Dedicar-nos a les bones obres (Diumenge 4rt Quaresma)

“El Senyor arribà a enutjar-se tant contra el seu poble que ja no hi havia remei.” Aquest és el comentari del segon llibre de les Cròniques sobre la descura del temple de Jerusalem per part dels sacerdots i del poble. Profanaven el recinte amb costums abominables d’altres nacions, es burlaven dels missatgers de Déu i escarnien els profetes. El llibre de les Cròniques explica que, tot plegat, provocà  la destrucció del temple, de la ciutat, i la deportació a Babilònia, però no obstant això, es llegeix la catàstrofe com un temps de repòs i de revisió, a fi de recomençar amb la lliçó apresa quan el rei Persa Cir permeti la reconstrucció del temple i el retorn dels deportats. Si la dita popular diu: “no hi ha mal que duri cent anys”, en aquesta lectura es transforma en: “no hi ha mal que duri setanta anys”, i amb l’afegit d'aquesta altra dita: “A gran mal, Déu ajuda”.

El fragment de la carta als Efesis repetia tres vegades que si Déu salva els creients en Jesucrist és per pura gràcia, no com un premi de les obres realitzades. De fet, des del nostre baptisme vam ser incorporats a aquesta salvació divina, que vam rebre gratuïtament i sense adonar-nos-en. Però com a batejats hem d’assumir el que escrivia la carta:  “Déu ens ha creat en Jesucrist per dedicar-nos a unes bones obres que ell havia preparat perquè visquem practicant-les.” Ser cristià exigeix correspondre amb bones obres a tants dons divins.

L’evangeli de sant Joan explicava un fragment de la conversa de Jesús amb Nicodem. Es presenten i es repeteixen els termes de creure i vida eterna, de salvació i condemnació, de llum i foscor, sempre al voltant d’acceptar o rebutjar la figura del Fill, que es menciona de diferents maneres: Fill de l’home, Fill únic, Fill únic de Déu. Per als cristians, Jesús és la manifestació d’aquest Fill en majúscula. Per això, creure en Jesús, el Fill, significa entrar en la dimensió de la vida eterna, de la salvació i de la llum, que traduït a un llenguatge no teològic significa viure la nostra vida present amb confiança, amb esperança i amb sentit. I com deia Jesús en l’evangeli: “I que tothom vegi què fan, ja que ho fan segons Déu”.

No tinguis altres déus fora de mi (Diumenge 3r Quaresma)

“Jo soc el Senyor, el teu Déu, que t'he fet sortir de la terra d'Egipte, d'un lloc d'esclavatge. No tinguis altres déus fora de mi”. Aquest és l’inici del Decàleg, els deu manaments que Iahvè lliurà a Moisès dalt el mont Sinaí. Es tracta d’un compendi d’ordinacions religioses i civils que s’ha convertit en patrimoni de la humanitat, en un referent moral i religiós de la cultura jueva, cristiana i musulmana. Els humans, de sempre, necessitem principis que ens situïn amb sentit, coherència i justícia dins l’ara i l’aquí, i els 10 manaments ho són per als humans de tots els temps i de tots els llocs. Per aquesta raó el salmista cantava: “És perfecta la llei del Senyor i l’ànima hi descansa”. També proclamava: “Els preceptes del Senyor són planers, omplen el cor de goig; els manaments del Senyor són transparents, il·luminen els ulls”.

L’evangeli de sant Joan explicava l’episodi de Jesús expulsant del recinte del temple a venedors i canvistes. Jesús altera “l’ordre establert” i provoca un bon aldarull a cops de fuet, escampant monedes i bolcant taules: un batibull on l’única reacció, segons l’evangeli, és que li preguntin perquè ha fet això. La resposta és desconcertant: “Destruïu aquest santuari i jo el reconstruiré en tres dies”. Els qui l’interroguen entenen que es refereix al santuari del temple, on hi ha el sancta sanctorum, el lloc de la presència divina enmig del poble. Però Jesús anuncia veladament la seva mort quan diu: “Destruïu aquest santuari”, al·ludint a que ell és el nou lloc terrenal de la presència divina; i també proclama la resurrecció, quan diu:“ jo el reconstruiré en tres dies”. Les paraules i les accions de Jesús abans de Pasqua desvetllaren l’atenció d’altres pelegrins que rondaven la ciutat: molts van creure en el seu nom, admirats de la seva personalitat. Però l’admiració ha de passar pel sedàs de la vergonya i la ignomínia, la veritable prova del cotó que costa tant de superar.

Sant Pau reflectia això, quan escrivia als corintis que la predicació cristiana es centra en un messies crucificat, quelcom escandalós per una tradició jueva triomfalista, i quelcom absurd per una cultura grega hegemònica. L’apòstol explicava que el Messies crucificat, que és Jesucrist, ha capgirat els esquemes humans, mostrant que, sota l’absurd i l’escàndol aparent, s’hi amagava la saviesa i el poder de Déu. Una gran lliçó no només de fe, sinó de vida, la de no jutjar amb frivolitat els escàndols i absurds, no sigui que ens succeeixi com Jesús en el seu moment històric: que el gran rebutjat esdevingui el gran acceptat.