar pasqual jueu; però, en canvi, té l’exclusiva de substituir-ho pel relat del rentament de peus, on diu sense embuts: “Us he donat exemple perquè vosaltres ho feu tal com jo us ho he fet”. Semblantment, i de manera més ritual, deia Jesús en l’evangeli de sant Lluc al voltant del pa i el vi: “Feu això que és el meu memorial”. Rentar els peus als propers i convertir el pa i el vi en memorial eucarístic, és la tasca doblement mil·lenària dels creients en Jesús, són el segell d’identitat de l’Església universal amb el qual enfortim la comunió entre nosaltres i amb Jesús.

Així mateix ho recordava sant Pau a l’escriure als cristians de Corint, bo i transmetent-los les paraules de Jesús al voltant del pa i el vi, i que ell mateix va rebre dels seus deixebles: “Feu-ho per celebrar el meu memorial”. També recorda que això tingué lloc “la nit que havia de ser entregat”.

Això és el que celebrem el Dijous sant: el dia del sagrament eucarístic i el dia del servei fratern. També commemorem que som en la nit abans de ser entregat, concretada en la pregària afligida de Getsemaní i que culmina amb el seu prendiment.

El Senyor l’ha de menester (Diumenge de Rams 2025)

“El Senyor l'ha de menester”, era la resposta que havien de donar els deixebles de Jesús als amos d’un pollí fermat i que ningú no havia muntat mai. L’animal havia de servir perquè Jesús baixes triomfalment per la muntanya de les Oliveres aclamat com a Messies. Avui dia, un pollí seria un mitjà de locomoció ridícul per algú que és aclamat per les multituds, però no en aquells moment històric, i més si aquesta mena de recorregut estava anunciat pels profetes respecte el Messies.

Tanmateix, el pollí és indici d’un messianisme gens triomfal i molt sofert. Així ho proclamava també un profeta, Isaïes, en la primera lectura:  “He parat l'esquena als qui m'assotaven i les galtes als qui m'arrancaven la barba; no he amagat la cara davant d'ofenses i escopinades”.

Quan diem Messies ens referim al personatge triomfal de la tradició jueva enviat per Déu per transformar la realitat present i instaurar el regne de Déu. La tradició cristiana neix, precisament, de reconèixer Jesús com el Messies d’Israel i com el salvador de tots els pobles. Sant Pau explicava als cristians de Filips la raó del messianisme universal de Jesús: si ara el contemplaven gloriós era perquè tornava al lloc d’on havia sorgit, que eren les altures, i perquè entremig, havia baixat als abismes de la mort humana: “S'abaixà i es feu obedient fins a acceptar la mort, i una mort de creu. Per això Déu l'ha exalçat”.

L’evangeli de sant Lluc que hem proclamat feia un recorregut per la passió de Jesús, que començava pel relat del sant sopar, la celebració de la Pasqua jueva amb els seus deixebles, i acabava amb l’enterrament de Jesús en un sepulcre. Entremig, s’esdevé un seguit d’episodis manipulats pels humans, però acompanyats silenciosament per la divinitat i viscuts per Jesús amb una dignitat encomiable i amb declaracions tan corprenedores com “Pare, perdoneu-los, que no saben el que fan” i “T'ho dic amb tota veritat: Avui seràs amb mi al paradís”. Fins al seu darrer alè, Jesús és fidel al seu tarannà i al seu missatge messiànic. Tot el que ha de venir després, i que commemorarem aquests dies sants de Setmana Santa i Pasqua, ha de ser per bé de tothom que s’acosti a ell amb fe.

A punt de fer una cosa nova (Diumenge 5è Quaresma)

“Estic a punt de fer una cosa nova”. Ho deia el profeta Isaïes, en nom de Iahvè, als israelites deportats a Babilònia. El record de l’alliberament d’Egipte i les meravelles que obrà fent que el poble travessés el mar i engolís els enemics, són un anunci d’un nou alliberament que permetrà als deportats de tornar a casa: “Pel desert faré que hi passi un camí, que corrin rius per la solitud”. El profeta anuncia un nou èxode, que serà imminent i que posarà de manifest que Israel continua essent el poble escollit, el qual ha de retre-li culte, com ho proclamava la resposta del salm: “És magnífic el que el Senyor fa a favor nostre, amb quin goig ho celebrem!”.

Sant Pau, escrivint als cristians de Filips, també parla d’una cosa nova que ha succeït gracies a Jesucrist: “El meu desig és conèixer Crist i experimentar el poder de la seva resurrecció, compartir la seva passió i configurar-me a la seva mort, per poder arribar finalment a ressuscitar d'entre els morts”. L’apòstol anhela participar d’aquest moviment de vida temporal i perpètua inaugurat per Jesucrist, considerant tots els avantatges humans irrellevants si no porten a compartir aquesta realitat que viu com si es tractés d’una cursa existencial: “Corro cap a la meta per guanyar el premi de la cursa que Déu ha convocat allà dalt en Jesucrist”.

L’evangeli de sant Joan presentava l’episodi de la dona adultera, la qual presenten a Jesús perquè la sentenciï, fidel al que prescriu la Llei de Moisès. Jesús no es salta la Llei, sinó que interpel·la els qui volien utilitzar-la per posar-lo a prova:  “Li feien aquesta pregunta insidiosament, buscant un pretext per acusar-lo”. Quan Jesús els diu que el qui estigui lliure de pecat comenci a tirar pedres, la frase té el seu efecte, perquè els qui presentaven la dona eren persones creients i reconeixen la seva doble culpa: la de ser pecadors i la de jugar amb la dona i la Llei per acusar Jesús. La dona marxa sense la condemna de Jesús, però advertida de no fer-ho més. La dona pecadora és la imatge de la persona creient que és condemnada per la mateixa comunitat creient. Per aquesta raó, els cristians que formem part de d’Església, hem d’utilitzar les seves normes no per condemnar, sinó per alliberar; no per acusar, sinó per perdonar, bo i fent com Jesús, advertint sempre de no pecar més.