Feliç l'home que vós eduqueu, Senyor (Dimarts 6)

La carta de sant Jaume, que ens acompanyarà aquests dies com a primera lectura, ens deia: "Feliç l'home que sofreix amb constància les proves". 

El salm responsorial també deia: "Feliç l'home que vos eduqueu, Senyor". L'evangeli concretava aquesta frase en la persona dels deixebles, que interpreten erròniament els advertiments de Jesús. Ell els amonesta pel seu encantament: "Si que us costa d'entendre!". Jesús es sorprèn de la seva incomprensió, els fa reflexionar i els posa en evidència: "Encara no ho enteneu?". Feliços aquells deixebles, que van ser educats directament per un Jesús pacient però amb caràcter!

Esquivant conflictes amb autoritat (Dilluns 6)

A l'evangeli, els fariseus volen discutir amb Jesús per posar-lo a prova. Busquen brega, per dir-ho més clar. Jesús esquiva el parany amb autoritat i marca distàncies: "se n'anà a l'altra riba del llac", especifica l'evangeli. 

És admirable la personalitat de Jesús tractant aquesta situació: primer, adonant-se del parany; segon, ser capaç d'afrontar el diàleg desemmascarant la intenció; i tercer, allunyant-se per precaució.

Ets tu qui ha de decidir (Diumenge 6)

"Cap ull no ha vist mai, ni cap orella no ha sentit, ni el cor de l'home somniava això que Déu té preparat per als qui l'estimen". Aquesta frase que sant Pau va escriure als cristians de Corint la situaríem entre les deu millors del Nou Testament, per no dir de les cinc millors, per no dir la que, personalment, considerem més suggerent de la Bíblia. Es tracta d'una descripció vibrant de les conseqüències d'una opció de fe, d'un anunci vehement de les conseqüències d'estimar Déu. La frase de sant Pau convida a fer un salt existencial al buit, a confiar en unes promeses que són invisibles, inexpressables i inimaginables. La frase convida a fer un salt de fe sense xarxa protectora a sota; a optar per Déu sense vacil·lacions, peti qui peti, diríem en català popular. Es tracta d'estimar Déu des de la gosadia existencial, abandonant seguretats i creient en un futur de plenitud en Déu. Es tracta de signar en blanc el xec de la nostra vida i lliurar-lo a Déu. 

Això ens ajuda a entendre la frase de la primera lectura: "Si tu vols, guardaràs els manaments; ets tu qui has de decidir si et mantindràs fidel". El llibre de Siràcida ens assenyala amb el dit, emfatitzant "Si tu vols" i "ets tu qui ha de decidir". Se'ns indica que el salt personal de fe, que l'opció fonamental per Déu, esdevé el que ens fa guardar els manaments, el que decideix la nostra fidelitat vers Déu. El compliment de costums, de tradicions, i de pràctiques religioses seran l'expressió col·lectiva d'aquest salt personal de fe. Però sense aquest salt, la praxi religiosa trontollarà.   

El mateix indica Jesús a l'evangeli d'avui, quan qüestiona els mestres de la llei i els fariseus. Els critica per una radicalitat més accentuada en l'observança religiosa externa que en el salt interior de fe. De fet, aquesta és la crítica perpètua que l'evangeli d'avui segueix fent a una observança religiosa —ja sigui jueva, cristiana, o musulmana— que es preocupi més de les formes que del fons. És obvi que l'opció de fe, el compromís intern amb Déu, s'expressa de manera comunitària i amb formes religioses, i que aquestes esdevenen una tradició, un costum, una prescripció. Però no podem oblidar que són un gran mitjà, que sense el sumatori de les nostres opcions de fe, sonarà a enllaunat. La bellesa de l'observança religiosa no rau en la seva dimensió estètica, que és important, sinó en la vibració de la comunitat que es reuneix i la celebra. El valor de l'observança religiosa no rau en el seu compliment, que és important, sinó en l'opció fonamental de fe que l'impulsa. Amb aquest discurs de l'evangeli, Jesús critica les mitges tintes. Demana anar a fons, al detall, allí on fa mal, on la nostra fe passa la prova del cotó, on la nostra opció creient queda més al descobert.

