Beneïu el poble d'Israel (Solemnitat Mare de Déu 2026)

“Beneïu el poble d'Israel amb aquestes paraules”. Aquest és l’encàrrec de Iahvè a Moisès a transmetre al seu germà Aaron i al llinatge sacerdotal. Beneir el poble és antropològicament fonamental: significa dir coses bones als altres, com resa l’etimologia llatina (bene-dicere), que fomenta la receptivitat i el diàleg. També és sociològicament important, perquè cohesiona el col·lectiu de destinataris que reben aquesta benedicció. Per últim, beneir és decisiu en sentit religiós, perquè obre l’existència humana a realitats transcendents, que permeten contemplar l’existència humana des d’una altra perspectiva; i alhora perquè permet assaborir, en virtut de la recepció de la benedicció, la proximitat divina en la qual creiem. Per totes aquestes raons el salm responsorial proclamava: “Que Déu s'apiadi de nosaltres i ens beneeixi”.

Sant Pau escrivia als Gàlates que “Déu envià el seu Fill, nascut d'una dona, nascut sota la Llei, per rescatar els qui vivien sota la Llei”. Seguint amb el tema de la benedicció divina, aquesta no es manifesta de manera inconcreta: ho fa en majúscula i de manera plena a través de Jesucrist, Déu encarnat i pròxim, fill de Maria i fill de l’aliança per la circumcisió, una aliança que es concreta en les observances de la Llei. És aquest context històric immediat que Jesús ve a rescatar, portant a compliment les promeses divines manifestades en aquesta Llei i que són esdevenir fills de Déu de manera plena, que com deia el mateix apòstol: “i si ets fill, també ets hereu, per gràcia de Déu”.

L’evangeli de sant Lluc explicava l’adoració dels pastors a Jesús i la seva circumcisió el vuitè dia després del naixement. Els pastors són la versió espontània, meravellosa, joiosa que canta la presència de Jesús. La circumcisió és la versió de la formalització religiosa, que circumscriu l’infant en els paràmetres de la tradició jueva en la qual s’educarà. La imposició del nom etimològic de Jesús, que significa Iahvè salva, segueix la línia d’altres personatges de la història d’Israel amb noms equivalents: Josuè (Iahvè salva), Isaïes (salvació de Iahvè), Osees (Salva, Iahvè!), Eliseu (El meu Déu salva). De fet, el nom de Jesús confirma el que cantaven els pastors. Entremig, “Maria conservava aquests records en el seu cor i els meditava”.

Un monument per expiar les teves culpes (Sagrada Família 2025)

“En farà un monument per expiar les teves culpes”. Ho explicava el llibre de Ben Sira sobre la pietat del fill vers el seu pare. Déu no oblidarà aquesta pietat i li serà tinguda en compte per compensar pecats i expiar culpes. Tot el fragment que hem escoltat de la primera lectura anava en aquesta línia de retribucions divines a causa de la sol·licitud dels fills pels pares que els han engendrat.

La carta als Colossencs, en canvi, no parlava de responsabilitat dels fills vers els seus pares, sinó de la responsabilitat dels membres d’una comunitat cristiana. En primer lloc, responsables de la crida rebuda: “Germans, tingueu els sentiments que escauen a escollits de Déu, sants i estimats”. En segon lloc, responsables els uns dels altres: “Suporteu-vos els uns als altres, i si alguns tinguéssiu res a dir contra un altre, perdoneu-vos-ho”. També es donen consells sobre les relacions familiars, on apareix la polèmica exhortació a les dones que siguin submises al marit en el Senyor. Prenent distància del context d’aquesta afirmació, la submissió no deixa de ser quelcom que es viu entre els membres d’una família com a conseqüència de amor compromès i la relació recíproca. La submissió ben entesa, que promou i no anul·la, és una conseqüència responsable de la relació mútua.

Finalment, l’evangeli de Mateu explicava l’episodi de Josep i Maria fugint a Egipte a causa de la persecució del rei Herodes, que cercava l’infant per matar-lo. L’Infant Jesús s’escapa de la matança dels sant innocents, festivitat que avui diumenge queda en segon terme per la celebració del diumenge de la Sagrada Família. Crida l’atenció que ni Maria ni l’infant siguin els protagonistes principals de les escenes, sinó que ho són l’àngel missatger i Josep: “Un àngel del Senyor s'aparegué a Josep en somni”. La frase es repetia en dos moments per mostrar la protecció divina vers aquesta nova i santa família de galileus. Així mateix, la frase mostra la receptivitat, la confiança i la diligència de Josep vers els missatges de l’àngel. Tot plegat perquè s’acompleixin els designis divins anunciats pels profetes respecte al nou nat: “Li diran Natzarè”.

MIREU-LO I VEGEU (MISSA DEL DIA DE NADAL. 25 DE DESEMBRE DE 2025)

Ahir fra Víctor Herrero, amic, frare caputxí de la província d’Espanya, professor de Bíblia i poeta m’enviava la seva felicitació de Nadal que sempre és original, perquè conté un poema d’autoria pròpia. El poema es diu: Miradlo y ved, i diu així:

 

El alba ante los ojos y en el pecho

la tibieza del aire del verano,

sostener una rosa en una mano

y dormir con la luna como techo.

Sentir el mundo tierno, recién hecho,

casi un fruto colgando de un manzano,

ascender a los montes, ser hermano

del pobre con el corazón deshecho.

 

Comer el pan con otros, tener sed,

reposar en la lumbre y en la herida,

habitar una casa sin pared.

