S'acabarà l'orgia dels vividors (Diumenge 26)

Diumenge passat, el profeta Amòs, proclamava que Déu no oblidaria mai les accions dels qui s’aprofiten dels altres impunement. Avui continuava amb la mateixa contundència, acusant la complaença dels rics de Samaria que vivien aliens a les problemàtiques del voltant. D’ells afirma el profeta: “seran els primers en les files dels deportats; així s'acabarà l'orgia dels vividors”. De fet, històricament va ser així: els assiris envaïren Samaria el 721 aC i deportaren molts dels seus habitants, acabant la mencionada orgia de vividors. Som lluny d’aquella geografia i d’aquells temps, però els vividors de tota mena continuen presents aquí i allí. Mirem també nosaltres si som vividors en els nostres contextos familiars, laborals, socials o eclesials.  

“El Senyor deslliura els presos”, proclamava el salm responsorial, entre altres accions divines destinades als més desfavorits i castigats per la vida. Els interns de les nostres presons, sovint ho estan per vividors, però també per intentar viure, i fins i tot per poder sobreviure.

Sant Pau, escrivia això al seu col·laborador Timoteu: “busca de practicar sempre la justícia, la pietat, la fe, l'amor, la paciència, la mansuetud”. Se li deia com a responsable que era de comunitats cristianes, com a pastor diríem avui, on la seva religiositat (la pietat i la fe) ha de combinar-se amb un testimoniatge de vida (la justícia, l’amor, la paciència i la mansuetud). Les exhortacions a Timoteu són un antídot eficaç a no aprofitar les nostres responsabilitats de tota mena per convertir-nos en uns vividors.

L’evangeli de sant Lluc presentava Jesús explicant als fariseus la paràbola del ric Epuló i del pobre Llàtzer. La paràbola no concretava que el ric Epuló fos un vividor, però sí que vivia molt bé, mentre que Llàtzer malvivia. Un i altre van morí i el seu destí aleshores s’intercanvià: Llàtzer reposava a la falda del patriarca Abraham mentre que Epuló patia inesperadament en un lloc de turments. La causa? No es concreta, però s’insinua que seria per la seva opulència insensible. Però el pitjor de la paràbola és que no hi ha cap possibilitat de canviar la situació de turments malgrat la insistència del ric. De fet, el relat posa en boca d’Abraham que ni els seus germans en vida s’escaparan d’aquests turments: “Si no fan cas de Moisès i dels profetes, ni que ressuscités algú d'entre els morts no es deixarien convèncer”. El missatge és contundent: a major benestar, major insensibilitat tant a nivell social com també religiós.

Evitant les baralles i les discussions (Diumenge 25)

“Escolteu això, vosaltres que us abraoneu sobre els pobres”. La frase sortia de la boca del profeta Amós per acusar públicament els qui s’aprofitaven dels altres, especialment dels més febles. La sensibilitat del profeta davant aquestes injustícies socials, on els més espavilats s’aprofiten dels més limitats, el porten a declarar aïradament en nom de Déu: “El Senyor ho jura per la glòria de Jacob: «No oblidaré mai tot això que fan»”. No estaria gens malament que nosaltres també assumíssim aquest tarannà de denúncia profètica en els nostres entorns més propers.

Sant Pau escrivia aquests desig al seu col·laborador Timoteu en una primera carta: “Desitjo que els homes preguin pertot arreu, i que puguin alçar les manes netes, evitant les baralles i les discussions”. Més clar, l’aigua. L’apòstol fins i tot exhortava les comunitats que preguessin per les autoritats civils, responsables de protegir la població i de mantenir la pau i no de convertir els ciutadans en soldats destinats a defensar ideologies o interessos creats.

L’evangeli de sant Lluc presentava Jesús explicant als seus deixebles la paràbola del administrador que malversava els bens del seu amo, el qual li demana comptes i li pren l’administració. Davant la situació, l’administrador continua desplegant l’ingeni a favor seu falsificant factures per assegurar-se el futur. Però la paràbola té una conclusió estranya: “el Senyor el lloà així: Ha estat prudent”. Però qui el lloa no és el seu amo sinó el Senyor en majúscula, com un exemple dels qui s’asseguren el futur amb els qui són tramposos com ell. Hem d’interpretar aquesta lloança com una invitació a ser positivament espavilats a assegurar-nos el futur, no terrenal, sinó celestial. Així mateix, per evitar dubtes, Jesús acaba sentenciant que és impossible procurar per un mateix i alhora fer-ho pels altres, perquè la balança sempre es decantarà a favor nostre: “Ningú no pot servir dos amos: si estima l'un, no estimarà l'altre, si fa cas de l'un, no en farà de l'altre. No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses»”. Espavilem, doncs, a servir l’amo correcte i a preparar-nos un bon cel.

Malparlant contra el Senyor (Exaltació de la Santa Creu 2025)

“Hem pecat malparlant contra el Senyor i contra tu”. Així ho declarava el poble d’Israel a Moisès, reconeixent el seu pecat i demanant la seva intercessió. A partir d’aquesta confessió pública tot rutlla: Moisès intercedeix i Déu ordena de forjar una serp de bronze com a signe de guarició: els qui hagin malparlat contra Déu i Moisès, si miren l’estendard, salvaran la vida. L’episodi de la serp d’aram, ple del simbolisme, explica que malparlar contra Déu i les seves mediacions humanes no queda impune. Però el reconeixement de la falta, la seva confessió i la petició de perdó permet de salvar la vida. Així ho expressava el salm responsorial: “Ell, tot amor entranyable, els perdonava la culpa i la vida, refrenava tothora el seu rigor, s'aguantava per no ésser sever”.

Sant Pau compartia amb els cristians de la colònia romana de Filips un himne litúrgic per expressar la quenosi de Jesús: el seu abaixament terrenal i el seu enaltiment celestial, amb la mort a la creu com a punt d’inflexió. El davallament diví de Jesús queda aturat amb la crucifixió, la qual suscita el seu aixecament i glorificació a les altures. Així ho explica l’apòstol: “Per això Déu l'ha exalçat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom”.

L’evangeli de Joan explicava el discurs de Jesús a Nicodem. En primer lloc, Jesús manifesta la seva condició divina:  “Ningú no ha pujat mai al cel, fora d'aquell que n'ha baixat, el Fill de l'home”. En segon lloc, declara que la seva crucifixió servirà per creure en ell i obtenir la vida eterna: “així com Moisès, en el desert, enlairà la serp, també el Fill de l'home ha de ser enlairat, perquè tots els qui creguin en ell tinguin vida eterna”. En tercer lloc, creure en l’encarnació del Fill i la seva mort en creu forma part dels designis divins de salvació: “Déu envià el seu Fill al món no perquè el condemnés, sinó per salvar el món gràcies a ell”. El missatge de Jesús és clar, només cal creure en ell.