Malparlant contra el Senyor (Exaltació de la Santa Creu 2025)

“Hem pecat malparlant contra el Senyor i contra tu”. Així ho declarava el poble d’Israel a Moisès, reconeixent el seu pecat i demanant la seva intercessió. A partir d’aquesta confessió pública tot rutlla: Moisès intercedeix i Déu ordena de forjar una serp de bronze com a signe de guarició: els qui hagin malparlat contra Déu i Moisès, si miren l’estendard, salvaran la vida. L’episodi de la serp d’aram, ple del simbolisme, explica que malparlar contra Déu i les seves mediacions humanes no queda impune. Però el reconeixement de la falta, la seva confessió i la petició de perdó permet de salvar la vida. Així ho expressava el salm responsorial: “Ell, tot amor entranyable, els perdonava la culpa i la vida, refrenava tothora el seu rigor, s'aguantava per no ésser sever”.

Sant Pau compartia amb els cristians de la colònia romana de Filips un himne litúrgic per expressar la quenosi de Jesús: el seu abaixament terrenal i el seu enaltiment celestial, amb la mort a la creu com a punt d’inflexió. El davallament diví de Jesús queda aturat amb la crucifixió, la qual suscita el seu aixecament i glorificació a les altures. Així ho explica l’apòstol: “Per això Déu l'ha exalçat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom”.

L’evangeli de Joan explicava el discurs de Jesús a Nicodem. En primer lloc, Jesús manifesta la seva condició divina:  “Ningú no ha pujat mai al cel, fora d'aquell que n'ha baixat, el Fill de l'home”. En segon lloc, declara que la seva crucifixió servirà per creure en ell i obtenir la vida eterna: “així com Moisès, en el desert, enlairà la serp, també el Fill de l'home ha de ser enlairat, perquè tots els qui creguin en ell tinguin vida eterna”. En tercer lloc, creure en l’encarnació del Fill i la seva mort en creu forma part dels designis divins de salvació: “Déu envià el seu Fill al món no perquè el condemnés, sinó per salvar el món gràcies a ell”. El missatge de Jesús és clar, només cal creure en ell.

Són incertes les nostres previsions (Diumenge 23)

“Els raonaments dels mortals són insegurs, són incertes les nostres previsions”. Així de clar parlava el llibre de la Saviesa en la primera lectura, desinflant les ínfules humanes de voler-ho controlar tot. Per si fos poc, el llibre afegia que si prou ens costa lidiar les vicissituds de la terra, com hem de pretendre abastar el cel amb la nostra mà i comprendre les realitats divines? El discurs de la lectura vol posar els humans a lloc, trepitjant la terra com un regal diví i agraïts pels seus dons: “Qui hauria conegut mai què desitjàveu, si vós mateix no haguéssiu donat la saviesa, si no haguéssiu enviat de les altures el vostre Esperit Sant?”. De fet, pel llibre de la Saviesa el savi no és aquella persona intel·ligent, sinó el qui ha conegut Déu. Així ho confirmava l’estrofa del salm: “Ensenyeu-nos a comptar els nostres dies per adquirir la saviesa del cor”.

La carta de sant Pau a Filèmon tracta de la intercessió de l’apòstol per un esclau empresonat amb ell i que allí esdevingué cristià: Onèsim. Pau demana al seu amo, també cristià, que quan surti i torni a casa, el rebi no només com a esclau, sinó també com a germà en la fe. En una paraula, que el tracti amb dignitat.

L’evangeli de sant Lluc continuava amb les propostes de Jesús de màxims i no de mínims: “Si algú vol venir amb mi i no m'estima més que el pare i la mare, que l'esposa i els fills, que els germans i les germanes, i fins i tot que la pròpia vida, no pot ser deixeble meu”. L’afirmació provocadora de Jesús continua desconcertant tants segles després si no l’escoltem amb atenció. En cap moment Jesús diu de no estimar els qui formen el nostre context familiar, sinó que el posem com a fonament de la nostra escala de valors. Això demana reestructuració de prioritats: en el cas de l’amor familiar l’opció per Jesús ens ensenya a estimar millor als propers i també als llunyans. En suma, per ser deixeble de Jesús cal fer renúncies personals i Jesús ho deixava ben clar: “Qui no porta la seva creu per venir amb mi, no pot ser deixeble meu”. També deia, al respecte: “Ningú de vosaltres no pot ser deixeble meu si no renuncia a tot el que té”. Qui sigui frare, que prengui candela.

Sigues modest en tot el que facis (Diumenge 22)

“Fill meu, sigues modest en tot el que facis.” Aquest era el gran consell que donava el llibre de Siràcida amb el complement d’unes conseqüències ben positives: “i et veuràs més estimat que el qui dona esplèndidament”. De fet, tendim a pensar que com més presumim i ens fem veure, com més sobresortim i actuem de cara a la galeria, més ens estimaran. Però el llibre de Siràcida apuntava en direcció oposada i ho explicava així: “Com més gran ets més humil has de ser” i també amb una conseqüència ben positiva:, “Déu et concedirà el seu favor”. Per aquestes raons, la modèstia i la humilitat són la clau que obre la porta del cor dels altres, que manté oberta les porta del nostre cor, i que obre de bat a bat la portalada del cel. En canvi, la fatxenderia i la vanitat són la clau que ho tanca tot i ens deixa completament aïllats dels altres, de Déu, i de nosaltres mateixos.

La carta als Hebreus explicava que, per la fe en Jesús, els creients ens acostem a les realitats celestials, que es presenten com a festives i de plenitud: “Vosaltres us heu acostat a la muntanya de Sió, a la ciutat del Déu viu, la Jerusalem celestial, a miríades d'àngels, a l'aplec festiu dels primers inscrits com a ciutadans del cel; us heu acostat a Déu, jutge de tots, als esperits dels justos que ja han arribat a terme, a Jesús, el mitjancer de la nova aliança”. Tanmateix, aquest acostament no és en total, sinó només un tast, a fi d’encoratjar-nos a perseverar en la fe.

L’evangeli de sant Lluc explicava l’episodi de Jesús a casa d’un principal fariseu, convidat a dinar amb altres comensals. Tothom s’observava i els convidats feien el que tots fem quan anem a un restaurant en grup: triar la millor taula, buscar el seient més còmode i el company de taula més proper: tot plegat per dinar més a gust. Jesús aprofita l’avinentesa per fer un discurs sobre els convidats al banquet del Regne del cel on les regles de joc són diferents: “Tothom qui s'enalteix serà humiliat, però el qui s'humilia serà enaltit.” Jesús afegeix que en els àpats terrenals ‒que tant ens agrada organitzar‒ que hi convidem els qui ningú no convida, que convidem els que faran més nosa que servei. Això sí que serà un autèntic àpat del regne de Déu on l’objectiu no serà entaular-se i dinar bé, sinó que tothom hi pugui participar: “quan facis una festa, convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs”. Jesús ho remata anomenant feliços als qui ho facin: “Feliç de tu, llavors: ells no tenen res per recompensar-t'ho, i Déu t'ho recompensarà quan ressuscitaran els justos.”