Una repressió educadament encoberta (Diumenge 5)

El fragment del profeta Isaïes, que hem escoltat com a primera lectura, provoca que un es vagi encongint de manera progressiva. Se'ns diu de compartir el nostre pa, d'acollir els vagabunds a casa nostra, de vestir qui no té roba. És cert que la comunitat cristiana i els frares ho procurem, però el profeta parla en singular, de tu a tu. El motiu que Isaïes argumenta per fer això va més enllà de la justícia social i de la solidaritat. Els seus registres són diferents, ell subratlla que "són germans teus"; és a dir, que hi ha un deure que obliga, que hi ha un compromís adquirit a executar. Quan es referia a germans, el profeta segurament es referia a aquells jueus que tornaven a casa després de la diàspora que provocà l'exili babilònic. El domini persa els permetia tornar a casa, però molts ho feien amb una mà al davant i una altra al darrere. Però el reclam del profeta ultrapassa la necessitat material, també demana de no fer-los caure, de no assenyalar-los amb el dit, de no desitjar-los cap mal. Això darrer són comportaments que protagonitzem amb els més propers: familiars, parents, companys de tota mena, veïns. Un cop ha posat el dit a la nafra, Isaïes proclama que complir les seves exhortacions ens possibilitaran el gaudi de la proximitat de Déu, una proximitat que és il·luminadora i guaridora. 

Sant Pau, en la segona lectura, s'adreça als corintis confessant la seva feblesa i incapacitat: "em vaig presentar davant vostre feble, esporuguit i tremolós". Diguem-ho clar, això és el darrer que ha de confessar qualsevol líder de qualsevol àmbit, altrament tothom se li pujarà al damunt. Però les mires de sant Pau trenquen esquemes: per fer-se respectar, ell defuig les eloqüències i les savieses humanes. La seva única preocupació és Jesucrist, i encara clavat a la creu. L'apòstol evita personalismes a favor del missatge. Confessant les seves debilitats, vol neutralitzar els qui qüestionen el seu lideratge exhibint precisament eloqüència i saviesa. Per l'apòstol, anunciar Jesucrist no és lluir-se davant els altres per seduir-los: això ho fan els galls d'indi. Anunciar Jesucrist és mostrar el poder de Déu a través de la humilitat, la mare de totes les virtuts. 

A l'evangeli, l'al·legoria de Jesús amb la sal i la llum ens inspira una altra al·legoria: així com cal vigilar els excessos de sal i els excessos de llum, la nostra cultura occidental vigila, atentament, els excessos de sal i de llum que els creients puguem ocasionar a la nostra societat. Per això proclama de manera subtil i constant, i a través dels seus múltiples altaveus, els efectes nocius, i fins i tot perniciosos, de la nostra presència i de les nostres actuacions. Es tracta d'una repressió educadament encoberta. Però Jesucrist segueix encoratjant-nos: "En veure el bé que heu obrat, glorificaran el vostre Pare del cel".

L'impuls del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant (La Candelera 2020)

"Serà com el foc del fonedor i com el sabó de fer bugada. S'asseurà a fondre i a depurar": així és com el profeta Malaquies, en la primera lectura, anunciava la presència de Déu enmig del poble d'Israel. Iahvè és com un foc i com un sabó que crema, que purifica, que neteja tot el que és indigne per fer lluir el que és digne. El missatge és fàcil: com més ens acostem a Déu, o com més el sapiguem acollir, més ens purificarem, més ens netejarem, més dignes d'ell serem. La mística ens diu que el màxim és fondre's davant la seva presència, expressant la unió total amb ell. 

La carta als Hebreus ens ofereix un concentrat del misteri de l'encarnació i de la redempció. Cada frase de la lectura mereix ser rellegida de manera pausada a casa. El text ens diu de Jesucrist que "calia que es fes en tot semblant als germans": en primer lloc essent de carn i sang com nosaltres; en segon lloc per expiar els pecats del poble amb la seva sang, presentada al santuari del cel, davant del Pare. Si ell havia compartit els mateixos sofriments dels humans, ara, des de les altures del cel, "pot confortar els altres que són provats", que som nosaltres. La carta als Hebreus ja no parla d'un Déu que fon i depura, sinó del Fill que tot ho ha depurat, i que ens acompanya incondicionalment des de les altures. 

Aquest Fill en majúscula és el que contempla l'ancià Simeó en el temple de Jerusalem, com explicava l'evangeli de sant Lluc. Simeó, que "tenia en ell l'Esperit Sant", que "l'Esperit Sant li havia promès que no moriria sense veure el Messies del Senyor", que anà "al temple guiat per l'Esperit Sant", reconeix la presència magnífica de Déu, amagada en el rostre i el cos de Jesús infant. Simeó, i també Anna, amarats de finor religiosa, capten la grandesa d'aquell infant. Nosaltres, batejats, també gaudim del batec sacsejador de l'Esperit Sant, també estem il·luminats interiorment, i com Simeó i Anna, ens presentem al temple cada diumenge, per no perdre la sintonia divina. 

Avui, festa de la Candelera, hem reproduït de forma visible aquest impuls espiritual, aquesta llum interior que ens aporta l'Esperit Sant: les candeles que sosteníem enceses al principi de la celebració, esdevenien el signe visible que volem caminar per la vida guiats pel batec i la llum de l'Esperit Sant, que manté vibrant i encesa la flama de la nostra fe.