 

Este es el plan de Dios, es la medida

de un desmedido amor. Miradlo y ved

el gozo tan sencillo de la vida.

 

He volgut començar amb aquest poema que, com tots els poemes, té la gràcia de posar paraules al transcendent, allà on precisament les paraules no fan més que apuntar, on a vegades tan sols es pot acaronar amb molta delicadesa allò que té una gran profunditat. I vull posar-lo en paral·lel amb un altre poema que, per escoltat, llegit o meditat (i per la diversitat de traduccions, tantes com té el Nou Testament) potser no veiem com un gran poema literari: el pròleg de sant Joan amb que la litúrgia de la missa del dia de Nadal sempre ens obsequia.

Els dos poemes tenen, penso (i és el que em resulta interessant per a la celebració d’avui) la capacitat de portar-nos més enllà del que els nostres pessebres de suro, molsa, paper d’alumini, plàstic i farina ens volen representar. I amb això que acabo de dir que cap pessebrista (professional o aprenent) s’ofengui, ans més aviat gràcies per l’esforç que feu d’apropar-nos al misteri d’una forma visual!!! Però, potser, perquè jo mateix m’adono amb la facilitat que miro cap a terra, que em quedo només amb allò que veig o que comprenc... és a dir, amb aquella realitat que puc dominar (o crec que domino), necessito de tant en tant alçar els ulls (o que m’ajudin a fer-ho!) i, amb una mirada nova, mirar i veure més enllà de les formes i representacions que em resulten properes i casolanes, mirar cap a una realitat que em supera i em descol·loca.

El poema de fra Víctor, el pròleg de Sant Joan (i aquest encara amb més força perquè quan acabem de proclamar-lo hi afegim: Paraula del Senyor!) ens transporten a aquesta realitat que ens supera i ens descol·loca. I volia posar-los en paral·lel pel contrast que representen: la bogeria del pla de Déu i la immensitat del Misteri.

Hi ha contrastos en la vida que ens trasbalsen, pel que tenen d’inesperats o inexplicables: la traïció d’un amic, la mort d’un nen, les guerres iniciades per purs interessos tàctics i justificades per vés-a-saber quin patriotisme... el contrast que avui se’ns ofereix, en canvi, és d’Algú que podríem pensar llunyà i, per això mateix, desentès de la nostra vida, dels nostre dia a dia i la paradoxa (el contrast fort) és que Déu mateix s’ha fet petit, ha volgut tastar de prop què significa ser humà, ha entrat en el nostre món per la porta petita, com de puntetes... i quan ho fa tampoc no és Aquell que amb el seu poder ens aclapara, sinó que esdevé la presència silenciosa però fidel com la de la nostra mare a la capçalera del llit quan ens trobàvem malalts.

No hi ha paraules que ho expliquin... no hi ha sermons que ho justifiquin... Mireu-lo i vegeu... l’entenem? Probablement en tota la nostra vida només ens hi aproparem una mica... però és així: el qui és la Paraula s’ha fet carn i ha plantat la seva tenda entre nosaltres! Este es el plan de Dios, es la medida de un desmedido amor... Miradlo y ved!

Ho reconstruirem tot (Nadal del Senyor de 2025)

“Junts, ho reconstruirem tot”, era la declaració del patriarca llatí de Jerusalem, Pierbattista Pizzaballa, a la comunitat catòlica de Gaza, mentre celebrava el Nadal amb ells el passat quart diumenge d’Advent. També els deia: “Estem cridats no només a sobreviure, sinó a reconstruir la vida. Hem de portar l’esperit de Nadal: l’esperit de la llum, la tendresa i l’amor. Pot semblar impossible, però després de dos anys de guerra terrible, encara som aquí”. Des de que s’ha decretat l’alto el foc, ha estat la tercera visita del patriarca a Gaza per mostrar el seu suport i compromís en la reconstrucció.

Les declaracions del patriarca llatí ens remeten a les paraules del profeta Amós, pronunciades també en temps de crisi: “Aquell dia, aixecaré la cabana de David, que està caient. En refaré les esquerdes, n'aixecaré les ruïnes, la reconstruiré com era abans” (Am 9,11). El profeta es refereix a la monarquia israelita, dividida i enfrontada des de la mort del rei Salomó. Els anuncis del profeta auguren un futur unit, pacificat i en harmonia, que serà obra exclusiva de les mans divines, perquè les mans humanes estaven tristament ocupades fent el contrari.

Així mateix, els Fets dels Apòstols copien la frase del profeta introduint canvis significatius: “Després d'això tornaré per reconstruir la cabana de David que havia caigut. En reconstruiré les ruïnes i la redreçaré, perquè em cerquin a mi, el Senyor” (Ac 15,16-17). La citació del profeta Amós en aquest nou context és més lapidària i fa referència al poble d’Israel, que Déu ha revitalitzat gràcies a Jesucrist, el messies del llinatge de David, que ha obert les portes de la cabana de David a tots els pobles sense necessitat de documentació, permisos o autoritzacions; sense necessitat d’inscripcions, subscripcions o quotes; sense necessitat de controls de seguretat ni de detectors d'imatge.

Perquè Nadal és celebrar que Jesús neix en una cabana per redreçar cabanes malmeses i compartir sostre amb els qui, com ell, no han trobat lloc a l’hostal o han estat desallotjats de la seva cabana. Nadal és celebrar que l’Infant jeu en una menjadora a ran de terra per aixecar més fàcilment els qui s’havien caigut o per compartir el son amb els qui dormen a terra damunt un cartró. Nadal és celebrar que Jesús infant abraça tendrament els qui se li acosten cercant Déu.