Per consideració a aquests deu (Diumenge 17)

“No la destruiria per consideració a aquests deu”. Aquesta és la decisió final de Iahvè davant la insistència d’Abraham a no destruir Sodoma i Gomorra, ciutats amb noms etiològics que signifiquen destrucció i devastació, que anuncien de bell principi el seu destí final. Però Abraham repta la decisió divina amb una clara interpel·lació: “De debò que fareu desaparèixer tant el just com el culpable?” De fet, es tracta d’una escena que manifesta un canvi de papers per subratllar la capacitat mediadora del patriarca i donar el missatge important que la petició insistent davant Déu és fonamental. Si continuem llegint el relat bíblic veurem com la ciutat acaba destruïda i només se salven Lot i les seves dues filles, com un entremig del debat que hem escoltat: ni destrucció total, ni salvació total, però la insistència d’Abraham ha fet el seu efecte.

La carta als Colossencs és determinant referent a les prescripcions de la Llei quan afirma: “Déu retirà aquest document i el clavà a la creu”. Una afirmació contundent per expressar que la Llei com a referent humà de la voluntat divina s’ha clavat a la creu, una imatge impactant que declara que la creu de Jesucrist sosté, manifesta, concentra i consolida les prescripcions de la Llei. La carta explica als batejats no jueus que la Llei ha estat assumida i redimensionada per Jesucrist, mort a la creu i ressuscitat pel Pare. Aquest és l’itinerari existencial que han experimentat: “pel baptisme fóreu sepultats amb Crist, i amb ell també vau ressuscitar.”

L’evangeli de sant Lluc presentava Jesús pregant en un indret, un tret que l’evangeli subratlla sovint. Els deixebles li fan una petició ben clara: “Senyor, ensenyeu-nos una pregària com la que Joan ensenyà als seus deixebles”. De fet, els deixebles coneixien les pregàries habitual de la tradició jueva i per tant, tenien bons recursos per pregar; però la seva petició va encaminada a posseir una pregària que cohesioni i identifiqui els qui són deixebles seus. Això és el que ha esdevingut el Parenostre, la pregària universal de la família cristiana i que s’ha convertit en el nostre patrimoni identitari que prové del mateix Jesús. Ell mateix subratllava els beneficis de recitar-la amb fe: “demaneu, i Déu us donarà, cerqueu, i trobareu, truqueu, i Déu us obrirà, perquè tothom qui demana obté, tothom qui cerca troba, a tothom qui truca, li obren”.

Trià un vedell tendre i gras (Diumenge 16)

“Trià un vedell tendre i gras i el donà al mosso perquè el preparés de seguida”. Aquestes eren les instruccions d’Abraham al seu mosso per acollir tres homes misteriosos que irradiaven la presència divina. El patriarca, ajudat per la matriarca Sara, van més enllà de l’hospitalitat obligada del desert i els ofereix el vedell gras, el bo i millor reservat per grans celebracions. Tot un festí per només tres homes, els quals, acabat l’àpat, corresponen al gest del patriarca amb un anunci increïble: “L'any que ve tornaré aquí, i Sara, la teva esposa, haurà tingut un fill”. L’humà i el diví es combinen en aquests enigmàtic episodi i ho fan en forma d’acollida, de celebració i d’anunci; una invitació a transformar les mandres de les calors estiuenques en oportunitats d’acollir missatgers i missatges divins.

La carta als Colossencs anunciava el misteri diví de fer arribar la Bona Nova també als no jueus, eixamplant cercles i ampliant horitzons de la fe jahvista. Per això deia: “Sense fer distincions, amonestem tots els homes i els instruïm en tots els secrets de la saviesa”. Una invitació que continua vigent si pensem en els qui no formen part dels nostres cercles eclesials. Ells també estan inclosos en aquest misteri diví d'anar més enllà dels nostres marcs religiosos institucionalitzats per a instruir tothom en els secrets de la saviesa.

L’evangeli de sant Lluc explicava l’episodi que té lloc en un poblet, que encara que no es mencioni el nom, sabem que es tracta de Betània pels altres evangelis que citen Marta i Maria de Betània, les germanes de Llàtzer que acullen Jesús a casa seva. Marta vol honorar el convidat talment com feia Abraham amb els seus hostes, però la manca de criats l’obliga a carregar-se la feina mentre la germana petita, Maria, “asseguda als peus del Senyor, escoltava la seva paraula”. De fet, tan important és honorar el convidat oferint bones menges i begudes com estar per ell i atendre’l com es mereix. L’equilibri entre les dues germanes és perfecte fins que Marta el vol decantar al seu favor. Jesús posa les coses a lloc fent contrapès a favor de Maria: “La part que Maria ha escollit és la millor, i no li serà pas presa”. L’episodi és un retrat de la nostra quotidianitat religiosa, sovint desequilibrada honorant el Senyor amb múltiples activitats en detriment de romandre asseguts als seus peus i escoltant la seva paraula.

Els havien expulsat d'Egipte (Dissabte 15)

“Els havien expulsat d'Egipte”, era l’explicació que donava el llibre de l’Èxode respecte els israelites. També la raó de coure el pa sense llevat per les presses a marxar. El llibre de l’Èxode apunta l’elevada xifra de 430 anys d’esclavatge per posar de manifest la grandesa divina en alliberar Israel d’aquesta submissió secular. La memòria històrica de l’esdeveniment queda reflectida en el relat: “els israelites marxaren de Ramsès cap a Socot”. Aquesta memòria de l’esdeveniment es converteix en una nit de vetlla per commemorar-lo: “tots els israelites vetllen aquella nit, de generació en generació”. Les meravelles de l’alliberament d’Israel de l’esclavatge egipci les condensa el salm 135 amb la tornada repetitiva de “Perdura eternament el seu amor”.